En aquest escrit, més que parlar sobre com van anar els fets d’Octubre de 1934 a Catalunya, cosa ja explicada en llibres, escrits i documentals, volia fer algunes consideracions sobre algunes infàmies que s’han dit sobre els lluitadors d’aquells dies.

Al final poso la llista amb noms i cognoms i filiacions d’alguns dels 74 morts d’aquella revolta. Per tant si algú no vol llegir aquestes consideracions pot passar directament al final per veure la llista.

Molt s’ha parlat sobre la revolta d’Octubre de 1934 a Catalunya i també des de fora d’àmbits catalanistes o nacionalistes de diverses tendències s’ha insistit algunes vegades en la poca resistència comparat amb el que va passar a Astúries. És evident que la massacre d’Astúries va sobrepassar  tot el que va passar a tot l’estat i que a Catalunya va ser mal dirigida, mal calculada i va deixar inclús decebuts als que havien animat a sortir armats al carrer i mereix en molts aspectes rebre crítiques a les que jo m’afegeix-ho. Però les manipulacions que fan alguns historiadors com els propers a la CNT-FAI ridiculitzant l’acció dels separatistes catalans pels carrers mereix ser desmuntada amb algunes dades històriques.

El 6 d’Octubre de 1934 l’intent de vaga general que s’havia acordat juntament pel govern català amb el PSOE a tot l’estat, sols triomfà a Astúries, amb la unió de socialistes, comunistes i anarcosindicalistes, i a Catalunya amb la participació d’ERC, USC (socialisme d’àmbit català escindit del PSOE), partits separatistes sorgits del l’escissió de l’Estat Català integrat dins ERC, del BOC i Esquerra Comunista (marxistes dissidents de Moscou), PCC (marxistes pro-soviètics), PCP (marxistes separatistes), Unió de Rabassaires i anarcosindicalistes dins de l’anomenada CNT d’oposició o trentista de Peiró dissident de la CNT-FAI.

La CNT-FAI no va participar oficialment en la vaga i revolta de Catalunya al considerar que era dirigida pel govern català amb a qui havien estat enfrontat feia una any quan la FAI havia provocat algunes revoltes anarquistes. No obstant això en nombrosos pobles de fora de Barcelona comitès sencers de la CNT-FAI es van unir espontàniament als revoltats participant en tirotejos contra els militars i guàrdies civils i en altres llocs inclús es van imposar i van dirigir la revolta declarant l’efímer comunisme llibertari com a Sant Boi o Granollers.

A Barcelona i voltants es produïren alguns combats tant durant el 6 i 7 d’octubre en zones com les Rambles, plaça Catalunya, passeig de Colon, Via Laietana, plaça Sant Jaume i voltants, Rambla Catalunya, plaça Universitat, plaça Espanya, Passeig de Gràcia, Gran de Gràcia i voltants, Montjuic, l’Arrabassada, el Clot, Sant Andreu, l’Hospitalet, Badalona, Sant Cugat, Sant Boi, entre altres. Aquest tirotejos foren espontanis dels diversos grups que defensaven l’Estat Català ja que ningú des de la Generalitat els donà l’ordre de disparar. Encara que duraren poc foren intensos i el nombre de víctimes elevat, més de 40 morts i més d’un centenar de ferits de bala a la zona de Barcelona, entre ells un bon nombre de militars i guàrdies civils.

Fora de Barcelona i voltants en llocs com Vilanova i la Geltrú, Terrassa, Navàs, Sabadell, Granollers, Esparraguera, Ripoll, Sant Pere de Ribes, Lleida, Girona i en altres indrets de Catalunya es produïren diversos tirotejos que causaren quasi una altra quarantena de morts a més dels de l’àrea de Barcelona i dotzenes de ferits de bala.

Malgrat que la lluita fou curta i sense ordre ni direcció els combats entre els escamots, els membres de l’Aliança Obrera i d’alguns guàrdies d’assalt lleials a la Generalitat contra les forces militars causaren un total inicial de 74 morts i 252 ferits de bala. Dic inicial perquè és difícil esbrinar quants ferits morien després donada la censura que vingué.

