Si el PSOE vol negociar lleis i pressupostos amb persones perseguides per terrorisme, només ha de mantenir la Llei d’Amnistia tal com està en el seu redactat. Aleshores ja no és que estigués negociant tot un programa de legislatura amb Bildu, la qual cosa ja sembla prou escandalosa per l’opinió pública espanyola, sinó que ho estaria fent amb persones investigades per terrorisme ara mateix. És clar que per a molta gent en el sistema polític, mediàtic i judicial espanyol el delicte més greu que pot cometre una persona no és el de terrorisme: és el de voler votar una qüestió com la independència de Catalunya. Només així s’explica que s’hagi passat de les acusacions de rebel·lió, a les condemnes per sedició (després objecte d’indults i de reforma del Codi Penal), a les peticions d’extradició per malversació (de moment infructuoses) i ara a les acusacions per terrorisme. No al president Puigdemont, no: a tot un seguit de persones que l’Audiència Nacional ha posat en el seu punt de mira. El punt de mira, vull precisar, és la peça que es col·loca en una arma de foc per a facilitar la punteria. Els terroristes saben de què parlo.

Queden encara quatre dies per a negociar les esmenes a la Llei, que si actualment manté el redactat que exclou els delictes de terrorisme és per la dèria d’algun ministre que en va justificar el manteniment per por que la llei fos “tombada pel TJUE”. En primer lloc: el TJUE no té capacitat per tombar lleis, sinó per a interpretar-les d’acord amb el dret europeu. I, en segon lloc, què diu el dret europeu? Ho pot verificar qualsevol persona: res. No existeix cap norma europea ni internacional, ni cap jurisprudència prèvia, que impedeixi incloure el delicte de terrorisme entre els actes amnistiables. Evidentment que no està en la voluntat de cap de les parts que promouen aquesta llei protegir cap terrorista dels seus crims, sinó precisament tot el contrari: protegir ciutadans del terrorisme d’Estat, o del terrorisme judicial i policial. Persones que avui, amb un ànim clarament persecutori, són acusades o investigades per terrorisme (sigui per part de jutges o de policies) de la mateixa manera que en el seu dia es va qualificar de sedició pujar a un vehicle policial per a pacificar una manifestació. Ara es vol estendre la idea de terrorisme a fets tan surrealistes com, per exemple, la mort d’un passatger en una terminal d’un aeroport per un atac de cor. El que dèiem: el PSOE hauria de vigilar de relacionar-se amb terroristes internacionals tan perillosos com aquests, sigui a Ginebra o al bar del Congrés dels Diputats. De fet, potser fins i tot la Fiscalia hauria d’intervenir davant del pròxim cafè entre Puigdemont i Sánchez. Especialment, si la llei no és esmenada com cal. 

I és que no només cal que d’aquí a dimarts aquest tema quedi aclarit, o matisat, de manera que el terrorisme d’Estat sigui impracticable: és que, a més, cal que l’aplicabilitat immediata de la llei quedi del tot garantida. De manera que determinats drets fonamentals, com el de la llibertat de circulació, no quedin seriosament afectats. Quan algú queda imputat per terrorisme se li apliquen mesures a escala europea que inclouen la no revisió dels fets per part de tribunals europeus als quals se’ls sol·liciti una ordre de detenció i entrega, o bé el control dels comptes bancaris o dels viatges que vulguin efectuar. És a dir que, si no es modifica la llei, els interlocutors del PSOE i altra gent encausada poden patir un assetjament automàtic que els faci la vida directament impossible. No sé què en pensaran, els mediadors de Ginebra. Sí que sé una cosa: que el PSOE haurà d’escollir entre terroristes ficticis, víctimes de persecució política per la via judicial, i terroristes d’Estat. Els primers semblen francament improbables, els segons sí que ja podem saber que han existit. Abans només eren declaracions de Villarejo, ara són documents amb força probatòria. El PP, Mariano Rajoy i Jorge Fernández Díaz farien bé de tenir cura de la Llei d’Amnistia, no fos cas que l’haguessin de fer servir a favor seu. I alguns jutges, també.