El comentari jocós i denigrant de “Puta Espanya” va sortir fa uns anys dels estadis de futbol i de les manifestacions més despolititzades. Però actualment està ben present en la cultura independentista, com exabrupte o sortida de to provocativa en canals comunicatius no estrictament esportius o festius. Les declaracions de Pepe Rubianes, fart de l’asfixiant espanyolisme, va contribuir enormement a difondre aquesta expressió. En entorns més compromesos, però, sempre havia estat considerada una locució políticament incorrecta, per masclista, essencialista i reduccionista.

No en va, el Petit llibre roig del/la jove independentista, editat per l’extint MDT fa uns vint anys, recollia la recomanació militant d’impedir que a les manifestacions:

…es cridin eslògans contraproduents que no responen a la convocatòria o que són sexistes o xenòfobs (... «Puta Espanya, puta Madrid!»)

L’ús del “Puta Espanya!” ara mateix és hàbit i actualitat. Present en lletres de grups musicals i motiu d’una forta polèmica a TV3  i Catalunya Ràdio, en què alguns dels seus col·laboradors la van fer servir. Més encara, a les xarxes socials militants de l’Esquerra Independentista –més o menys àmplia– i abanderades del feminisme fan servir aquesta expressió de forma recurrent. Ningú els toca el crostó, perquè el moviment, sòrdidament immund de contradiccions, navega sense rumb, sense direcció.

La contradicció més descomunal és que la Sílvia Orriols, per la qual no sento gens de simpatia i que considero una mena de catequista nacionalcatòlica moguda per un odi irracional, mostra més sensibilitat feminista que moltes de les feministes de l’EI que criden o escriuen “Puta Espanya!” de forma desinhibida. He sentit un vídeo d’un parlament de l’Orriols que finalitza amb un “Mori Espanya!”, un lema igualment transgressor, que connecta amb la tradició dels nostres referents històrics, i que mostra més sensibilitat feminista, i per les dones oprimides i explotades, que no certes senyoretes feministes de postal.