Evidentment aquesta xifra de víctimes, que en principi hauria de ser espectacular per dos dies de lluita, queda ridiculitzada amb els centenars de morts, alguns diuen que 1000 o més de 2000 que hi hagueren a Astúries. A la resta de l’estat fora de Catalunya i Astúries la UGT i la CNT i totes les forces d'esquerra en general, es van tirar enrere i pràcticament no va passar res.

A Catalunya la revolta estava dirigida per un govern autònom, el que li donava un caire de rebel·lió institucional en canvi a Astúries era una revolta obrera autogestionada per la UGT i la CNT, que pensava que tenia el suport de tot l’estat i fortament armats van tirar endavant quedant-se fatalment sols en relació a la resta de l’estat. Els combats no els aturà ningú i foren durs, el govern de dretes republicà presidit per Alejandro Lerroux, aquell vell demagog anticatalanista i que anava d’obrerista i que ara és veia la seva autèntica cara presidint un govern d’ultradreta, va enviar a legionaris i forces colonials africanes de Regulars a Àsturies, bombardejant ciutats i finalment afusellant a centenars de presoners.

A Catalunya en canvi la revolta era dirigida des de la Generalitat per Lluís Companys i no va arribar a donar l’ordre de disparar i es va rendir ràpidament quan no ho va veure clar. A més Companys havia racionat escrupolosament el repartiment d’armes entre escamots (afins a ERC o altres grups separatistes), uns 3.400 i Guàrdies d’Assalt, uns 3.500. Els guàrdies d’assalt, a part de casos aïllats, no van seguir la revolta donat que una gran part dels seus caps no s’hi van voler afegir. Els escamots, que a més dels que els formaren durant els anys anteriors eren ara plens de gent inexperta recentment armada però disposada totalment, no van rebre cap ordre d’atacar ni disparar però un bon nombre d’ells espontàniament es van enfrontar a l’avanç dels militars, causant algunes baixes entre ells i patint també un bon nombre de baixes entre morts i ferits.

Membres de grups marxistes i sindicalistes dins de l’Aliança Obrera, que no havien rebut armes, també es van enfrontar als militars amb les poques armes que ja tenien d’abans causant i patint també algunes baixes.

Evidentment la rendició oficial de Companys va deixar sense efecte a tots els efectius que depenien d’ell.

Si es mira una mica la naturalesa de la revolta, molts arriben a la conclusió de que el PSOE amb Largo Caballero al davant la va instigar a través de la UGT a tot l’estat adduint que el govern ultradretà de la CEDA-Partit Radical amb Gil Robles i Lerroux al davant, podria donar un cop d’efecte feixista tal i com havien fet els ultradretans a Itàlia i a Alemanya.

En algunes consideracions fetes per Joan Garcia i Oliver, el líder dels grups d’acció de la CNT-FAI catalana el   1934, diu que aquesta revolta en realitat la va iniciar el PSOE perquè havia perdut unes eleccions i volia involucrar a quasi tothom per derrocar al govern sota el seu lideratge i benefici. El cert és que l’únic que va aconseguir va ser que la UGT i la CNT d’Astúries es quedessin soles i rebessin una massacre. No obstant això Joan Garcia i Oliver va dir anys després que va ser un error que la CNT-FAI catalana no s’afegís a una revolta popular com aquella encara que no la iniciessin ells i pensa que la CNT també va fer el ridícul amb aquesta actitud.

A Catalunya la UGT i el PSOE pràcticament no existien, recordem que la Unió Socialista de Catalunya (USC) era l’escissió del PSOE català i ja no hi tenia relació i a més les dues CNT(la CNT-FAI i la CNT trentista de Peiró) i l’Unió de Rabassaires eren els sindicats majoritaris a Catalunya. Si Companys es va afegir a la revolta va ser per la invasió de competències que havia patit l’estatut català i confiant també que a tot l’estat es seguiria la vaga general, malgrat que sabia que CNT-FAI catalana no s’hi havia apuntat. Com sabem, ni a Madrid, ni a Galícia, ni al sud de la península ni a cap altre lloc de l'Estat va tenir èxit la vaga, sols a Astúries i a Catalunya i encara per motius diferents.

