El 29 de setembre proppassat, Diari la Veu del País Valencià em publicava un article titulat «Fanatisme, infàmies i malfactors». He d’agrair al digital que haja publicat tot allò que els he remés des de fa més de deu anys i no sé ben bé per què, o sí; pot ser que tant ells com un servidor, som uns rojos separatistes que escrivim notícies i opinions en la llengua del País, de manera ampla i abastant tot el nostre territori, de caràcter progressista, cercant-les d’una base sòlida per documentada i esperit crític. Considere oportú manifestar que a causa de la manca de subvencions, el digital es nodreix de les quotes dels que anomenen agermanats. Als efectes us convide perquè, si no ho sou, us agermaneu, usant el reclam mostrat a la portada del diari i la manera de fer-ho.

Feta la rogativa formal i seriosa, torne a l’article esmentat, que encapçalava amb aquestes paraules textuals: «Amb la mort d’aquell apassionat del braç de Santa Teresa, l’inaugurador de pantans, uns coetanis vam viure l’esperança d’un canvi polític a l’Estat espanyol, atesa la seua diversitat, com el començament progressiu d’una cosa bona; d’altres, segurament ben al seu pesar, com la fi d’una cosa irremeiable, i d’altres fanàtics, que es veuen en possessió de tot, que ni això, tot absolutament tot el país, com des de sempre, és d’ells.

Llavors el 1978, amb una Carta Magna, pràcticament immòbil fins ara, manifestament millorable, llevat d’un parell de llavats de cara sense sabó, tothom amb dos dits de trellat conseqüentment es pregunta: què hi haurà a la Constitució espanyola que feixistes com el torero Barrera, ni més ni manco vicepresident del Consell, al qual incloc en el bell mig d’aquells fanàtics, es veuen en possessió de tot, i consideren que tot el país, des de sempre, és d’ells? Del tal Barrera cal recordar que fa un temps no massa llunyà, proposava als seus amics destriar un nom per tal de batejar un seu cavall entre Viriato, Caudillo, Escipion i Duce, «que es pronuncia Duche», que se l’estimen tant enlairant-la? Ja ho sé, no us calfeu el cap, hi conté en essència allò que pensava aquell que amb el seu vistiplau signava sentències de pena de mort presentades pels seus escolans, tot desdejunant-se, segons afirmà d’ell l’hispanista Paul Preston. 

Franco ho deixà «Atado y bien atado», escrigué Julio Anguita, mestre i polític, en un article titulat d’eixa manera, fent-se ressò de la frase, no per consabuda menys actual, el 18 de maig del 2018, editat per El Economista.es, motivada i pronunciada al Nadal del 1969. El mestre, al seu article (tinc una devoció especial pels mestres), assegurava que l’afeccionat a inaugurar pantans es va equivocar totalment en dir-la, i fonamentà el perquè amb aquestes paraules: «Els interessos econòmics grupals i de poder que havien progressat amb la seua dictadura, les previsions estrangeres, les lluites socials, precipitaren un canvi que alentides desbastiren el sistema.» L’Anguita va explicar el rerefons:

«El general Franco, manu militari, el terror planificat nascut segles abans des de la Contrareforma catòlica i la incòlume aliança entre tron i altar, foren la causa d’una actitud contrària a les novetats, basades en l’amiguisme, interessos econòmics, grups corporatius i cínicament apolític. Tot era permès, encara que sense qüestionar l’autoritat eclesiàstica o política, i la premissa que la llei s’acata però no es compleix, facilitant l’endoll i la immoralitat de la burocràcia, de la Justícia, majorment genuflexa, així com el saqueig de tot el que és públic.»

I a hom tot açò a què li sona? A un servidor, per establir comparances, amb algunes situacions i frases lapidàries de personatges que governen aquesta comunitat de veïns, com per exemple l’anomenat adés el torero Barrera i el seu company de partit, segon tinent d’alcalde de València Ciutat Juanma Badenas i a la vegada portaveu de Vox a l’Ajuntament, qui va dir en una entrevista concedida a Plaza Radio, posicionant-se sobre presència de grups de nazis i ultres d’extrema dreta a les concentracions: «Ser nazi no és un delicte», aclarida i recalçada amb aquesta reflexió: «Mai no seria, però s’ha de deixar que, pel dret a la llibertat ideològica, cadascú siga el que vulga». Davant d’aquesta reflexió, algú li diria alguna cosa, que les paraules les hagué de matisar.

