Adolescents encara, catalanistes de la primera volada, en aquella època clàssica de «Segadors» per la Rambla i «càrregues» corresponents de la policia, fou quan coneguérem el patriota Jaume Arqué i Clapés. La nostra coneixença primera fou d’un patriotisme exemplar.

Ens trobàvem al despatx d’una casa comercial barcelonina d’importància i oírem la conversa d’un dels apoderats amb Jaume Arqué. Es tractava de vendre uns quaderns d’una Geografia de Catalunya, de Carreres Candi. En la venda d’aquests quaderns, Jaume Arqué hi tenia «DOS CÈNTIMS» de benefici per a la seva Escola NACIONAL Catalana, de la Baixada de Santa Eulàlia. Els quaderns foren adquirits, i la casa, potser per commiseració, s’avingué a què l’Arqué els hi «passés» cada quinzena.

Catalanista radical, Jaume Arqué tingué una polèmica molt edificant amb els apoderats regionalistes d’aquella casa comercial.

Sortí, amb els plecs de Geografia sota el braç i una mica cap cot. Darrera d’ell, esclatà una riallada sorollosa.

Jo vaig sentir una gran indignació. No sé per què, jo adolescent tot just, vaig pressentir que la pitjor cadena que ens lligava als catalans, era la que es fabricava a casa nostra. Vaig pressentir que jo, com a catalanista, hauria de lluitar ensems que amb els castellans, amb la gent de la meva terra.

Més tard convisquérem en diverses actuacions catalanistes amb Jaume Arqué. Un dia, a l’«Associació Nacionalista Catalana» de la Baixada del Caçador —refugi dels agrupaments de la «Unió Catalanista» en plena «débâcle»—, el retrobàrem.

Jaume Arqué vivia llavors a Bellcaire d’Urgell on, després d’haver de plegar la seva «Escola NACIONAL Catalana» de Barcelona —d’aquella Barcelona que guanyava eleccions «catalanistes»—, anà a establir una Escola Catalana, patrocinada per elements «nacionalistes» que més tard li feren la vida impossible, perquè aquell patriota no es doblegà a la seva política de comarca, lligada amb els elements caciquistes dels més vell espanyolisme. La vida de Jaume Arqué fou llavors una tragèdia. Hi hauria feina per tota una novel·la. Els pares li anaren traient els fills de la seva Escola, el senyor rector condemnà a totes les penes divines i humanes aquelles noietes que a l’Escola de l’Arqué hi aprenien la Història de Catalunya i anaven el diumenge missa amb el caputxó posat. EI pobre Arqué, màrtir dels espanyols i dels catalans, passà un hivern terrible.

«Figureu-vos —em deia amb llàgrimes als ull— que per escalfar-me he hagut de cremar la col·lecció de Renaixement!».
Durant la dictadura, Jaume Arqué anava a casa dels bons catalanistes a cobrar els donatius que es feien per a propaganda i organització.

Un dia a Perpinyà vaig rebre una carta endolada. Era del seu fill que em relatava la mort del pare.

Un amic ens va explicar, més tard, la mort de Jaume Arqué. Mancat de recursos, comptant solament amb l’ajuda econòmica d’amics catalanistes, el vell Arqué caigué malalt en un reduït piset barceloní. Conegué que la seva hora s’atansava. I quan ja l’agonia apareixia, tingué força encara per a incorporar-se un xic. Guaità els amics que el rodejaven i, dirigint-se a En Ballester, exclamà «La Bandera!… La Bandera!…». I va finar.

La Bandera, que tants han vilipendiat i traït, ell la honorava en el seu darrer moment de patriota miseriós, obscur i anònim. Aquella Bandera embolcallà el cos del patriota “miseriós, obscur i anònim. Aquella Bandera embolcallà el cos del patriota. Era tota la seva ambició de catalanista!