Com sabem Companys va aprofitar per declarar l’Estat Català i va confiar en que molts militars catalans com Batet li fessin costat, cosa que evidentment no passà. Encara que declarà un Estat Català dins d’una nova república federal espanyola, el cert és que era 'únic que podia dir si esperava no quedar-se sol en tot l’estat i a més, un Estat Català, per molt federal que es declari, no deixa de ser una porta oberta a la independència.

Companys sols va armar a alguns escamots i no els va donar ordre d’actuar, cosa que alguns van fer espontàniament i poc després es va rendir. Realment tal i com va plantejar la cosa, amb una ingenuïtat i poca convicció i preparació, mal que hem sàpiga, era el millor que podia fer, rendir-se. De fet la revolta iniciada pel PSOE era una revolta contra un govern legal de la República, pel que no podia tenir suport ni de cap militar ni de governs europeus. Companys es va deixar arrossegar pel PSOE enlloc de preparar una revolta real independentista a Catalunya, cosa que hagués pogut fer preparant-la durant mesos si realment hagués volgut. Està clar que si Macià encara no hagués mort un any abans, hauria plantejat la cosa diferent i amb més efectivitat.

Malgrat que com ja he dit abans, algunes consideracions de Joan Garcia i Oliver de la CNT-FAI sobre l’actuació del PSOE podrien tenir algun sentit, molts escrits posteriors de gent afí a la CNT-FAI han ridiculitzat als escamots d’Estat Català per la seva ràpida derrota. Bé l’odi de la FAI cap a tot el que feia olor a Estat Català per enfrontaments anteriors es reflecteix en aquestes afirmacions. No obstant això, els historiadors faistes  obliden quan parlen d’això que la CNT-FAI havia intentat diverses revoltes anarquistes a Catalunya el 1932 i 1933 que havien set sufocades molt ràpidament diverses vegades sense quasi enfrontaments, sols amb alguns escassos tirotejos.

Un del ressentiments també que tenien els de la CNT-FAI contra els escamots de les JEREC, coneguts com escamots d’Estat Català, era que aquests escamots separatistes molt ben preparats, havien terroritzat als elements més radicals de la FAI durant els dos anys anteriors durant els enfrontaments mutus. Es per això que la FAI va veure amb alegria venjativa com els escamots havien de fugir i abandonar les armes davant l’avanç de l’exèrcit a Barcelona, provocant alguns escrits ridiculitzant els escamots en un dels episodis de manipulació històrica venjativa més flagrant que s’ha vist mai.

Alguns dels que escriuen això són anarquistes catalans ressentits pels enfrontaments anteriors amb els escamots com he dit abans, però és molt freqüent veure escrits de gent de fora de Catalunya, tant anarquistes com gent de dretes, que curiosament en alguns temes es posen d’acord, com “los catalanistas corrían en 1934 i los anarquistas lucharon en 1936”. A part del ressentiment contra Estat Català en aquestes afirmacions, també hi ha un intent de fer veure que els de la CNT eren menys catalans i a la vegada més lluitadors.

Bé abans de tot hi ha que dir que si bé als anys 30 la CNT catalana tenia un component immigrant molt més alt que en l’heroica època del pistolerisme als anys 20, en que les anarcosindicalistes d’origen català eren més del 85%, als anys 30 la CNT tenia un 35% d’immigrants a Catalunya, una xifra molt alta comparat amb els anys 20, però el 65%, la majoria, seguien sent d’origen català. Això val tant pels catalanistes que critiquen a la CNT d’aquella època afirmant que la majoria eren espanyols de fora i també val pels espanyolistes que estan orgullosos que els anarquistes que, segons ells, eren els que donaven més canya a Catalunya suposadament la majoria no eren catalans. Doncs bé per bo o per dolent, el que feia la CNT a Catalunya als anys 30 tenia una majoria de responsabilitat catalana, un 65%.

De fet el considerat enemic públic nº1 tant per la policia com per la premsa entre 1932 i 1935 fins que fou detingut era Josep Martorell i Virgili, d’origen català i que era el pistoler anarquista de la FAI que juntament amb el grup que liderava causà més atracaments i morts.

