Ara mateix tenim un exemple claríssim de submissió colonial al Principat de Catalunya, aquesta vegada submissió colonial electoral: s’han convocat eleccions autonòmiques a una part de la nostra nació – en concret a les quatre províncies de la Comunitat Autònoma de Catalunya- i al mateix temps al megacap colonial a la metròpoli (Madrid) li ha agafat una angoixa insuportable, un episodi de pànic paranoic ( són molins? són gegants que em persegueixen? He de protegir la meva Dulcinea! Ha petat finalment el seu  ego inflat?- Té altres plans d’alta volada a Europa, a l’OTAN o a la ONU?) El cert és que s’ha despenjat dient que rumia deixar en altres mans les seves responsabilitats de cabdill colonial espanyol;  i de moment no es desplaça a la colònia i deixa sols els seus sipais inclòs el seu sipai ex-ministre sanitari, també greument emmascaretat i angoixat; tots els sipais plorant l’absència del cabdill i invocant la seva ombra protectora! Què farem sense ell?

Doncs amb ell o sense ell continuarem la nació dels Països catalans lluitant contra el domini colonial en un combat formidable entre l’Estat borbònic, falsament autonomitzat i realment cada cop més centralitzat, i els Països Catalans, aspirants a una independència de l’estat espanyol i a una unió federalitzada catalano-valenciano-balear.

Que els dos bàndols ho tenen clar ho demostra  la història , la més antiga des de Jaume I, conegut, precisament com el conqueridor i forjador dels Països Catalans, la història mes moderna amb qui compartim lleis marítimes,  guerres pageses, esplendors papals, una llengua també esplendorosa que servia i serveix per a tot, i en els mals temps infames hem compartit guerres (Almansa, Xàtiva, Barcelona, Lleida, Cardona, Manresa...) i decrets de Nova Planta i subjecció a Castella i les seves lleis i tributs.

En tots els grans conflictes polítics i bèl·lics històricament s’ha fet present aquest enfrontament entre la Castella centralitzadora i dominant i els Països Catalans, tant en l’època de les Germanies, els Maulets o les guerres dels segadors i les  Noves Plantes com en les guerres carlines i les inclinacions  i preferències republicanes i antimonàrquiques  de tots els Països Catalans.

La història colonial de la monarquia hispànica té una secular i sòlida tradició de segles,  i les guerres per aconseguir la separació de la metròpoli espanyola dels pobles llatinoamericans són ben conegudes i celebrades per argentins, mexicans, colombians, veneçolans, uruguaians,  xilens, cubans... filipins; conforme s’anava encongint l’imperi colonial del regne d’Espanya, l’esperit i el domini colonial subsistia i s’anava circumscrivint a les possessions del nord d’Africa, la Guinea equatorial, Fernando Poo, les possessions del Sahara... i també a la península amb el supremacisme de Castella  sobre la Península. Portugal es va emancipar i va aconseguir la seva independència com a nació al mateix temps que Catalunya i els Paísos Catalans eren trossejats i repartits entre els regnes de França i Espanya (1659) en una guerra constant i una situació clarament colonial al nord i al sud que ha arribat fins el segle XXI.

Com es manifesta aquest colonialisme ara mateix? Té múltiples aspectes que van des de la política d’extracció i depredació econòmica i expoliació fiscal fins a la política de centralització al km. Zero de totes les vies de transport ferroviari, aeri, de carreteres i vies internes i externes, fins a la política comercial i la centralització política i l’intent de destrucció de la unitat lingüística  i també l’intent de fer inviables les relacions i els intercanvis entre les comarques de tots els Països Catalans: formen part del tracte colonial la mala bava exhibida contra el corredor mediterrani, la política constant d’ encarrilar les persones migrants amb dificultats de legalització cap a les zones mediterrànies que no poden tenir una política pròpia d’acolliment, la gasiveria constant envers  transferències de tot tipus: beques per a estudiants, fons econòmics europeus, polítiques energètiques, economia verda, polítiques  d’habitatge... la interferència de la metròpoli és constant i planificada; i sobretot l’intent de crear i consolidar un sector social i polític que jo en dic de “sipais” (en recreació dels col·laboradors indígenes a la Índia colonial britànica) encarregats de reforçar l’alienació desnacionalitzadora i la  substitució de la catalanitat per l’espanyolitat i la francesització.

Robert Lafont, el principal animador del Comitè Occità d’Estudis i Acció (COEA) en un llibre seu  molt recomanable intitulat La revolution regionaliste  (edició en castellà a ed. Ariel, 1971) descriu els principals efectes del procés alienador perfectament aplicables  a la política colonial aplicada als Països Catalans: 1) substitució d’un destí històric per un altre (en el nostre cas substitució de la nació confederada dels Països Catalans molt unida a Occitània per el “tanto monta, monta tanto Isabel como Fernando” dels reis catòlics) ; 2) Tranformació de les elits i separació de la seva nació d’origen (en el nostre cas la pèrdua de la dinastia comtal catalana ( 1410/1412 Compromís de Casp) i més tard,  la cessió al regne de França dels comtats del Nord català (tractat del Pirineus (1659) i els efectes sobretot dels decrets de Nova Planta (1707-1717). 3) Pèrdua de la unitat a causa de la provincialització ( Els Països Catalans queden dividits en 8 províncies amb 8 governadors civils) i el departament dels Pirineus Orientals  i s’intensifica la relació poc amistosa  i induïda entre elles) 4) La nació es transforma en una cosa amorfa dependent de la  història que es fa al seu damunt (situació que es vol imposar actualment).

Aquest  concepte d’alienació explicaria com un estat- que es vol nació-(Estat espanyol= nació Espanya) s’imposa per damunt d’altres nacions. I l’alienació queda definida com “el procés pel qual un existent nacional (Països Catalans)  veu interdit el seu destí i és convidat a adoptar el destí d’aquell que el sotmet ( Països Catalans colònia sotmesa d’Espanya).

Miri’s per on es vulgui trobem exemples d’aquest tracte colonial com per exemple últimament la cessió a la flota dels EEUU i de l’OTAN d’instal·lacions al port de Maó, les Illes Balears gairebé en venda a mans de la industria turística forana, el mare nostrum convertit en el mare suum...

La batalla serà ferotge perquè Espanya està convençuda que no podrà sobreviure com a estat –nació sense  els Països  Catalans i els Països Catalans saben que sense constituir un estat independent d’Espanya estan condemnats a ser residus colonials només aptes per a ser explotats i sotmesos. L’ocupació actual  de les autonomies de Balears i el País Valencià per part de l’espanyolisme més recalcitrant forma part d’aquesta batalla i si a la Catalunya sud de les quatre províncies  s’instal·la el PSOE més fidel a Madrid el futur no diferirà gaire. Tallar amb l’estat espanyol és una necessitat de supervivència i tots- uns  i altres- sabem que la partida no està acabada.