Els psicòlegs coneixem molt bé el narcisisme perquè és la base de la nostra professió, explotem el desig de la gent que algú extern s’ocupi dels seus problemes personals.

La política hauria de preocupar-se dels interessos dels ciutadans que han votat, però Pedro Sánchez no té consciència política, sinó consciència narcisista, creu que el sol surt cada dia per darrere del seu cul. Per això, el seu ego lliura xecs sense fons, promeses que no complirà. Com deia el president Puigdemont abans de pactar amb ell, galleja, i jo afegeixo que sempre cloqueja ous que després no pon.

Els psicòlegs recomanem defugir aquesta mena d’individus narcisistes, no perdre el temps amb ells, ni tan sols intentar comunicar-se. Sabeu què passa? En realitat, mai hi ha una comunicació oberta amb ells, no existeix diàleg ni debat, de cap manera negociació. Tot es redueix a una lluita de poder, de fer mal als altres per a ells sentir-se millor. El temps i la vida que tens, s’acabaran en algun moment, no són il·limitats. El teu prestigi polític, també s’acabarà exhaurint. Cal anar molt en compte amb les distraccions, perquè els narcisistes tendeixen a desviar el tema de discussió quan no els hi convé. Tracten de distorsionar els teus arguments, de girar la culpa cap a tu, fent permanent llum de gas. Al manipulador narcisista cal dir-li que NO.

Quan ja ha assolit allò que desitja, el narcisista no vol discutir més perquè no li interessa parlar sobre determinades coses o negociar res de res, sinó imposar les seves idees sense que aquestes puguin sotmetre's a cap qüestionament. Fins i tot quan es disculpa, no parteix d'una reflexió, només és un intent de poder seguir manipulant-te. La millor recomanació és preguntar-li quina és la seva motivació per demanar perdó i què farà per posar-hi remei. Segur que això no té resposta.

Quan es negocia amb un narcisista que ja ha enganyat abans, no es pot al·legar ignorància. Se sabia, perquè així s’ha expressat amb bon criteri, que quan Pedro Sánchez assolís el seu objectiu (la presidència del govern d’Espanya), ja no compliria l’acord de bon grat. Hom era ben conscient que caldria arrossegar-lo a atorgar molles de contrapartides a contracor, quan no en tingués més remei, quan es posessin entrebancs prou sòlids a la seva presidència. Veuen a venir que acabaran votant el que mani el PSOE, almenys fins que s’aprovi l’amnistia, que s’allargarà. Les úniques fites que s’han cobrat a la bestreta són poder parlar català (de moment) al Congreso, la dissolució del PDeCAT i la presentació per part del PSOE d’una proposició de llei d’amnistia que serà feixuga d’aprovar, que certament els desgasta i que tiba les costures de l’Estat.

Saben que l’acord serà finalment decebedor, per això s’han llançat a cercar la conformitat del grup independentista ara, a correcuita, abans que es vegi el llautó. Polítics fent d’opinadors, periodistes opinant als seus mitjans subvencionats, de sobte tots actuen com els infiltrats de Solomon Asch. Aquest psicòleg Gestalt americà d’origen polonès, va experimentar amb la conformitat a la Universitat de Swarthmore (Pennsylvania) el 1951, posant un participant enmig d’un grup de persones la tasca de les quals consistia a igualar les longituds d'una sèrie de línies. Cada individu havia d'anunciar quina de tres línies era la més propera en longitud a una línia de referència. El participant es va col·locar en un grup d'actors, a qui se'ls va dir que donessin la resposta correcta dues vegades i després canviessin dient les respostes incorrectes. Asch volia veure si el participant es conformaria i donaria les respostes equivocades, sabent que altrament seria l'únic del grup a donar les respostes diferents. Trenta-set dels cinquanta participants van estar d'acord amb les respostes incorrectes, malgrat l'evidència física contrària. Solomon Asch, pioner de la psicologia social, va demostrar que fins i tot quan les persones troben evidències concretes, empíriques i objectives, tendeixen a seguir l'opinió popular encara que aquesta estigui equivocada. L’investigador avalava la línia gestàltica segons la qual el tot no tan sols és més que la suma de les parts, sinó que la seva naturalesa altera les dites parts. La influència grupal s’incrementa quan qui transmet el missatge erroni és una figura de prestigi reconegut. Això, passa amb molts votants, quan llegim piulades d’en Toni Comín, articles de l’Agustí Colomines o com es digui el que escriu la Pilar Rahola, quan no fa llibres per als feixistes de Planeta. En el fons, sabem que la línia (l’acord) es queda curta, que és torta i que no arriba enlloc, però si ho diuen les patums en lletra d’impremta ens quedem més tranquils.

