Ho confesso. Fa més de trenta anys –pel 1992– vaig participar en la campanya contra allò que es va denominar, amb pompa i circumstància, el “Quinto Centenario”, és a dir, aquella mena de propaganda nacionalista espanyola que commemorava cinc segles de l’expedició de Colom a Amèrica. Coincidia amb l’època que em trobava a la recta final de la carrera de Filosofia i Lletres que seguia a la Universitat Autònoma, i on em vaig matricular a força assignatures d’Història d’Amèrica -i alguna coseta d’antropologia cultural–. A banda de ser en alguna manifestació a Barcelona, recordo haver participat, amb la col·laboració de voluntaris internacionals, en una mena d’exposició itinerant de qualitat millorable, trajectòria limitada i vida efímera. Evidentment, allò tenia poc d’acadèmic i molt de polític. Era una manera de contraprogramar aquella mena d’acte de nacionalisme banal preparat des de Madrid (com a complement a l’oblidada “Expo” de Sevilla) que funcionava com una mena d’operació de relacions públiques per a una Espanya que tot just sorgia de l’aïllament i la  irrellevància internacional de la dècada passada i que pretenia oferir una imatge de modernitat i sofisticació per a un país que aviat començava a actuar a la manera dels nous rics. També, és cert, allò del cinquè centenari també obeïa a la intenció de diluir el protagonisme de Barcelona i Catalunya durant els jocs olímpics.

No me’n penedeixo d’haver fet la meva petita contribució per qüestionar el relat de la història oficial –i ben arnada– que pretenia reivindicar el nacionalisme espanyol com, durant el franquisme i abans, s’havia fet servir la diada del 12 d’octubre com a una reivindicació de la suposada “evangelització”, la nostàlgia imperial, les suposades proeses dels “conquistadores” i altres elements sorgits cent anys abans (la primera commemoració del 12-O havia estat el 1892) com a una mena de recança pel fracàs d’Espanya com a país europeu en un moment en què les diverses potències es repartien l’Àfrica i Madrid era a punt de perdre les darreres que li quedaven.

La utilització (i la manipulació també, com sovint reivindica Jordi Bilbeny) de la història, amb la intenció de fer política és una d’aquesta mena de males pràctiques que contravé els principis bàsics de l’ètica acadèmica. Òbviament, en el cas de l’arnada Real de la Academia de la Historia, o altres guinguetes generosament finançades equivalents que tracten de fer servir el passat per a projectes polítics, constitueixen un acte de deshonestedat intel·lectual. Fer el contrari, és a dir, reivindicar l’Amèrica prèvia a la irrupció europea, com a una mena d’arcàdia perduda on el bon salvatge esdevenia moralment superior al colonitzador, també. Ni els uns van anar a civilitzar, ni els altres eren unes víctimes innocents. Entendre la història com a relats de bons i dolents és no entendre res, no voler comprendre la dimensió complexa i els matisos del passat, tècnica que fàcilment serveix per transportar-la al present. De fet, el presentisme i l’anacronisme sol ser una tècnica habitual entre el món polític quan es fa servir el passat per aplicar-lo al present. Els castellans no venien a evangelitzar res, sinó a adquirir tot l’or que els fos possible sense reparar en els mitjans. I es van trobar amb civilitzacions marcades per conflictes interns, inferioritat tecnològica i política i una incapacitat intel·lectual de sospitar el que se’ls venia a sobre. Ara bé, l’Amèrica que es va trobar Cortés i Pizarro i els seus mercenaris estil Wagner de l’època van ser societats esclavistes i feudals, sacrificis humans, canibalisme ritual i una hostilitat que només les armes de foc i les malalties que portaven del vell continent els va permetre superar.

És un fenomen global. Quatre anys després del “Quinto Centenario”, en una estada acadèmica a l’Argentina, ja vaig començar a percebre com el pensament decolonial, provinent de Llatinoamèrica i també de les universitats nord-americanes, s’anava instal·lant en els discursos polítics i les discussions intel·lectuals. Malgrat que d’una genealogia complexa, el buit que va implicar la implosió del comunisme, que va arrossegar el marxisme historiogràfic dominant en el món de les esquerres occidentals, bona part de la filosofia postmodernista va anar colonitzant els cors i les ments dels activistes i els acadèmics (en una promiscuïtat desconcertant). Malgrat que hi ha llibres de milers de planes sobre el fenomen, podríem resumir el pensament decolonial com a la tendència acadèmica a la crítica a occident pel seu eurocentrisme, el seu supremacisme cultural i la seva tendència a colonitzar el món tractant de fer passar els seus valors per universals. Des d’un punt de vista de l’antropologia cultural, la cosa té certa lògica, i des d’un punt de vista històric, té fonament. El problema ve quan unes idees acadèmiques, barrejades amb un activisme d’esquerres que es troba orfe de paradigma alternatiu al capitalisme (Marx havia mort, ja s’havien celebrat les exèquies de l’URSS i la Xina havia adoptat tècniques capitalistes i neoliberals) es converteixen en una ideologia. I que aquesta ideologia, amb llacunes i punts cecs, barrejat amb finalitats polítiques, acabin esdevenint una mena de religió laica (no se’ls pot culpar: les històries positivistes d’un segle abans havien servit per alimentar els nacionalismes europeus, una altra variant de religió laica). I vet aquí quan, en els darrers anys, i arran d’esdeveniments tràgics com l’assassinat d’afroamericans a les ciutats nord-americanes, l’articulació de col·lectius com el Black lives matter acaben conquerint els campus, les facultats, els grups d’activistes i els nuclis intel·lectuals que acaben generant les pròpies i noves ortodòxies.

