Feu una prova, poseu #nexit, #spexit, #frexit, #polexit, #italexit o #catexit al cercador. Veureu que dona molt pocs resultats i que aquests no provenen de cap dels grans partits del populisme reaccionari de cada un d’aquests països. I és que l’extrema dreta que governa o que aspira a fer-ho són fatxes però no rucs. Saben perfectament que els Països Baixos, Espanya, Polònia, Itàlia, tampoc França i encara menys Catalunya no són el Regne Unit; no disposen d’una Commonwealth, no tenen un centre financer global com la City, no són cosins ben endins dels Estats Units, no seuen de forma permanent al consell de seguretat de Nacions Unides, no compten amb armament atòmic (d’acord, França sí) i no van ser un súper imperi fa només dues generacions. Tampoc tenen les reserves de cru de Noruega ni ingressen els foscos beneficis del secret bancari suís. Fora de la Unió i de l’Euro hi fa molt fred i quan bufa vent s’ho emporta tot (penseu sinó amb les inflacions truca o argentina).

Aquests partits continuen alimentant la retòrica antieuropea, perquè han trobat en l’aparell institucional comunitari un pràctic boc expiatori on dirigir la mala llet i la frustració de les seves poblacions, però ara es veuen prou forts com per passar de l’atac a l’alternativa i lliurar la batalla pel futur d’Europa. I en aquesta Europa que imagina l’extrema dreta, la Unió seria un simple mercat comú, sense Parlament ni Comissió i amb un Consell convertit encara més en un  fòrum de governs dedicats quasi en exclusiva a combatre la immigració externa -i potser també la interna. Ni garantia de drets fonamentals, ni integració fiscal, ni lluita contra l’emergència climàtica, ni contrapès a les dues grans superpotències del món, ni ciutadania oberta i compartida, ni homogeneïtzació a l’alça de drets socials i econòmics. I tot plegat amanit amb una concepció d’Europa i l’Europeïtat basada en el nacionalisme, la blanquitud i el tradicionalisme de base cristiana. Per avançar en aquesta direcció, però, necessiten la complicitat i col·laboració del Partit Popular Europeu. A Itàlia i Espanya la dreta diguem-ne clàssica i l’extrema dreta ja fa dies que van de bracet i governen juntes a tot arreu on poden, i en altres països la barrera profilàctica que tan clara tenia  Angela Merkel comença a esquerdar-se.

Tot i que les eleccions europees segurament més decisives són encara i per desgràcia les legislatives o presidencials de cada estat membre, perquè són els governs els representants al Consell de la UE, el cert és que el Parlament Europeu ha guanyat pes polític, força legislativa i projecció social. Per això les eleccions europees del mes de juny vinent són especialment importants. Una convocatòria que coincidirà amb el vuitantè aniversari del desembarcament de Normandia, un dels moments més emblemàtics d’un breu període de la història en el qual l’esquerra i la dreta democràtica es van unir per fer front al feixisme, i van guanyar.