Aquest darrer mes de l’any m’he proposat no fer un escrit directament sobre Catalunya com he anat fent darrerament expressant el sentit d’entendre la política en relació amb la situació internacional, la geopolítica. Doncs aquest escrit està bàsicament dedicat com un record homenatge a un revolucionari socialista argentí que va traspassar el 27 de novembre de 2022 i davant els temps foscos que el feixisme porta a l’Argentina.
Nascut en el si d’una família proletària l’any 1941, va viatjar de petit segons el destí del seu pare, que n’era ferroviari. Va iniciar les seves activitats compromeses militantment ja durant els seus estudis secundaris i els catorze anys va començar a treballar d’aprenent de torner prenent contacte amb la classe obrera i els problemes inherents.
Va participar en lluites sindicals i polítiques fins que esgotada la seva implicació perifèrica, l'any 1968 va contactar amb l’organització peronista d’esquerra Montoneros i després, en no sentir-se ideològicament contingut, va ingressar al PRT (Partit Revolucionari dels Treballadors) Aquest partit va ser l’únic que reivindicant-se marxista-leninista, segons ell, li ho havia donat tot. Aquest partit havia estat l’únic en posar la qüestió del poder com a objectiu estratègic, el 1970 el partit va fundar un front militar anomenat Exèrcit Revolucionari del Poble, ell va ingressar com a combatent pels seus coneixements deguts a la instrucció militar rebuda durant el servei militar.
Mai va deixar de treballar com a obrer metal·lúrgic a diferents indrets: Auto Unión, Talleres Navales, Fábrica Argentina de Engranajes, Citröen i altres. Mai va ser un militant rentat per l’organització, ja que tota la seva militància es va conjugar amb el seu treball d’obrer metal·lúrgic.
L’any 1972, sota la dictadura militar, deu dies abans que les forces repressives ataquessin una presó del poble on va morir el segrestat, l’empresari Oberdam Sallustro que n’era el més important gerent de Fiat Concord a nivell llatinoamericà i tercer en jerarquia de la multinacional; Ponce de León que havia participat en l’operatiu de detenció va ser detingut i no va revelar cap detall. Va patir la tortura i va ser condemnat a perpetuïtat. Va romandre empresonat fins que davant el triomf de la candidatura de Héctor J. Cámpora amb la consigna popular: “Cámpora president, llibertat als combatents”, el poble va arrencar la nit de la jornada electoral tots els presos polítics de totes les presons del país va ser el 25 de maig de 1973. Aquella nit Cámpora va signar l’amnistia per a tots els presos polítics. Llavors, qui escriu era complint amb el servei militar obligatori i estant de servei amb una ambulància militar a Plaça de Maig, vaig presenciar l’atac covard de les forces armades des dels terrats contra als darrers milers de persones amb alguna discapacitat i els acompanyants que encara se n’anaven retirant de l’indret davant la Casa Rosada. Els van escombrar amb ràfegues de 30 mm.
L’odi de classe i la seva frustració quan el poble havia votat en contra d’ells i els interessos de l’imperi, es va expressar en més repressió sanguinària.
En sortir de la presó, el Negro va tornar a treballar com a oficial torner a la mateixa fàbrica que havia treballat abans de caure detingut: Castells Germans.
Va continuar la seva militància al PRT i el 8 de juliol va ser promogut, dins de l’organització, com a responsable polític de Capital Federal, en ser una zona independent, allí es relacionava directament amb els quadres de direcció com Mario Roberto Santucho, Benito Urteaga, Domingo Menna o Antonio del Carmen Fernández.
Malgrat la seva oposició a continuar amb la lluita armada contra les Forces Armades tenint un govern elegit democràticament per majoria absoluta, va ser elegit per a integrar l’esquadra que atacaria el Comandament de Sanitat de l’Exèrcit. Disciplinadament va obeir el que s’havia disposat pel Partit, i el 6 de setembre de 1973 va participar en primera línia.
En aquesta acció quan la resta ja s’havia rendit i dos van aconseguir donar-se a la fuita, ell es va quedar sol amb un FAL en cada mà i va haver de deposar les armes davant d’un tinent coronel de l’exèrcit.
Per aquesta acció a tres mesos del seu alliberament, va tornar a ser condemnat ja en democràcia, a 18 anys de presó per la Cambra Federal.
El nou cop d’estat cívic, religiós i militar del 24 de març de 1976 va ser un aprofundiment de les inhumanes condicions, les tortures diàries als diferents penals on va ser traslladat i la inclusió al pavelló de la mort junt amb els seus companys com a ostatges dels militars. Ell recordava que Santucho li havia demanat que tingués cura dels companys i aquesta va ser la seva tasca.
