La solució a la corrupció no són els gestos estentoris dels partits, que també calen, sinó estudiar amb lupa quines empreses contracten amb cada ajuntament. Veuríem que a cada municipi sempre hi ha un grupet de firmes amigues que es repeteixen. Empreses o, com s’estila ara, enginyeries que, tot cobrant el 10% del cost de l’obra, fan els projectes que abans feien de franc els tècnics municipals. Empreses que sovint obtenen el tracte de favor contribuint espontàniament a fundacions i altres pots dels partits que són titulars de la gestió. La vida municipal és això, i de tant en tant passen coses. Ara bé, el camí recte no és millorar el finançament dels partits –per què haurien de costar-nos tants diners?– sinó el contrari: portar-los a l’austeritat. Menys burocràcia, menys jerarquia i menys campanyes. Més llistes obertes, més candidats de proximitat i més debats a les televisions i arreu. ¿Són capaços, els partits, d’avançar cap a un model més adult de política?

Deixant de banda els dubtes que sempre projecta una operació Garzón, barroera en la forma i en el fons, m’interessa ara mateix parar atenció en el marc de pensament que s’ha desplegat amb aquest cas. Per començar, tinc la sensació que els mitjans i els comentaristes han posat més atenció en la part que pertoca a CDC que no pas la que afecta el PSC, que sembla ser tanmateix més estesa i amb més càrrecs actius en institucions i al partit. Cal admetre, però, que els noms convergents són d’un gran valor simbòlic i que el nacionalisme té més números per rebre torpedes sota la línia de flotació, i com més va, més. Però des de l’entorn convergent s’ha qualificat els dos senyors implicats de patriotes. Patriotes? No sé si la paraula té sentit al segle XXI, més aviat crec que no, però fer una feina, ni que sigui política!, i estimar el país és, o hauria de ser, d’allò més normal. Diu un altre comentarista, aquest amb ironia, que aquests senyors “treballaven pel país” des dels restaurants de luxe. Hem d’entendre que no treballen pel país, els socialistes? I per què ningú ha escrit que en Bartu treballava pels pobres, posem per cas, des del Turó Park? (deixant de banda que als socialistes també els agrada menjar bé).

Vull dir amb això que ens movem en un marc de pensament molt tòpic, molt fàcil. El marc de pensament propi d’una subtil batalla dialèctica més adreçada a guanyar en la imatge que no pas en el projecte, que requeriria afinar molt més l’argumentació i parlar a una societat d’individus en estat d’alerta. El cas és que, des de fa temps, tinc la sensació que Catalunya pensa poc, no ja en la política quotidiana, que aquesta és simplista per definició, sinó en general. Hi ha una provincianització de la vida col·lectiva deguda a això que Joan Majó definia fa uns dies, en aquest diari, com a “manca de projecte”, perquè, de fet, el marc estatal de descentralització regional no deixa lloc per a projectes seriosos, ni permetria en tot cas de finançar-los correctament. Sense espai per a l’alçada política ni recursos suficients, l’horitzó acaba sent de fireta. És això que en diem gestió, oi.

El problema és que, quan t’acostumes a no pensar, deixes de pensar. El món científic avança raonablement bé, i sobretot ben connectat amb l’exterior, però el camp de les humanitats, de les ciències socials i, precisament, de la gestió està en una fase molt poc creativa. Em sorprèn sovint com persones d’un cert nivell citen un cop i un altre noms de ressò internacional que van fer fortuna fa cinc o deu anys, quan aquests paradigmes importats acostumen a ser efímers i són reemplaçats sense misericòrdia al cap de no res pels mateixos autors i per uns altres. Però és que a sobre mirem la nostra societat, concretíssima societat amb problemes específics, a través del pensament de societats que hi tenen poc a veure. Vull dir que pensem la nostra societat del sud amb el pensament del nord, quan hauríem d’estar elaborant un corpus reflexiu propi d’una societat mediterrània, complexa, pobre / rica, sense Estat i en plena disputa de l’hegemonia cultural en, això sí, un món global. Per què no ha elaborat Catalunya un discurs propi en temes tan pertinents en el món actual i que li són tan propis com immigració i identitat i conflicte nacional? (Per cert, la UOC està posant en marxa un màster sobre això, que, oh sorpresa, és el primer!).

En aquesta elaboració, crec, haurien de tenir un paper de primer ordre el grup consistent d’intel·lectuals catalans que ocupen plaça de professors en universitats estrangeres. Aquesta gent (i els modestos “lectors de català”) haurien de fer feina per internacionalitzar el cas català i la seva cultura en un moment en què les identitats tornen a ser valorades i estudiades, totes; però també haurien de ser capaços d’introduir en el pensament internacional conceptes i experiències que, partint de la realitat catalana i fent-la servir de plataforma, acabessin sent universals. Dic tot això després d’una visita a la universitat californiana de Stanford, suficient per adonar-te que aquestes esplèndides institucions funcionen de forma més dinàmica i més creativa, amb més capacitat de reformular i recombinar la realitat a partir de paràmetres nous. Per exemple, amb el simple gest, gens intranscendent, de transformar els tradicionals estudis hispànics en estudis ibèrics, incorporant-hi la llengua portuguesa i per tant la realitat emergent del Brasil i també, de passada, les potents cultures americanes. A vegades una etiqueta obre un món.

Parlava de tot això, en un ‘back-yard’ amable i ombrejat, amb el professor Joan Ramon Resina, ben conegut pels lectors d’aquestes pàgines, però em vénen al cap noms com els de Montserrat Guibernau, Carles Boix, Antoni Abad o el mateix Josep-Anton Fernàndez, acabat de repatriar després d’una fecunda estada a la Queen Mary de Londres. Podria citar-ne d’altres, però l’important no són els noms sinó el fet que Catalunya té cervells que avui estan pensant al costat de la gent que pensa i que pesa en el món. Que pensa d’una manera més desacomplexada. La internacionalització de Catalunya no vindrà tan sols d’explicar fil per randa les raons i les emocions d’un conflicte que és polític i no social, sinó també d’aportar al pensament universal parcel·les de pensament d’arrel local i projecció global. Demostrar que no som només una nosa reivindicativa, sinó també una forma d’estar en el món i de pensar-lo.