A més de narcisista, Pedro Sánchez és mentider de mena. El reconec perquè m’hi reconec, actua com jo, no suportem estar condicionats per res ni per ningú. Els éssers humans som i creem sistemes complexos. Per tant, els éssers humans tenim limitacions i patim condicionants. Si em pregunten què he esmorzat avui i ha sigut un croissant, diré que una ensaïmada, no per res, sinó perquè a mi ningú em condiciona a dir la veritat. Si una situació m’obliga, forçada per les circumstàncies, potser faré alguna actuació puntual immediata, però no compliré un acord a llarg termini si no vull, per molt que m’hi hagi compromès. A més, som rancuniosos amb qui ens ha fet passar per l’adreçador en algun moment, tindrà tornada. En Pedro Sánchez guarda el greuge de la resposta amb veu de xaiet, escolanet grapejat dient amén a tot, que es va veure forçat a fer des del faristol del Congreso quan na Miriam Nogueras va amenaçar de no investir-lo, per haver sigut massa fatxenda en el discurs inicial d’investidura. Na Miriam no perd per esperar, s’ho trobarà aviat. Per exemple, quan hagi d’aprovar el pressupost de la Casa Reial sense rebaixes significatives, ella que diu que no tenim rei. Les topades al Congreso seran entretingudes, fins i tot més dures que si hi fos la MHP Laura Borràs. Hi ha gent que les veu semblants, però na Miriam és més política que la presidenta Borràs, és a dir, té menys formació, menys cultura, però més anys de romandre fidel al seu mentor dins del partit, Jordi Turull. Ara, està molt feliç del pas endavant que ha fet, del protagonisme, de la proximitat amb el president Puigdemont, que és qui mena les negociacions mentre n’hi hagin. Està tan disposada a ser l’ase dels cops com a repartir-ne a tort i a dret, però sempre votant al final allò que digui el PSOE.

Del referèndum acordat no en parlo, perquè aquest és un article seriós. Si l’objectiu de l’acord era l’amnistia, potser, només potser, se’n sortiran, ni que sigui de manera limitada i amb entrebancs. Si també pretenien, com diuen els que escriuen els panegírics a la premsa nostrada, moure el vesper de l’Estat, han perdut l’oportunitat d’incloure temes generals que els haguessin fet més “simpàtics”, rebels i propers als antics indignats, estic pensant en la derogació de la llei mordassa que ens beneficiaria a tots els manifestants.

Finalment, més enllà de narcisista i mentider, Pedro Sánchez és espanyol, el seu tarannà envers Catalunya respon al d’un maltractador. Fins ara, sempre han aconseguit que assumíssim el paper de víctima, que reduíssim les nostres ambicions segons les seves limitacions. La recepta ortodoxa quan t’enfrontes a un maltractador, consistent a denunciar, no serveix de res en el cas dels catalans, perquè no tenim ningú a qui reclamar que estigui disposat a intervenir. Cal tornar l’hòstia. Sempre. En tot moment. És l’única defensa que podem tenir, fer-li mal. Cal votar NO una vegada i una altra, deixar-lo en minoria dia sí i dia també fins que plegui veles, sense pensar gaire en les conseqüències. Durant la sessió d'investidura, Pedro Sánchez es va arronsar perquè es va creure el relat que l’espanyolisme ha fet del president Puigdemont, que és imprevisible, que es pot capgirar en qualsevol moment, que canvia d’opinió per un tuit crític, que està molt “loco”, que no es deixa condicionar. Doncs, això, president, a Perpinyà ens va demanar que ens preparéssim, vos també ho heu fet?