Desconec si el meu nom figura entre els 1.432 represaliats que suposadament s’han de beneficiar de l’amnistia que s’està negociant amb el PSOE. En tot cas, vagi per endavant que no em consider represaliat i no vull cap amnistia. És més, les causes judicials que tenc són part de la meua lluita i vull portar-les fins al final per guanyar-les. Si l’amnistia anul·la aquestes causes, ho consideraré un menysteniment a la feina política i jurídica que he fet tots aquests anys. I no cal dir, em sabrà molt de greu.

He estat espiat amb Pegasus i no vull que s’amnistiï els espies ni els seus caps del govern socialista. Vull que els condemnin els tribunals internacionals. He estat detingut il·legalment i no vull que s’amnistiï la magistrada que va cometre el delicte, sinó que sigui jutjada i condemnada. He estat acusat en un judici que és un greu atac a la inviolabilitat del Parlament, que ja ha donat lloc a 4 causes al Tribunal d’Estrasburg. Esper poder veure les respectives condemnes contra Espanya i eventualment querellar-me contra els magistrats del TSJ. He estat agredit per un mosso, que ha falsificat un atestat per defensar-se i encausar-me a mi, i vull asseure’l a la banqueta per tal que pagui pel que ha fet.

No vull cap amnistia per mi, perquè no he comès cap delicte, ni pels que m’han perseguit o agredit, perquè no tenc cap intenció de perdonar-los. No vull resoldre cap conflicte polític sinó guanyar-lo. No vull reconciliar-me amb Espanya sinó que me’n vull independitzar. Les penes que em puguin caure a mi no tenen cap rellevància si serveixen per a l’objectiu polític de contribuir a desarmar la repressió de l’Estat. Si no pogués assumir-les, m’hauria quedat a casa escrivint articles acadèmics o divulgatius, com feia abans del 2017.

Algú em dirà, legítimament que la meua situació és especial perquè no hi ha risc que pugui anar a la presó (cosa certa, en principi, encara que l’atestat fals dels Mossos m’acusa de delictes que sí que podrien comportar penes de presó). Però aquesta no és la qüestió: la situació personal de moltes persones amb causes que comporten presó es pot resoldre al marge de les negociacions polítiques. Sigui com sigui, les solucions personals no tenen res a veure ni han de barrejar-se amb les estratègies del moviment independentista. I si parlam de persones amb càrrecs polítics, la solució personal ha de passar per abandonar totes les responsabilitats i fer un pas al costat.

Per entendre’ns: cal evitar el mercadeig polític que es fa amb el patiment d’alguns represaliats, convenientment victimitzats. Tota aquesta campanya a favor de l’amnistia contribueix a fer que la gent se senti vençuda. Fa que activistes i lluitadors percebin que el que han fet no ha servit per a res. Més encara, transmet la idea que en el futur no servirà per a res. L’amnistia abarateix la lluita de molta gent que no va sortir a fer l’1O i defensar-lo per, un dia, aconseguir el perdó per haver-ho fet i que tot quedi oblidat.

Potser nosaltres tenim un problema amb els activistes, que la política oficial etiqueta com a “represaliats”, molts d’ells abandonats als peus dels cavalls i a les portes de la presó. Una etiqueta, la de represaliats, que ningú no va posar mai als insubmissos que desfilaven pels jutjats, per cert. Però el PSOE en té tres de problemes, i més urgents, que probablement són l’altra cara de la mateixa moneda: l’exili que guanya totes les batalles judicials, els càrrecs del sottogoverno de l’1O pendents de judici i desenes de joves que podrien entrar a la presó en algun moment inconvenient.

Per mi la situació és clara. Si els segrestador té un problema de gestió de tants ostatges potencials, que els deixi anar sense cobrar el rescat. Això és el que fan tots els segrestadors quan els diners no arriben a temps. És evident que el PSOE no podrà governar mai amb gent a la presó, llevat que els propis presos li regalin els vots a canvi de la seua llibertat (glups!). Però l’amnistia seria inútil, perquè periòdicament caldria segrestar més gent per mantenir-se al poder.

Siguem clars, ja hem arribat a un punt en què (políticament parlant) la repressió fa més nosa a qui pretén governar l’Estat i l’autonomia que no al moviment independentista. Perquè el poli dolent (PP) guanya a Espanya però no té prou vots per a governar l’Estat i el poli bo (PSOE) perd les eleecions i necessita els vots dels reprimits si vol governar l’Estat. I, òbviament, perquè tant ells com l’autonomisme necessiten passar pàgina de l’1O i consolidar la pacificació.

Durant anys l’únic front de lluita independentista en què hem mantingut moral de victòria i hem inflingit derrotes significatives a l’Estat és el front jurídic. Si nosaltres mateixos desactivam aquest front amb una amnistia, quina és exactament l’alternativa que tenim per continuar avançant cap a la independència? Supòs que ningú dirà que el diàleg amb l’Estat! Si l’1O és l’únic camí per arribar-hi, realment volem esborrar tot el camí fet i tornar a començar?

Jo no vull amnistiar Marchena, ni els espies que em varen punxar el telèfon, ni la jutgessa que em va detenir, ni els magistrats que em varen jutjar, ni el mosso que em va agredir i va fer un atestat fals. No vull cap amnistia perquè vull continuar lluitant contra ells. Cadascú que faci el que cregui convenient amb la seua situació personal. Però l’amnistia, NO en el meu nom.