D’ençà de l’annexió d’una part de Catalunya pel Reialme de França, oficialment signada el 7 de novembre de 1659, els nord-catalans van ser aïllats, administrativament i políticament, de la resta de Catalunya i de la nostra àrea de relació fins aleshores. A partir d’aqueix moment, la consigna del poder francès és que tot allò català ha de desaparèixer. Per exemple, el 1673, es nomenen bisbes francesos i es fa fora els catalans; el 1678, s’incorpora el bisbat de Perpinyà al bisbat de Narbona; el 1682, s’obliga a saber francès per exercir una professió liberal; i, el 1700, es prohibeix l’ús del català en els documents oficials perquè “repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa”.

Més endavant, la jacobina revolució francesa, sempre contada com quelcom genial per la llibertat, altera encara més els pocs drets històrics que conservàvem. La creació del departament “Pirineus-Orientals”, amb l’afegitó de la comarca del Fenolledès, anava en aqueix sentit de descatalanitzar el nostre territori.

A partir de 1870, la generalització de l’escola pública laica francesa té com a objectiu principal formar patriotes francòfons. La idea d’un Estat francès homogeni i monolingüe guanya terreny gràcies a la crida a la unitat francesa a lluitar a la Primera i Segona Guerres Mundials. L’Estat impulsa una uniformització cultural i identitària francesa i, indirectament, es generalitzen els casos de famílies que deixen de transmetre la nostra llengua als fills, i aqueix patró es repeteix de generació en generació fins als nostres dies.

Sigui l’Estat francès una república, monarquia o un imperi, governat des de París per conservadors o progressistes, d’esquerra o de dreta, el que sempre resta és el mateix menyspreu cap a la cultura, llengua i identitat pròpies d’aqueix territori i l’anhel de nos fer desaparèixer del mapa, transformant-nos en “bons ciutadans francesos” uniformes i, en tot cas, com a molt promocionant qualques rastres folklòrics de catalanitat que no ofenguin ningú. Nos volen morts i muts, mes sem vius i no callarem, ara més que mai!

La presència de l'extrema dreta és una constant a banda i banda de l'Albera i al conjunt dels Països Catalans. El feixisme no es va aturar amb la fi de la Segona Guerra Mundial a Catalunya Nord o amb la mal anomenada “Transició” a l’Estat espanyol. A Catalunya Sud, aqueixa escissió del Partit Popular, anomenada Vox, no representa l'aparició d'un nou pensament, més aviat se tracta d'una branca política hereva del franquisme que ja no sent la necessitat d'amagar-se darrere d’una falsa aparença de moderació. Se veu forta i impune per escampar la seua doctrina ultranacionalista, masclista, xenòfoba, anticatalana i classista.