Josep Martorell era un anarquista que havia coincidit a la presó amb Miquel Badia, encausat pel complot del Garraf, durant la dictadura de Primo de Rivera i s’havien fet bastant amics allí. No obstant això durant els anys trenta els enfrontaments entre els escamots i els grups d’acció de la FAI, dels quals Josep Martorell n’era un dels capdavanters, i el nomenament de Badia com a cap de la policia el 1934 els va enemistar i enfrontar radicalment.

Josep Martorell va formar part durant la guerra dels grups més radicals de la CNT-FAI que participaven en les col·lectivitzacions en el camp català, moltes vegades d’esquenes i desobeint als mateixos líders de a CNT dins del Consell de la Generalitat.

També era conegut el grup de la FAI format pels argentins Lucio Ruano, Julio Ruano i Vicente Tomé, l’aragonès Justo Bueno i els catalans Josep Martínez i Ripoll i Josep Pla. Lucio Ruano que en realitat es deia Rodolfo Prina i s’havia canviat el nom a lìgual que el seu germà per evitar ser identificat, era amic de Durruti ja que l’havia amagat a casa seva quan aquest va anar a Argentina a fer d’atracador. Com a premi Durruti, que era juntament amb Joan Garcia i Oliver el cap dels grups d’acció de la FAI a Catalunya, l’havia nomenat com un dels líders dels grups de defensa de la FAI durant les revoltes anarquistes a Catalunya el 1932-33. El grup de Lucio Ruano però actuava des del principi més de manera mafiosa que revolucionària amb els seus atracaments i negocis ocults. Ruano va patir la persecució i enfrontaments primer amb els escamots de Badia el 1933 i després de la policia el 1934 amb també Badia com a cap havent rebut seva violència quan va ser detingut. 

Lucio Ruano i el seu germà Julio Ruano juntament amb Justo Bueno, Josep Martínez i Ripoll i Josep Pla van ser els que van assassinar a Miquel Badia i al seu germà Josep Badia el 1936 en venjança per tots aquells enfrontaments.

Cal apuntar que el caràcter mafiós d’aquest grup va arribar a tals extrems que durant la guerra Lucio Ruano va ser expulsat pels mateixos caps anarquistes del front d’Aragó a on liderava la columna anarquista que Durruti havia deixat poc abans de morir a Madrid, per maltractaments i abusos als mateixos milicians de la seva columna i per apropiar-se de bens en benefici pròpi.

Juntament amb Justo Bueno i Josep Martínez i Ripoll, es dedicaven durant els primers mesos de 1937 a negocis mafiosos a Barcelona en plena guerra com extorsionar a prostitutes, desviar fons de la CNT per comprar armes en benefici propi, robatoris amb intimidació i inclús van matar a un aviador francès per no pagar-li l’avió que li havien comprat. Finalment Justo Bueno juntament amb Josep Martínez i Ripoll van acabar matant també als dos germans Lucio Ruano i Julio Ruano juntament amb les seves dues companyes un dia que els van citar en un garatge, per poder així fugir els dos amb la fortuna acumulada durant aquells mesos de negocis mafiosos. Vaja, aquest grup, més que anarquistes, eren una pura banda de mafiosos i assassins, cosa que per altra banda no es pot confondre amb la majoria de cenetistes a Catalunya que en general eren sindicalistes autèntics.

No entro jo ara en qui tenia raó en els enfrontaments anteriors entre els escamots i la FAI, que seria un altre tema, ja que hi havia una barreja de reivindicacions obreres justes davant una crisi i la lluita nacionalista per altra banda,  però que grups com el de Ruano eren més màfia que anarquistes i que els escamots de les JEREC havien terroritzat a alguns d’aquests grups de la FAI durant els anteriors dos anys, això és històricament evident. Aquest seria un altre tema per un altre dia en que es poden repartir responsabilitats pels dos bàndols, però és totalment mentida els tòpics de que els escamots que s’enfrontaren a la FAI eren feixistes, sinó tot el contrari, gent totalment d’esquerres com reflecteix la seva premsa i els escrits del seu mestre Macià.

