Després de la difusió del manifest signat per una setantena de personalitats entre historiadors, periodistes, societat civil i activistes de la recuperació de la memòria històrica, donant validesa a l’Any Daniel Cardona, i del primer acte de presentació pública al Museu d’Història de Catalunya (Barcelona), i a Sant Just Desvern (Baix Llobregat) on fou alcalde, Perpinyà (on fou exiliat tres vegades), a la Universitat de la Sorbona París (on residia Macià durant la dictadura de Primo de Rivera), aquest divendres serem a Les Borges Blanques a l’Espai Macià.

El punt de presentació d’aquest divendres serà un bon lloc on presentar els punts d’unió entre els dos líders independentistes, i també els que els allunyaven. Divendres 3 de novembre, a les 19h a l’Espai Macià de les Borges Blanques. Hi intervindran: L’historiador Fermí Rubiralta, Pau Juvillà i Oriol Falguera, president de la Fundació Reeixida.

Daniel Cardona i Civit (1890-1943) pot ser considerat, juntament amb Francesc Macià, el dirigent històric més rellevant de l'etapa inicial del moviment independentista català: l'etapa separatista que, des del seu origen a començament del segle XX, es perllonga fins ben entrat el període franquista.

Fou el fundador de les dues formacions històriques més destacades del primer independentisme, Estat Català (junt amb Francesc Macià) i Front Nacional de Catalunya (junt amb Joan Cornudella), i tirà endavant també d’altres organitzacions polítiques com Bandera Negra o Nosaltres Sols!

Cardona forní el separatisme d'una estratègia basada en el model irlandès gràcies amb la qual va superar l'estadi culturalista i va fer possible la seva transformació en un espai polític i ideològic reconeixible, tot i que reduït, a partir d'un secessionisme nítid que, en certa manera, el converteixen en el primer independentista català.

Defensor d'un nacionalisme ferm i intransigent, fou batlle de Sant Just Desvern entre 1931 i 1936. Estimat i venerat al seu poble i a tot el Baix Llobregat gràcies a una gestió eficaç, honrada i dialogant dels afers públics, esdevingué l’únic polític català que derrotà en sengles conteses electorals les dues forces més importants del catalanisme (La Lliga i ERC).

Cardona s’ha convertit en un referent obligat del nacionalisme insurreccional català. Conseqüent amb la idea que aquesta era l'única via indefugible per a aconseguir «el trencament de les cadenes de la dominació espanyola», maldà tota la seva vida per utilitzar la lluita armada, no sols contra la dictadura de Primo de Rivera i la de Franco, sinó també contra la Restauració, la República i la Revolució.

Amb el lema “Biblioteca, propaganda i acció”, abans agitador que polític, des de la seva participació el 1912 com a col·laborador de Renaixement, el seu nom quedà lligat a capçaleres històriques del periodisme nacional com Cu-cut!, La Tralla, Nova Catalunya o El Diari de Barcelona, i el seu conegut pseudònim de Vibrant, unit a empreses periodístiques com L’Estat Català, Som!.., Nosaltres Sols! o Ferms! Màxim encarregat de l’Oficina de Redacció i Propaganda quan es formà Estat Català, arrodoní el seu paper de principal publicista del separatisme amb opuscles com el Catecisme Patriòtic o el Manual del Legionari, contribuint a popularitzar lemes com el de Per la Pàtria i la Llibertat, i publicant llibres com La Batalla (1923) o Res de nou al Pirineu (1933).