No són noms coneguts i tampoc no aspiren a una carrera política. De fet, ells no s’hi guanyen res. Però que tothom sàpiga que, en aquest mateix moment, un centenar de voluntaris estan pencant, en acabar les seves feines, per ser elegits, democràticament, com a vocals de les cambres de comerç de Terrassa, Manresa i Barcelona. Són autònoms i petits i mitjans empresaris del teixit productiu català, dels que ens posen un cafè al matí i, a la tarda, ens arreglen la instal·lació elèctrica de casa. Són el botiguer que resisteix a internet i el fuster que ens va deixar les finestres com noves... I són gent de país. Tots aquests professionals i petits empresaris es presenten a les eleccions que entre els dies 15 i 20 de setembre hauran de determinar quina orientació tenen les cambres de comerç.

El paraigua és Eines de País i s’enfronten, amb un punt d’audàcia, a les elits econòmiques, als que remenen les cireres des de sempre, a les grans empreses i les patronals que troben per dalt les facilitats que la majoria han de suplir amb esforç. Aquests cent pencaires necessiten el suport dels que són com ells, dels que sou com ells. Dels que, des de baix, han aixecat un taller, un servei o una botiga que mai no han tingut la temptació ni la voluntat de traslladar la seu a Madrid per por que aquest país lluiti per la pròpia emancipació. Al contrari, són la base del teixit econòmic que fa que aquesta societat mantingui, orgullosament, la voluntat de ser.

Diu la llegenda que els gremis que el 1714 van defensar Barcelona amb la Coronela van tornar a obrir tallers i botigues, disciplinadament, l’endemà de la caiguda de la capital. I això només ho podia fer gent que no es considerava derrotada, amb la determinació intacta. Una resistència que ha travessat els capítols de la història. En definitiva, voteu als cent voluntaris de les cambres de comerç. Només són cinc minuts per tenir-los quatre anys al servei del país.