Cal tenir en compte que els escamots van ser formats el 1931 per Macià i dirigits per Miquel Badia amb la intenció inicial de protegir el govern català contra els feixistes i els ultraespanyolistes i com a embrió per un futur exèrcit català. De fet la major part dels primers enfrontaments que provocaren els escamots separatistes dirigits per Miquel Badia entre 1931 i 1933 van ser contra grups d’ultraespanyolistes com els del Bloque Nacional o la Falange, contra grups conservadors regionalistes com la Lliga Regionalista o contra Carlins i també contra alguns militars de paisà pels carrers. Tot això causà alguns aldarulls greus que provocaren la detenció d’alguns escamots per part de la policia.

El fet de voler controlar totalment la situació i alguns casos evidents de "macarrisme" poden ser alguns dels errors dels escamots de Badia, que molts consideren que no s’haurien d’haver barrejat en les revoltes anarquistes, ja que eren minoritàries i solien morir per si soles amb quatre policies i guàrdies civils. No obstant això molts elements afins a la FAI practicaven un nou pistolerisme relacionat amb l’atracament comú, que causava un gran rebuig social i també d’alguns dels propis líders cenetistes. Tot això amb l’afegit de diversos atemptats fallits per matar a Miquel Badia, cap dels escamots, entre 1933-1934 per part de membres de la FAI, sobre tot quan Badia va ser nomenat cap de la policia al ser traspassades les competències de seguretat a Catalunya el 1934. Llavors, amb els escamots dissolts per Companys poc després de morir Macià el desembre de 1933, Badia va actuar amb violència contra els membres de la CNT-FAI, als que considerava que volien desestabilitzar la Generalitat i els quals també l’havien intentat assassinar diverses vegades a ell mateix. 

Tot això demostra que no hi havia ni santets ni per un cantó ni per l’altre, pel que si bé es poden criticar actuacions dels dos bàndols (CNT-FAI i Escamots), poc tenen a criticar-se mútuament pel que fa a la violència mútua o contra altres grups oposats.

Però a part d’aquestes consideracions, en que n’hi ha per tothom, el que a vegades molesta és que alguns historiadors propers a la CNT-FAI, també fan una comparativa entre els escamots del 6 d’Octubre de 1934 i la lluita el 19 de Juliol de 1936 dient que els anarquistes si que van lluitar pels carrers i s’atribueixen la victòria contra els colpistes. Un altra mentida i manipulació.

Als colpistes a Barcelona els van derrotar principalment els guàrdies d’assalt amb el seu armament pesat amb la col·laboració de militants d’altres forces com Estat Català, que patí 40 baixes entre morts i ferits, ERC, POUM, PCC, USC, UR, entre altres. A més Companys ja havia preparat la defensa dies abans amb els militars afins a la república amb una visió i previsió que no van tenir a la majoria d’indrets de l’Estat Espanyol. Els membres de la CNT, que eren 180.000 a Catalunya quasi no van poder participar al principi, ja que la Generalitat no els va voler donar armes. No obstant això amb les poques armes que tenien i les que anaven recuperant, van organitzar una forta resistència a la zona del Paral·lel contra columnes militars dispersades amb gran èxit.

El comandant Sandino, lleial a Companys i a la República, ja havia pres l’aeroport del Prat i havia bombardejat algunes columnes militars cosa que va ser de les més determinants per la victòria contra els colpistes. Van morir membres de totes les forces, ERC, Estat Català, POUM, CNT, PCC, USC, però la majoria de morts del bàndol antifeixista van ser guàrdies d’assalt, que eren els que van tenir els xocs més cruents al principi contra les columnes militars.

La mateixa nit del 20 de Juliol de 1936, mentre les forces de la Generalitat estaven ocupades controlant la ciutat, nombrosos membres de la CNT-FAI, la majoria dels quals no havien participat ni en els combats ni en la derrota dels feixistes van assaltar la caserna de Sant Andreu aconseguint més de 30.000 fusells i aconseguint el poder real momentàniament a Catalunya. S’ha de reconèixer que eren la força més organitzada des de feia anys a Catalunya.

Que la CNT estava molt organitzada, que també va ajudar a derrotar als feixistes és veritat, però aquesta comparació que solen fer de que “nosaltres vam guanyar als militars el 19 de Juliol i en canvi els escamots van ser derrotats fàcilment l’Octubre de 1934”, no es correspon sinó a una manipulació falsa sobre el que va passar en realitat.

