Diu Camus que tots matem. I jo afegiria que la perfecció dels sistemes econòmics i socials existents rau en l'organització d'uns mecanismes complexos que ens fan botxins en totes les hores del dia sense que ens n'adonem.
La pena de mort no és res més que un resultat inevitable d'un llarg i intricat procés, evitable en cada detall, però inevitable també en el seu conjunt, mentre no s'inventin altres sistemes de relacionar-se els homes. Prohibir la pena de mort és com prohibir que surti un refredat prenent pastilles. Se't queda el refredat dins i surt de qualsevol altra forma per camins físics o psíquics que qui sap si no són pitjors.
S'ha fet l'excepció de l'àrea sotmesa al dret militar. Altrament la disciplina, especialment en temps de guerra, seria impossible i els exèrcits inútils.
És suprimida la pena de mort, però no la mort de pena. Hem atacat un efecte nefast, però no les causes, que resten intactes. La dreta ja s'està preparant per dir no a l'avortament, per allò de «no mataràs», i deixaran les causes intactes. Fa pocs dies se'ns ficà el gol del no al terrorisme i no se n'atacaren les causes.
Estic alegre per la supressió de la pena de mort, però em fan por els refredats de cap sense esternuts. Potser ja cap polític no serà afusellat perquè hi ha més llibertat política, i, tanmateix, els «joglars» encara són a la presó o a l'exili, encara es mata i es mor a Euskadi, encara la situació econòmica porta a la vora de la desesperació molts treballadors sense feina, molts joves sense oportunitats. Ja no es matarà per sentència. L'acte de matar canviarà de fesomia. I es continuarà matant per una necessitat imperiosa d'un sistema constitucional que, per salvar la llibertat abstracta, permet, de fet, només la llibertat dels poderosos controladors del sistema per a fer el que vulguin dels senzills.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina