Desprès de moltes trucades, un company de la lluita política de l’època em facilita el telèfon. Moners respon al telèfon fixe amb una veu cansada, molt cansada, pròpia d’un home de 83 anys que sempre ha tingut una molt mala salut de ferro. Explica que hi viu en una casa de Llinars del Vallès, facilita l’adreça i accepta gustós l’entrevista “si és vostè qui ve aquí, perquè jo no em puc moure gaire”.

Fundador del PSAN
La casa cau ben lluny dels afores del casc urbà, en una zona típica d’autoconstrucció, quasi totes amb terreny, habitades ara per jubilats que en un temps van ser segona residència i ara són residència habitual. Moners surt a obrir en sentir el timbre. La primera impressió de l’entorn i el seu aspecte és que viu en unes condicions molt precàries, envoltat de gats, com ha estat molts anys de la seva vida. Desprès explica que no cobra pensió de jubilació perquè al seu moment no va cotitzar la Seguretat Social alemanya i que encara li queden quatre estalvis que va heretar en morir son pare. Amb això i els escassos ingressos de la seva eterna parella pot sortir endavant i enfilar el que li quedi de vida.

L’interior de la petita casa confirma l’aparença externa: mobles degradats que acumulen moltes dècades i llibres, centenars de llibres per tot arreu. La primera pregunta sobre què fa ara resulta obligada. “Pràcticament no em dedico a res. No puc llegir ni escriure perquè fa anys em va agafar una embòlia. Escolto la ràdio, perquè la televisió tampoc no la puc veure. Ja feia anys que m’havia retirat i em dedicava a qüestions lingüístiques i llegir literatura”, explica arrossegant la veu. Va anar a parar a Llinars al 2003 com podia haver anat a parar a qualsevol altre poble de Catalunya. “Estava buscant casa amb gent coneguda i com que hi havia gent del partit aquí vaig decidir quedar-m’hi”.

El “partit” es el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), que es va dissoldre fa uns mesos i que a l’inici de la transició va patir una escissió amb el PSAN provisional, les ferides personals de la qual encara romanen entre els afectats. Fundar un partit independentista l’any 1968, en plena dictadura i quan el franquisme aplicava la pena de mort no devia ser gens fàcil. Per tant, si a Catalunya hi ha hagut algun ‘indepe’ de tota la vida i de pedra picada aquest és Moners i la seva parella, Núria Codina, també fundadora del PSAN. Ell, que ja hi creia en la independència fa cinc dècades, ara la veu més a prop. “Tot això del referèndum és molt interessant, però l’Estat espanyol està tancat al diàleg. Entre el PSOE i el PP hi ha molts punts de coincidència amb els quals no estic d’acord. Desprès hi ha aquests de Podem que són una mica més positius però també tenen els seus problemes”, explica.

Activista local
Nascut el Prat al 1933, marxà a Alemanya el 1958 i tornà al 1971 al seu municipi natal. Al 1980 es traslladà a Sant Boi i s’implicà en l’associació de veïns La Unió, que presidí l’any 1988. “Hi havien problemes urbanístics i molta gent tenia por a perdre la casa, perquè l’ajuntament volia eixamplar els carrers i tirar façanes a terra”, recorda Moners per referir-se als plans municipals que afectaven al casc antic. Ell era un habitual dels plens, quan els veïns hi podien parlar. “Sí, a l’Ajuntament anava molt sovint i demanava la paraula per expressar el nostre desacord”. El primer alcalde desprès del franquisme elegit democràticament i al qual es dirigia Moners quan anava als plens era Xavier Vila. Hi va estar fins l’any 1997 i des de llavors Sant Boi ha tingut tres alcaldes més, tots ells socialistes.

“El record que em queda d’en Vila és contrari. No va ser un bon alcalde per Sant Boi”, explica Moners. “En aquell temps s’havia dit que si Vila havia estat independentista, però no és veritat. Igual havia col·laborat indirectament i va enganxar algun cartells, però no m’ho acabo de creure. S’ho devia inventar, però no era independentista ni del PSAN tampoc”, explica. De la successora a l’alcaldia, la Montserrat Gibert, en Moners guarda un millor record, tot i que la distància ideològica també era enorme. “Era una persona que semblava que ens poguessin avenir, teníem coincidències i ella volia aproximar-se a nosaltres i nosaltres a ella, però ideològicament estàvem bastant distanciats”.

Víctima d’un atemptat
D’aquella època d’activisme local data també l’explosió d’una bomba a la porta de casa seva, l’autoria de la qual mai no es va descobrir. “Es va mobilitzar tot Déu com a mostra de solidaritat. La bomba va destrossar una sèrie de llibres i la porta”.

El 1984, cinc anys abans de l’acció a casa seva, Moners va ser detingut desprès de la mort Toni Villaescusa, un antic militant del PSAN que al 1982 havia saltat la tanca per enrolar-se a l’organització terrorista Terra Lliure. Tenien una amistat de feia anys, quan van impulsar la Coordinadora Independentista del Baix Llobregat.

“Sí, érem molt amics amb la seva dona, tots naturistes. Va morir aquell dia [20 de juliol de 1984 a Alzira]. Havia preparat una bomba i li va esclatar.

La detenció va ser perquè la dona del Villaescusa que vivia a Castelldefels ens va trucar perquè l’acompanyéssim a València. Vaig estar tota la nit netejant els papers a casa meva de Sant Boi perquè sabia que vindria la policia a buscar-me. Es van emportar unes revistes que no tenien cap importància. Vaig estar un dia i mig a la comissaria i quan em va interrogar em va deixar anar”, recorda Moners.

Traductor de ‘El capital’
Molt abans que tot això, al 1975, participà en la fundació de l’editorial La Magrana. El primer llibre que van publicar va ser un d’en Joan Fuster i el segon, el seu: ‘Síntesi d’història dels Països Catalans’.

“La Magrana era simplement una editorial. Vaig tirar en davant una sèrie de publicacions de caràcter polític i la revista ‘Lluita’ i una sèrie de llibres amb una altra editorial que no recordo. He perdut la memòria aquests últims anys, encara que puc parlar bé”, confessa Moners, qui deixa un enorme llistat de traduccions al català de les principals obres del pensament marxista. La més important, sense cap dubte, ‘El capital’, que ocupa sis volums i es publicà al 1983. “Ja estava traduïda des de feia 10 o 12 anys, però no publicada”, recorda Moners, el pioner de la traducció.També ha traduït al català ‘Manifest del Partit Comunista’, de Karl Marx i Frederich Engels, que va merèixer un elogi al seu dia de Manuel Sacristán, un dels pensadors marxistes més importants que hi ha hagut a Espanya. De les seves mans també ha sortit la traducció del conegut llibre jurídic ‘Dels delictes i les penes’ (Cesare Beccaria), ‘Filosofia i política’ (Herbert Marcuse), ‘Formalisme i realisme’ (Bertotlt Brecht), ‘El Príncep’ (Nicolàs Maquiavelo) o ‘Notícia biogràfica, exposició del marxisme i bibliografia’ (Lenin).

- Com li agradaria que el recordessin? “No ho sé. Potser sí que he pensat alguna vegada com viuria jo en el futur”, explica aquest home, convençut que Catalunya serà un estat independent. “Si no ara, d’aquí uns anys. Però si haguessin d’esperar quatre o deu més, arribarà”, explica Moners, que confessa la seva simpatia per la CUP, “tot i que ells estaven en contra del PSAN i recolzaven del PSAN-P, que eren rivals nostres”.

Les ferides de la ruptura expliquen que quan aquest periodista contactà amb la CUP per aconseguir el telèfon la resposta va ser: “Aquest home és d’Esquerra”.

Moners ho nega amb la mateixa naturalitat amb la que ha transcorregut tota la conversa. “Jo no he estat mai d’Esquerra Republicana. El meu pare sí, l’any 1932”.