Bé un cop fetes aquestes consideracions sobre la lluita a Catalunya l’octubre de 1934, a continuació poso la llista oficial dels 74 morts en els combats a Catalunya durant la revolta d’Octubre de 1934. D’alguns he pogut saber la filiació política, cosa que exposo, d’altres en canvi encara no la sé. Potser algú que llegeixi això em pot ajudar.

 

LLISTA DE VÍCTIMES EN LA REVOLTA D’OCTUBRE DE 1934 A CATALUNYA

Morts dels Escamots per l’Estat Català (ERC, JEREC, Nosaltres Sols, Partit Nacionalista Català, PALESTRA)

Josep Duch i Torné (JEREC). Tiroteig amb l’exèrcit a la plaça de Catalunya de Barcelona

Ferran Moratona i Guasch (JEREC). Tiroteig amb la guàrdia civil al barri del Clot a Barcelona.

Guillem Rafart i Marcó (JEREC). Tiroteig amb l’exèrcit a la Rambla de Barcelona.

Francesc Bellat i Gomà (JEREC). Tiroteig amb l’exèrcit a Lleida.

David Redó. Mort a trets a Barcelona

Josep Mª Bové i Aleu. Mort a trets per l’exèrcit quan intentava l’assalt el centre aeronàutic i naval a Barcelona.

Francesc Piera i Esteve. Els militars dispararen contra el camió a on anava a Montjuic.

 

Morts dels Partit del PCP (Partit Català Proletari)

Jaume Compte i Canelles. Canonejat per l’exèrcit al local del CADCI a Barcelona.

Manuel González i Alba. Canonejat per l’exèrcit al local del CADCI a Barcelona.

 

Morts del PCC (Partit Comunista de Catalunya)

Amadeu Bardina i Prat. Canonejat per l’exèrcit al local del CADCI a Barcelona.

Valentí Felipe i Jiménez. Tiroteig amb la guàrdia civil a l’Arrabassada (Barcelona).

Salvador Echauri i Galvez. Tiroteig amb la guàrdia civil a Sant Cugat.

Josep López i Cumelles. Tiroteig amb la guàrdia civil a Terrassa.

Gaspar López (pare de Josep López). Tiroteig amb la guàrdia civil a Terrassa.

 

Morts del BOC (Bloc Obrer i Camperol)

Teresa Vives i Trilles.  Tiroteig amb la guàrdia civil a l’Arrabassada (Barcelona).        

 Isidre González i Guardiola. Tiroteig amb l’exèrcit a Lleida.

 

Morts de l’Aliança Obrera en general (sense confirmar si eren del BOC o del PCC)

Josep Alabau. Tirtoteig amb l’exèrcit a la comissaria de la Generalitat a Girona. (Aliança Obrera).

Josep Paysan. Tiroteig amb la guàrdia civil a Terrassa. (Aliança Obrera).

 

Morts pertanyents a la CNT

Josep Giralt i Agramunt (Arderiu). Tiroteig amb l’exèrcit a l’Hospitalet de Llobregat.

Joaquim Rubierol.  Tiroteig amb l’exèrcit a l’Hospitalet de Llobregat.

 

Morts encara per indentificar  filiació (probablement la majoria eren dels Escamots o de l’Aliança Obrera)

Pere Batlle i Peiret. Tiroteig amb l’exèrcit a les Rambles de Barcelona.

Josep Bunifrenc (Birfens) i Negre. Tiroteig amb l’exèrcit a la plaça Espanya.

German Fabregat i Prat

Josep Caló i Santamaria

Rosa Ribes i Casanoves

Francesc Castillo (Castrillo) i Filló

Miguel López i Estrada

Albert Villar i Trillas

Victoriano Martínez Méndez

Ceferino Garrido i Maluenda. Tiroteig amb l’exèrcit al voltant de la Generalitat a Barcelona.

Josep Baró i Ballester. Tiroteig.

Jaume Casanell i Codina.

Antoni Garcia i Blay. Tiroteig amb la guàrdia civil davant de la Casa del Poble a Barcelona.