Va estar-se a la presó des del 6 de setembre de 1973 fins el 7 d’agost de 1984 que mitjançant una vaga de fam a la presó de Devoto, van aconseguir que el govern de Raúl Alfonsín finalment els donés la llibertat, aconseguint la seva llibertat i la de tots els seus companys.
Ja en llibertat va tornar a integrar-se al seu lloc de treball com a obrer metal·lúrgic desenvolupant el càrrec d’oficial múltiple.
Va participar en quatre intents de reconstrucció partidària: el primer, amb els exiliats tornats que mai havien estat membres de ple dret del partit i que ostentaven cognoms coneguts: Amílcar Santucho (germà del Secretari General caigut en combat, i sempre molt proper del PCA) i Roberto Guevara (germà del Ché Guevara que havia estat advocat de presos polítics del partit).
Pel biaix polític reformista que va prendre aquest projecte, com a intent de capitalitzar el prestigi històric de l’organització i els cognoms familiars; Ponce de León es va oposar amb tenacitat i això va fer que el facin fora el 1994. Aquests dirigents van canviar els logos i la consigna històrica principal del partit. Aquest era “Per la Revolució Obrera, Llatinoamericana i Socialista”, i la van canviar per “la defensa i l’aprofundiment de la democràcia” (burgesa). Va fer dos intents més amb antics companys que no van fructificar. El 1999 va participar de l’experiència del PT dirigida per Daniel de Santis, aquesta va fer implosió el maig de 2001.
Des d’aquestes dates va començar el quart i darrer intent de reconstrucció del Partit Revolucionari dels Treballadors com a continuació històrica i en la mateixa línia revolucionària de l’històric Partit fundat per Mario Roberto Santucho. El Negro Ponce de León va militar des d’aleshores en la formació de quadres partint d’una àmplia revisió dels fets passats i d’una autocrítica sobre la desviació militarista dels ’70. Dins d’aquesta organització va recomençar la seva renovada militància revolucionària. Sempre amb el seu entusiasme, la seva abnegació i la convicció de cadascú i de tots els seus companys morts en la lluita i/o desapareguts. La seva empenta i figura s’engrandeix donant impuls al nou planter de joves militants i els seus vells companys, aconseguint consolidar-se des del VIè Congrés realitzat a l’interior del país anul·lant la il·legalitat del realitzat a Itàlia.
El partit no s’exilia ni es rendeix. L’actual Partit Revolucionari dels Treballadors ja ha realitzat el seu IXè Congrés, sempre aprofundint l’autocrítica amb la tendència d’elaborar una eina revolucionària que porti el proletariat a la presa del poder. El camarada Ponce de León, exemple de militància combativa i compromís internacionalista, passats 14 anys va arribar als 65 anys i es va jubilar com a obrer metal·lúrgic i va continuar la seva tasca de formar els planters de joves revolucionaris per tal d’aconseguir el maneig del marxisme leninisme, aprofundir en l’autocrítica i avançar cap a la construcció d’una eina revolucionària per tal de portar els treballadors i el poble cap a la presa del poder. Per això a banda de recórrer el país i donar classes magistrals a fàbriques i tallers, també sortint pels mitjans públics televisius i o radials, va desenvolupar una altra fase pedagògica constant com a columnista de l’òrgan de premsa partidari El Combatent.
A Carlos “Negro” Ponce de León el presento com a l’home que malgrat els revessos, els petits triomfs del poder sobre la societat i sobre el partit i la seva persona, mai va avantposar els seus interessos personals ni va perdre de vista que una gran divisòria frontal ens separa els treballadors, els explotats, de la forma d’opressió que sigui, que és tot l’odi de classe que rebem. Plantejar que hi ha un terme mitjà és una posició reformista de petita burgesia que permet aconseguir beneficis parcials o personals abandonant els interessos col·lectius. Si no entenem això que és el que tenim a sobre, no aconseguirem plantejar amb claredat absoluta que cal tenir el mateix element per tal d’afrontar-lo i lluitar amb el front ben alt i l’esperit indomable.
Tinc l’honor i la satisfacció d’haver conegut personalment el Negro el 2001, d’oïdes sabia d’ell des del 1973, passats els anys, he pogut comprovar que ens podíem encaixar mirant-nos als ulls plenament confiats. Es deia aleshores que quan cau un company sempre hi ha braços estesos per a recollir el seu fusell. Ell ho ha demostrat.
Company Carlos Ponce de León, “Presente, Hasta la Victoria Siempre”. AVOMPLA. -A vèncer o morir per l’Argentina-
6 de desembre 2023