Tant de les intervencions que es van fer, com dels comentaris diversos que vaig poder captar en les converses durant els prolegòmens i en acabar l’acte, vaig arribar a la convicció, que en part ja tenia prèviament, que la majoria de les persones assistents, i m’atreviria a dir que per extensió el conjunt de la ciutadania, no coneixen les raons del tancament més enllà dels motius al·legats pel govern de la Generalitat d’aleshores i la intuïció que eixes raons eren instrumentals per amagar les raons de fons.
La meua hipòtesi, que a continuació intentaré justificar, és que el tancament, que va afectar directament 1.600 treballadores i a més de 4.500 indirectament i també a tota la indústria audiovisual valenciana, es va produir per una raó d’estat. D’Estat colonial, per a ser més precís, envers una de les seues colònies. Una decisió per a intervenir directament sobre el País Valencià que, tot i no representar en eixe moment un problema polític important per a l’Estat, podria ser, en cas d’activar-se, la baula necessària que poguera decantar, en un sentit o altre, la resta de baules que conformaven en eixe moment la crisi general de l’Estat espanyol.
Per contextualitzar, vull recordar alguns esdeveniments que estaven succeint en eixos moments. La crisi econòmica del capitalisme mundial, va colpejar els nostres pobles en l’àmbit estatal de manera molt dramàtica a partir del 2008. Aquesta crisi econòmica s’acaba estenent, com no pot ser d’altra manera, a altres àmbits, donant lloc a una crisi política, social, institucional. La crisi coincideix i es va retroalimentar, amb l’incapacitat de l’Estat autonòmic per a donar respostes a les necessitades de la població, molt especialment a Catalunya, on primer coincideix amb el moviment a favor del Dret a Decidir i posteriorment amb l’exigència de la independència. Cal recordar que entre 2005 i 2006 es va modificar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que després de ser grollerament retallat al Congrés espanyol va ser aprovat en referèndum, però amb una abstenció de més del 50%, i que el 2010 el Tribunal Constitucional espanyol, va tornar a retallar-lo fent irreconeixible la mateixa reforma del 2006.
Al final de l’any 2008 s’havia generalitzat en la societat i es transmetia a través de les xarxes socials, la necessitat de respondre a les polítiques que feien recaure el pes de la crisi del capital en les classes populars i l’exigència de la convocatòria d’una vaga general, i van començar a néixer plataformes polítiques com No els votes o Democràcia real ara i altres. En setembre del 2010 es fa una vaga general a Espanya contra la reforma laboral promoguda pel govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero i contra la reforma del sistema públic de pensions anunciada pel seu govern. En 2011 es generalitza les lluites estudiantils contra el Pla Bolonya i la carestia de les taxes universitàries i apareix el 15M, dinamitzant i canalitzant la participació popular i les més diverses manifestacions. En 2012 es fa una altra vaga general en març i una més, coincidint amb una jornada de lluita d’àmbit Europeu el 14 de novembre… En l’àmbit internacional s’havia produït una veritable revolució ciutadana a Islàndia, que va començar en 2008, la intensa revolta grega, l’extensió de les mobilitzacions a Portugal i altres països europeus, a principi del 2011 es generalitza el que es va conéixer com a Primavera Àrab, i als EUA el moviment Occupy Wall Street… per assenyalar només alguns dels elements més coneguts.
Sense cap dubte, però, hi ha diversos elements que destaquen com a cristal·lització a l’Estat de tot aquest procés i la progressiva conversió de tot aquell moviment de protesta en projectes polítics que podien posar en qüestió el Règim del 78 espanyol. Un va estar la successiva aparició de propostes polítiques que, a principi de 2014 va donar com a resultat l’emergència de Podemos, que només quatre mesos després va tindre un resultat espectacular a les eleccions al Parlament Europeu. L’altre va estar el naixement el 2011/2 de l’ANC i la creixent embranzida del moviment independentista català.
