El resultat d’aquestes eleccions ha estat un revés per a tots els partits espanyols, atès que no només no han aconseguit el que volien, sinó que, directament o indirecta, han esdevingut presoners d’un partit independentista que, per si fos poc, és el partit que més odien: Junts per Catalunya. Cal entrar en el marc mental espanyol per entendre que aquesta dependència la viuen com una humiliació insuportable i, si poguessin, ara mateix il·legalitzarien l’independentisme o prohibirien que “aquells que diuen que no són espanyols poguessin condicionar el govern d’Espanya”. No trigarem a sentir de nou aquesta vella cantarella. De fet, si no fos pel paraigua europeu, no tinguem cap dubte que ja faria temps que Espanya hauria pres la mesura, sinó d’il·legalitzar, sí, com a mínim, de limitar el valor i la representativitat dels vots independentistes per evitar que es produís una situació com l’actual. És, tanmateix, un argument cau que pel seu propi pes, ja que mentre Espanya imposi als catalans la nacionalitat espanyola el vot català té exactament el mateix valor que el vot d’altres indrets de l’Estat. Discriminar una papereta fent-li un judici d’intencions seria escandalós en termes democràtics.

La veritat que cou és que Junts ha estat el gran guanyador d’aquestes eleccions. Guanyador indiscutible. La prova és que tota la resta de partits, absolutament tots, són presoners de la decisió que prengui. Míriam Nogueras ja va avisar que no investiria Pedro Sánchez de franc i que les condicions són aquestes: amnistia i referèndum d’autodeterminació. Com diu el president Puigdemont, Junts, a diferència d’altres, no deu res al PSOE, cosa que l’allibera de subordinacions i pactes inconfessos i li deixa les mans lliures per decidir amb sentit d’Estat, d’Estat català, naturalment. Per tant, cal dir-li a Pedro Sánchez que, o fa com David Cameron amb Escòcia i afirma que no vol la independència de Catalunya, però que abans que espanyol és demòcrata i que, per tant, ha d’acceptar que els catalans decideixin el seu destí, o la investidura ja se la pot pintar a l’oli.

Sabem prou bé que Pedro Sánchez, com tot el Partit Socialista, mai no subscriurà ni l’esperit ni la lletra de la frase de Cameron, perquè mentre Cameron, amb la seva decisió, va subordinar el Regne Unit a la democràcia, Pedro Sánchez i el PSOE subordinen la democràcia a Espanya. Atrapats, doncs, en aquest atzucac, és obvi que l’alternativa és la repetició d’eleccions amb l’esperança espanyola que Junts no faci escac de nou a l’Estat. Però, i si el resultat és si fa no fa el mateix? O molt pitjor per a Espanya: i si l’independentisme que es va quedar a casa el 23-J, decideix ara, veient la situació, votar Junts per donar-li encara més força? I si guanya PP-Vox? La resposta la va donar Míriam Nogueras: “Junts no va néixer per donar estabilitat a Espanya, va néixer per alliberar Catalunya”.

Una altra possibilitat –tractant-se d’Espanya no es pot excloure res– és que el PSOE, abans que doblegar-se a l’amnistia i al referèndum d’autodeterminació exigit per Junts, s’estimi més lliurar el govern espanyol al PP, com a llista més votada, “por sentido de Estado” i “para no ceder ante el chantaje independentista”. De més grosses se n’han vistes. Ja ho veiem, tant que cridaven “¡A por ellos!”, i ara resulta que no es poden governar sense “ellos”.

De moment, ja ha començat una campanya, tant per part dels partits polítics com dels seus tertulians acòlits, per pressionar Junts. Fixem-nos que tots, llevat de la CUP, és clar, coincideixen a demanar-li que investeixi Pedro Sánchez “per sentit d’Estat”, “per sentit de la responsabilitat” i “per impedir el bloqueig d’Espanya”. I no ens pensem que només li ho demanen PSOE i Sumar–En Comú Podem. No, en absolut. També li ho demana Esquerra. L’endemà mateix de les eleccions, la portaveu Marta Vilalta va utilitzar la mateixa expressió: evitar “una posició de bloqueig”. És a dir, que Junts hauria de renunciar als seus principis i reduir a fum la seva promesa electoral en nom de l’estabilitat d’Espanya i de l’Ibex-35. Esquerra li demana això. S’entén, oi, que Esquerra hagi perdut 700.000 vots en només dos mesos? El que no diu Vilalta és que la mateixa nit electoral el Col·lectiu Primer d’Octubre, integrat per militants d’Esquerra, exigia per escrit la dimissió immediata de tota la cúpula del partit, integrada, entre d’altres, per Oriol Junqueras, Marta Rovira, Pere Aragonès, Gabriel Rufián i la mateixa Marta Vilalta.

La independència de Catalunya mai no serà possible sense el bloqueig d’Espanya. Mai. Mentre l’independentisme no abandoni el procés involutiu que suposa el retorn a la política pujolista de peix al cove, que ara propugna Esquerra, Catalunya està condemnada a ser una vulgar Comunidad Autónoma espanyola. Res més. L’única via és la desestabilització i el bloqueig amb totes les conseqüències. No vam fer l’U d’Octubre pel traspàs de Rodalies. I si aquesta va ser la raó d’Esquerra, que ho digui.

De moment, ves quines coses, amb només 7 escons, Junts té la clau de la governabilitat d’Espanya; amb només 7 escons, Junts té Pedro Sánchez agafat per les orelles. Pedro Sánchez, que fa quatre dies insultava el president Puigdemont, li deia que era aigua passada i el titllava d’“anècdota”, es troba ara a les seves mans i és Puigdemont qui, si vol, pot convertir Pedro Sánchez en aigua passada i en pura anècdota. És una humiliació en tota regla, tant per a Pedro Sánchez, en particular, com per a l’Estat, en general, ja que el president Puigdemont és la seva bèstia negra, és l’home que des de Brussel·les posa en evidència els principis totalitaris de l’Estat espanyol. Quines ironies que té la vida: ara com ara, tota Espanya és presonera del demòcrata que volien empresonar.