I dels estudis decolonials, passem a l’elaboració de nous discursos, del seu ús polític, i de la creació de rituals, inclusions, exclusions i allò que Lucien Fevre va anomenar el segle passat com a “Combats per la Història”. I és així com s’han destruït monuments d’alguns personatges pel seu passat esclavista, o s’han generat estudis per reparar i redescobrir a tots aquells col·lectius que havien quedat silenciats o ocults per la història oficial (les dones, les dissidències sexuals, els camperols, els indígenes…) i els damnificats per occident. Poc a objectar. El món de la recerca intel·lectual implica certes obligacions de rescatar de l’oblit els perjudicats per determinat ordre, i és cert que, per entendre millor el passat (i per tant, el present) cal disposar d’una visió el més àmplia i global que sigui possible. El problema no és aquest, sinó quan la necessitat de coneixement i reconeixement degenera en una mena de mil·lenarisme. I és que en els darrers anys, aquesta voluntat reparadora ha caigut sovint en el parany d’allò que l’assagista britànic Douglas Murray denomina “la guerra contra occident”. Culpar a occident de tots els mals reals, imaginables i imaginats. L’esclavitud? La culpa és d’occident. El colonialisme? Occident. El racisme? Occident? Masclisme i patriarcat? Occident. Globalització? Occident. L’ecocidi? Occident. El genocidi? Occident. Cal destruir occident: la seva cultura, el seu pensament, les seves institucions, les seves idees amb pretensió d’universalitat (com ara la llibertat, la igualtat, la fraternitat, la separació església-estat) La mort de Chanquete? Occident.

El problema és que tot plegat no se sustenta. Es nega la pretensió universalista al nostre llegat occidental. Tanmateix, i això qualsevol historiador o antropòleg que no es dediqui a analitzar les comptades excepcions de societats aïllades a l’Amazònia o la Polinèsia, sap que l’esclavitud, el colonialisme, el racisme, el masclisme, el patriarcat, el deteriorament ecològic, la guerra i els genocidis són fenòmens universals. L’Imperi Otomà va ser un dels principals agents i sostenidors de l’esclavitud (d’europeus cristians, per cert) i el primer genocidi de l’etapa contemporània (els armenis, dues dècades abans que la Xoà); els àrabs han estat (i continuen essent) els principals colonitzadors de l’Àfrica. Sobre ecocidi, potser caldria preguntar als habitants de Rapa Nui, capaços de destruir el seu ecosistema per celebrar divinitats inexistents (i amb una experiència que els va empènyer al canibalisme). La civilització xinesa i la japonesa han mostrat sempre un menyspreu i opressió per les dones. Bona part dels estats descolonitzats el segle XX (per exemple, el Marroc o Indonèsia), van córrer a colonitzar territoris que no els corresponia i a oprimir indígenes, ja fos al Rif, al Sàhara, a Birmània o a Timor oriental. La colonització japonesa d’Oceania i Àsia no va ser precisament més humana que la de britànics o holandesos (podem preguntar als coreans, convertits en una mena de subhumans pel país del sol ixent). En resum, resulta desconcertant com una teoria tan inconsistent s’ha ensenyorit de bona part –potser la majoria– d’universitats europees i americanes. Això sí, la culpa de tot, d’occident.

Hi ha en tot aquest galdós panorama un punt de paradoxa. Precisament aquesta idea de llibertat intel·lectual i de tolerància universalista pròpia de la societat occidental que sorgeix amb el Renaixement i es perfecciona amb la Il·lustració, és la que ha generat els seus enemics civilitzatoris, a la manera d’agressius anticossos. El cas és que aquests milions de joves irats que enderroquen estàtues, repeteixen eslògans i pretenen reescriure la història per demostrar la nostra maldat intrínseca. Sí que hi ha una cosa que diferencia occident de japonesos, xinesos, àrabs o perses: la nostra capacitat d’autocrítica (la realitat és que els altres se n’orgulleixen dels seus crims, com els fatxes espanyols se n’orgulleixen de l’”evangelització” dels “indis”). I el fet preocupant és que, en un moment en què Occident (i les seves idees de pretensió universalista com la democràcia, la llibertat individual, la igualtat davant la llei, la separació església-estat) perd pistonada, potser estan aconseguint desmoralitzar-nos com a civilització, tot deixant-nos a mercè de nous poders que no sembla que tinguin gaire manies per imposar els seus valors i formes de vida. Més o menys com els impotents habitants d’Amèrica que no sabien exactament què fer amb els decidits “Conquistadores” espanyols. Uns valors i unes formes de vida que, ben segur, horroritzarien els activistes decolonials europeus de classe mitjana que ja fa temps van renunciar a pensar. Potser, perquè pensar, fa massa d’occident…