D’altra banda, el senyor vicepresident del Consell, endemés de conseller de Cultura, el torero Vicente Barrera, destre així mateix en qualificatius, però no en altres coses de profit, davant del pacte d’investidura de PSOE i Junts per Catalunya deixa caure el seu parer tot ple de «trellat»: «Quina repugnància, vergonya, indignació i traïció. Espanya no es rendeix, Espanya, la de tots, vencerà, sense color polític, la que representa la defensa de la igualtat i la Constitució». Un fenomen, el torero, un feixista defensant la Constitució, al mateix temps que proposarà al Consell mobilitzar-se, davant el colp d’estat de Pedro Sánchez. Fenomenal torero!!! El Consell que governa en nom de totes i tots al País, inclòs un servidor, manifestant-se en el sentit que ho proposa en nom meu i de tots. La gata que m’acompanya ara mateix amolla tres meus.

I qui és l’individu que els mou el bressol? No em torqueu el front, perquè és per tots ben conegut: l’inefable José María Aznar López, el qual no menja sopes, perquè és a la plantilla i a sou del magnat de la comunicació mundial Rupert Murdoch en ús de la seua sacrosanta llibertat. Aznar ho és tot, inclús un agitador en les seues estones lliures a les ordres del magnat i ja davant de l’acord imminent sobre l’amnistia entre PSOE i Junts per Catalunya, embotinava les restes feixistes sociòlogues nombroses que encara hi ha, amb aquestes paraules de frase curta i contundent: «La inhibició no té cabuda. Tot menys inhibir-se. Hom pot fer moltes coses: qui puga fer que faça. Qui puga aportar, que aporte, qui es puga moure que es moga.»

Fet i fet, tots i totes les persones reaccionàries de pelatge i condició de l’estat, paquites rebentaplenaris, feixistes irredempts, dretes plenes de caspa, resadors de rosaris, la judicatura actual hereua en bona part del Tribunal d’Orde Públic, el Tribunal Superior de Justícia de la comunitat de veïns emeten comunicats, com altres ho han fet, validant la Comissió Permanent del Consell General del Poder Judicial, Guàrdia civil, amb manifests colpistes com ara «Estem disposats a vessar fins a l’última gota de la nostra sang en defensa de la sobirania i independència d’Espanya i del seu ordenament constitucional» i tutti quanti, alguns, prou, insultant; d’altres, prou, escridassant, demanant un cop d’estat contra Sánchez i altres peticions «glorioses».

I tot plegat sense haver-se enregistrat la Llei d’Amnistia al Congrés de Diputats. Efectivament, amigues i amics, són uns patriotes reputats, perquè Espanya és d’ells. Així doncs, per a ells, i als altres, que ens deixen estar i farem allò que creiem convenient. I una altra ben bona i gloriosa, com aquella que va dir no fa molt el bisbe d’Oriola-Alacant, «el basc» José Ignacio Munilla, un catòlic apostòlic i romà com cal.

Ací ho admetem tot, Munilla és un alquimista, un artista per mesclar gimnàstica i magnèsia, conseqüent amb el fet que no es podria dir d’altra manera si no és enlairant-la, va dir la seua en aquests termes respecte de la llei d’amnistia mentre la qualificava d’immoral i aclarint: «Posar per damunt de tot la cerca del poder com a valor màxim». Però ja sabem que el bisbe, l’home de Déu anirà al cel, i un servidor i una bona tirallonga de gent més, molt probablement, anirem de cap a l’infern on roman des d’antuvi la caldera de Pere Botero.

Davant de tot açò, crec fermament que Franco ho deixà ben lligat, incloent-hi la permanència de la monarquia personificada encara per la nissaga borbònica, i sense quasi avançar una passa ideològicament, hi ha feixistes irredempts a totes les institucions estatals per a donar i vendre.

Us deixe amb Vicent Andrés Estellés, de Burjassot, de tots els valencians i valencianes, que vulguen i el vulguen, habitants de ciutats, de pobles, de llogarets i masos, que disposa de poemes per a nosaltres, per a tots aquells que de Noves Glòries som ben farts, com ara aquest, extret de Pobles del Mural, antologia editada i a cura d’Honorat Ros i Pardo, per l’AVL, a la qual totes i tots esmentades adés, si poden perquè els deixem, sense pa ni aigua la deixaran:

«He pensat molt el País que es farà a cops de puny o no es farà en la vida: he pensat molt aquest País, el nostre, que s’ha de fer de forma alegre i clara, mai no admetent les veus de prudència la falsedat que hem patit anys enrere, i edificant edificis de llum, de claredat i combatuda gràcia.»