Telesforo Alemany. A Vilanova i la Geltrú.

Salvador Golsens. Horta de Sant Joan. Farmacèutic.

Tres revoltats morts a Ripoll en enfrontaments.

Josep Torrecans. Mort a Colònia de Borgonya pels revoltats.

Josep Jurado i Sanabria. A trets a Barcelona.

Tres revoltats morts a Ripoll amb un tiroteig amb la guàrdia civil segons La Vanguardia encara que no es van publicar els noms.

Tres revoltats morts a Rubí segons La Vanguardia encara que no es publiquen els noms.

Un mínim de tres revoltats morts en el tiroteig a Vilanova i la Geltrú també segons la Vanguardia, encara que no es publiquen els noms, en el que moriren també diversos guàrdies civils. 

 

Guàrdies d’Assalt morts

Joan Vilalata i Bonet. Tiroteig amb l’exèrcit a la Rambla de Barcelona.

Enric Peralles i Fornos. Tiroteig amb l’exèrcit a la Rambla de Barcelona.

Ventura Matamala de la Iglesia. Tiroteig amb l’exèrcit davant de la seva comissaria a Barcelona.

Maximilià Biardeau. Tiroteig amb l’exèrcit al passeig Colom a Barcelona.

Altres

Josep Oriol i Bruguera. Propietari mort pels revoltats per motius desconeguts a Sant Pere de Ribes.

Capellà de Navàs. Mort per uns revoltats.

 

Víctimes civils mortes per trets accidentals

Antoni Bayer i Brilles. Mort al passar casualment amb el seu cotxe entre un tiroteig a Casa Antúnez a Barcelona.

Josep Maria Reig i Prats. Mort casualment quan passejava davant d’un tiroteig a Barcelona. Altres diuen que morts pels revoltats a negar-se a portar armes a Sabadell.

Miguel Passolas i Reig. Mort d’un tret casual mentre passejava per la Rambla de Catalunya a Barcelona.

Antoni Torres i Jiménez. Mort d’un tret quan passava casualment entre un tiroteig a Barcelona.

Victoria Guardiola i Prats. Nena de 13 anys morta d’un tret casual quan era al terrat de casa seva a Barcelona.

Jaume Doñate i Bosch. Mort per un tret casual mentre era al balcó de casa seva al barri de Gràcia a Barcelona.

Carmen Fontova. Morta d’un tret casual quan era al balcó de casa seva a Lleida.

Joaquín Aparicio González. Comerciant d’Alcañiz mort d’un tret quan passava casualment per Granollers durant un tiroteig.

 

Morts de les forces del govern central

Militars morts

Luis Bravo. Sergent

Moises Domingo. Sergent

Antonio Ortiz. Caporal

Pelayo Fernández. Sergent

Máximo Guedeno. Soldat

Francisco Gómez. Tinent

Salvador Moriscó. Soldat

Francisco Gómez. Tienent

Gonzalo Suàrez. Capità.

Rafel Domínguez. Comandant. Girona

Valentín Guarido. Alférez. Sant Climent de Sescebes.

 

Guàrdies Civils morts

Ildefonso Rodríguez. Caporal. Esparraguera.

Alejandro Lorca. Esparraguera.

Tres guàrdies civils moriren en un tiroteig a Vilanova i la Geltrú segons informava La Vanguardia encara que no diu els noms. Altres informacions afirmen que un nombre més gran tant de guàrdies civils com de revoltats moriren en els confusos fets de Vilanova i eleven la xifra a 11 morts en total, encara que amb a censura posterior que s’imposà és difícil saber la xifra exacte.

En aquesta llista, com he dit abans, hi han uns 74 morts amb noms i cognoms. El nombre de ferits de bala també amb noms i cognoms que aparegueren als diaris va ser de 252, cosa que per dos dies de lluita espontània amb poc armament contra els canons i tancs militars, no és pot considerar que sigui cosa d’uns que sols corrien com afirmen tendenciosa i malignament alguns ressentits.

Aquest escrit està dedicat a tots els que van morir o arriscar la seva vida per la llibertat catalana com a l’Octubre de 1934.