Son dos conceptes que poden anar junts però també poden anar separats. Considero que una democràcia és real quan els dos conceptes van indiscutiblement junts; en els règims autoritaris o directament feixistes, el poder imposa una legalitat –la seva- i a partir d’aquesta legalitat, l’acció política del cos social o l’accepta sense dir ni piu o entre en el terreny de la il·legalitat i és desqualificat i perseguit com a dissident. Els actes del poder en un règim autoritari poden ser considerats legals però la seva naturalesa és il·legítima massa sovint i això afecta profundament tot el conjunt de lleis i drets que emanen d’aquella societat.

Penso que tota la nostra història recent – i quan dic recent em refereixo als anys de transformació del franquisme a la monarquia borbònica i al sistema de la constitució del 78 – té aquesta característica: té una legalitat pactada entre les forces del feixisme i les forces renaixents de la burgesia liberal (amb unes gotes de “comunisme renovat a la italiana”) i un origen i evolució molt poc legítims. En resum va ser i és una estafa monumental. I hem de tenir en compte que aquesta legalitat pactada del 78 va durar uns escassos tres anys i va ser alterada per una altra legalitat en forma de cop d’estat militar i les seves conseqüències, que és el que hem viscut els últims 40 anys. Només la immensa quantitat de diners que han rajat en conjunt amb els pactes amb els EEUU i amb l’entrada a la Unió Europea han apuntalat el poder de les classes extractives i depredadores (íbex 35 i grans monopolis ) que amb una fórmula o altre de partit han continuat manant amb una falsa capa de legitimitat.

I és precisament als Països Catalans – i a la Catalunya Principat- que legalitat i legitimitat han entrat en clara confrontació amb una perversió notable i cridanera. Tenim un sistema autonòmic completament intervingut, (pre i post 155) fruit de les imposicions polítiques i del poder judicial que interpreta i treu de manera arbitrària aquelles disposicions i persones que li fan nosa, sobretot de caire independentista. El Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC) ha estat i és una joguina a les mans del grup PP-PSOE central (“tanto monta, monta tanto...”) i els seus submisos i subordinats treballadors buròcrates del parlament i els titelles dels grups polítics. No és estrany que aquest Parlament ,ja d’anys enrera, s’hagi distingit més per les jubilacions “creatives” dels treballadors que per la defensa de la dignitat política de la Institució. Aquesta dignitat ha anat per terra des del moment que la legitimitat dels resultats electorals ha entrat en conflicte amb la legalitat constitucional espanyola traduïda en persecucions, multes, judicis, inhabilitacions, empresonaments i escons robats. des del primer d’octubre del 2017 fins ara mateix i que no s’atura.

Ens volen fer empassar com a proves de “desjudialització” i de pactes magnànims uns indults que no van tenir altre remei que concedir perquè els imposava la justícia de la UE i altres entitats internacionals, i una eliminació –també molt creativa- de la “sedició” a canvi d’una “nova” llei de “desordres públics agreujats” que en conjunt és pitjor i de més arbitrària i extensa aplicació; l’eliminació de la sedició també va ser per pressió internacional i perquè no van tenir altra sortida. Cap dels últims moviments , que han estat presentats com a fruït de trobades i diàlegs polítics de tu a tu, tenen realment aquest caràcter. Són producte de la subtil i no tan subtil pressió internacional i són presentats davant dels catalans en clau interna i amb l’explicació que per fi s’ha acabat amb l’independentisme rupturista i combatiu d’uns grups de quatre gats hiperventilats i trastocats.

Però el conflicte entre legalitat i legitimitat està més viu que mai, sobretot entre les estructures autonòmiques post 155 i les estructures aixecades pel govern català a l’exili i formades per membres del govern foragitat pels poders constitucionals espanyols i que actualment , com a fruit del primer d’octubre (referèndum sobre la independència) i el 27 d’octubre del 2017 (votació d´independència guanyada al Parlament) han format un govern, una Assemblea de Representants i centenars de Consells Locals de la República que reivindiquen la legitimitat del Primer i el 27 d’octubre. La Declaració d´Independència està en suspens però no derogada i el Consell de la República – el seu govern, l’Assemblea de Representants i les Juntes del Consells Locals - ha estats votats i constitueixen un poder català legítim que compta amb milers d’associats i un suport de moltes entitats socials com l’ANC i territorials com molts ajuntaments.

Al costat, doncs , de la legalitat constitucional espanyola i les seves estructures autonòmiques (la CAC de les quatre províncies) tenim la legitimitat republicana conformada a l’interior i a l’exterior amb ramificacions als Països Catalans i al món i un programa de govern per a una terra independent i lliure. Aquesta confrontació tot just ha començat i el seu futur està en les mans i els cors de tot el poble que vol la llibertat.