Tots nosaltres, sense necessitat d’estar massa informats ni d’estar atents a tota la varietat de xarxes socials actuals, hem sentit a parlar en boca dels polítics espanyols - tant els més dretans i conservadors com els que s’autoconsideren “progressistes” -  que existeix una estratègia i una tàctica dirigida als Països Catalans i, més concretament i intensa al Principat, coneguda com “la agenda del reencuentro” . La tal “agenda” té una sèrie d’objectius tots ells encaminats a esborrar els anhels i la memòria dels últims 15 anys en els quals els catalans  ens varem manifestar i organitzar entorn de la idea de la sobirania pròpia i la necessitat de la independència i d’una República Catalana Independent que fos l’instrument per a millorar la vida de tots nosaltres. Tots recordem el més d’octubre de 2017 –des del dia primer del referèndum d’independència fins el 27 en què el Parlament de Catalunya vota la independència. Tots recordem l’evolució immediatament posterior amb l’aplicació del 155, l’anul·lació de l’autonomia i la  interferència dels poders de l’estat espanyol dirigint quan i a qui podíem votar fent un simulacre de votació lliure;  a partir d’aquells moments l’agenda espanyola només entén de repressió, persecució, detencions, empresonaments, judicis, multes, peticions d’extradició, vigilàncies i espionatges a dojo: es tractava d’estendre la por i substituir la moral de victòria que ens havia conduit a fer i guanyar el referèndum per una moral de derrota i penediment.

Malgrat que aquest xarop de bastó continuat ha fet el seu efecte i , sobretot, ha incidit en les picabaralles entre partits que es presenten com a independentistes i les possibles estratègies que propugnen uns i altres, i ha incidit en la moral de la gent més voluntariosa i disposada a seguir treballant per la independència, el cert és que no ha aconseguit matar del tot , ni molt menys , els anhels de llibertat ni destruir  els instruments organitzatius dels que ens hem dotat al llarg d’aquests anys: l’ANC, els CDR, el Consell de la República, l’AMI ni les organitzacions i entitats que donen suport a l’independentisme com Òmnium, l’Acció Cultural del País Valencià o l’Obra Cultural Balear i les entitats específiques que treballen per la llengua, i sindicats com l’Intersindical o l’Stec...

I com que l’estratègia i la tàctica destructives no els acaba de funcionar, ara ja fa un temps que el llop es disfressa d’ovella i enlloc de repressió (que continua exercint a tots nivells) , parla de pacificació i “reencuentro”. Amb qui, doncs ens hauríem de “reencontrar”? 

En primer lloc, l’agenda del “reencuentro” compta que un dels principals eixos és el “reencuentro” amb el Borbó . Per facilitar aquest objectiu – el Borbó fugit i retornat quan li ve de gust, la seva família amb el Borbó,  que va de rei i cap de tots els exercits de terra, mar i aire i totes les forces de seguretat- s’intensifica la presència a Catalunya i, sobretot a Barcelona. Una agenda perfectament planificada i consensuada amb les forces vives del que queda de la burgesia catalana i dels Països Catalans (no cal oblidar les vacances dels Borbons a  Marivent  de  Mallorca) marca la política catalana. La recent i perversa batllia de Barcelona a mans de Collboni i companyia, defenestrant l’exbatlle Trias que l’havia guanyat, ha quedat integrada a l’”operación reencuentro” i les amabilitats amb el Borbó i la seva filla gran, futura borbona hereva, proliferen de manera subtil i de manera descarada: tenim visites coronades cada dos per tres en diversos formats: rei amb la judicatura repartint despatxos,  rei amb el món de la cultura oficial (museus, exposicions distingides), rei esportista (veurem els escenaris que es muntaran amb la Copa Amèrica), rei amant de la política econòmica pacificadora (ignorant de la secular espoliació fiscal) rei capaç de dir “bon dia “ en català als seus súbdits benèvols i pacificats a garrotades amb la seva conformitat i discurs del 2017. Es tracta de remodelar la figura del Borbó, molt mal acceptada per la societat catalana (recordem Girona com se l’ha tret de sobre i com no ha acceptat més ser la seu dels premis Príncep o Princesa de Girona).

I com que el Borbó és el cap suprem de tots els exèrcits, els militars i la seva acció i presència són també un element clau d’aquesta política de fer-se el simpàtic amb la societat catalana a través dels seus enllaços amb les forces que formen part de les classes dominants catalanes, per més subordinades que, en realitat,  siguin: deu venir de l’època de Millet i Montull que les forces armades a Catalunya ocupen al ple el Palau de la Musica Catalana en un acte anual, reservat i no publicitat de germanor castrense.  Quin sarcasme! El Palau de la Música, la joia modernista seu de l’Orfeó Català, que ha viscut moments de joia catalanista i moments emblemàtics de reivindicació patriòtica del nostre país , ple a vessar dels exèrcits de l’estat ocupant! I la burgesia catalana sense dir ni piu ni gosar fer servir el dret d’admissió o comportar-se dignament com han fet a Girona! Aquest és un espectacle que hauria de ser conegut i denunciat, que els exèrcits espanyols ja tenen prous aixoplucs propis a la nostra terra i que el nostre Palau de la Música no mereix emparar una ocupació semblant.

Tot aboca a l’intent persistent, sobretot d’ençà de l’entronització del Borbó Felip, de constituir una cort borbònica a Catalunya, de la mà de les classes dominants, de l’Ibex 35 i els seus caps de brot catalans i de la submissió de tot el respira espanyolisme tronat , és a dir, Psoe/psc/ciudadanos residuals/pp i vox locals. No se’n sortiran perquè la fibra republicana i independentista és prou sòlida, tenaç i perseverant.