Convé recordar que la manifestació «Catalunya, nou estat d’Europa», celebrada a la Diada de l’11 de setembre de 2012, va tindre una assistència de centenars de milers de persones. Aquella manifestació venia precedida per les consultes populars per la independència, que anaven succeint-se des del setembre del 2009 quan va començar a Arenys de Munt, i va estar la primera d’una sèrie de mobilitzacions, considerades com les més massives, proporcionalment, de tota Europa des de després de la Segona Guerra Mundial. D’eixes manifestacions multitudinàries, cal destacar la Cadena humana per la independència de l’11 de setembre 2013, que va recórrer tota Catalunya, superant per La Jonquera la frontera amb l’Estat francés i pel sud, superant el riu Sénia, la divisió administrativa entre Catalunya i el País Valencià. L’èxit de la cadena humana tot i ser esperat, va tindre una dimensió especial a casa nostra, ja que l’assistència de milers de persones (amb alguns destacats càrrecs públics) entre el Sénia i Vinaròs, va desbordar amb molt algunes de les previsions i la decisió de la delegació del Govern espanyol de limitar-la al País Valencià a un recorregut de només de cinc-cents metres. Aquesta manifestació en forma de cadena humana, es va fer dos mesos abans del tancament de la RTVV.
L’Estat espanyol, que no és invencible com s’ha demostrat històricament, és molt més sòlid i previsor del que algunes veus crítiques, excessivament superficials volen fer creure, va reaccionar en diversos àmbits i línies d’intervenció política. El primer de tot, i com és habitual en un estat de tarannà autoritari i colonial, mitjançant la repressió. La repressió dels piquets informatius en les vagues generals i estudiantils; el desallotjament violent de les acampades del 15M en les places cèntriques de les ciutats; l’aprovació de la denominada llei «Sinde», un conjunt de mesures que pretenien modernitzar l’economia espanyola des d’un tarannà neoliberal, però que sobretot incorporava mesures per a la «regulació i control dels llocs web i la protecció de la propietat intel·lectual». Una llei tan controvertida que va suposar una forta crisi interna del govern de Zapatero i va ser finalment executada pel govern de Rajoy.
La segona decisió i de les més transcendents, va ser l’inici del canvi en la prefectura de l’Estat, que va culminar en el 2014 amb l’abdicació de Joan Carles de Borbó en el seu fill.
Una altra línia d’intervenció estatal (que encara perdura) van ser les mil i una maniobres per a domesticar Podemos, l’última de les quals ha estat auspiciar Sumar des del mateix govern estatal, i “domesticar” també l’independentisme català. Pel que fa al País Valencià, l’Estat sempre es posa la bena abans de la pedrada, i així Alberto Fabra va decidir el tancament de Canal Nou, només unes hores més tard que un tribunal dictaminara en contra de l’ERO prèviament presentat. Alguna persona coneix cap acció per a penalitzar tal incompliment judicial? L’argument de Fabra que la Generalitat no podia fer front a 40 milions de €, fa riure (per no plorar) davant les xifres d’endeutament que patim, més de 58 000 milions de € o el fet demostrat per estudis acadèmics, que confirmen que el nostre País Valencià porta, almenys des de l’any 1900, rebent un 19% menys d’inversió en stok de capital que la mitjana espanyola.
Els tentacles de l’Estat són més llargs del que sembla i van més enllà de la malícia mostrada adés i ara pel PP. Així, els treballadors i treballadores de Canal Nou i un bon sector de la ciutadania, no van poder entendre mai les raons del perquè el nou govern del Botànic, nascut a les eleccions autonòmiques del 2015 i que tantes il·lusions va despertar, no va revertir des del començament el tancament de Canal Nou acordat pel Govern del PP. I no va ser per la manca d’alternatives, ja que el col·lectiu afectat va posar diverses damunt la taula. Com no és comprensible, fora de la lògica colonial, que una vegada posada en marxa la nova À Punt, nascuda amb les enormes limitacions d’un pressupost irrisori en comparació als equivalents d’altres territoris, no s’haja implementat la plena reciprocitat amb les ràdios i televisions públiques de Catalunya i Balears. L’esperit i lletra de la llei Sinde, el tancament de Canal Nou, així com les limitacions d’À Punt, responen a la mateixa lògica de control informatiu de la ciutadania.
Si per un moment deixem de pensar en el nostre País com una simple regió d’Espanya, i ho fem amb la lògica d’un poble ocupat, allò que sembla tèrbol i incognoscible, apareix amb tota claredat: el tancament de Canal Nou i que no disposem encara de la reciprocitat entre À Punt, TV3 i IB3, es deu a una raó d’estat, d’Estat colonial.