Una primera i molt personal valoració de la situació de l’ANC s’imposa en aquests moments i jo començo amb aquestes preguntes i començo amb una primera reflexió: jo vaig ser, en el moment de la fundació de l’ANC, en el primer secretariat votat a Montblanc i en el següent, i després he continuat com a membre de l’ANC del barri de Les Corts de Barcelona i no m’he perdut cap dels multitudinaris actes de l’11 de setembre i de la vida diària de l’Assemblea com a moviment popular clau cap a la independència. Vaig ser una de les quatre militants que van entrevistar-se amb el president Mas després de la gran manifestació del 2012 i crec que ja en aquells moments ens vàrem equivocar: no havíem de ser cridades i rebudes per Mas sinó al revés: nosaltres teníem en aquells moments el que se’n diu popularment la paella pel mànec i havíem demostrat una enorme força popular que desbordava ja l’autonomia raquítica representada per Mas i havíem de haver rebut el president autonòmic en una entrevista en el nostre terreny i sota els nostres plantejaments i reivindicacions; havíem d’haver demostrat que s’havia produït un gir històric del moviment per la independència, el que se’n diu “un punt d’inflexió” a partir del qual res no podia continuar igual ni cap fotografia amb somriures podia evitar un enorme salt endavant trencador. Vàrem deixar passar aquesta oportunitat que hauria retallat anys d’espera perquè del 2012 al 2017 hi van 5 anys decisius només interromputs pel 2014 per un intent bastant desgraciat de pregunta del sí-sí, sí-no i malabarismes que ens podíem haver estalviat.

En resum els qui hem seguit l’ANC des del seu naixement com a moviment cap a implementar la independència nacional n’hem vist de tots colors i hem experimentat tota mena de situacions i n’hem viscut de verdes i de madures. L’ANC per la seva força i importància estratègica i tàctica mai no ha estat una bassa d’oli i sempre hem viscut amb l’alè dels grups polítics institucionals o no al clatell , en pro o en contra dels seus plantejaments, amb enveja per ganes de dominar-la i odi per desig d’anorrear-la. Mai no ha deixat indiferent ningú: sense l’acció i els plantejaments de l’ANC no s’hauria parlat mai de “processisme” amb esperit negatiu i burleta ni s’hauria creat el caldo de cultiu per l’eclosió d’una cosa com “Ciudadanos” ni haurien petat tant CIU com el PSC de la manera que ho han fet: uns desapareixent i convertits en un ectoplasma semienterrat i els altres perdent les vistoses plomes de catalans federals pel canvi i convertits en espanyolistes de primera regional.

En la situació de neoautonomisme encara més rebaixat, que es vol implantar ara aprofitant els moments frustrants post primer d’0ctubre del 2017 i la pandèmia que ens ha mantingut tancats a casa morts de por, una ANC que continuï viva fa nosa, molta nosa. I al costat d’un Consell de la República implementat fora de les urpes del Regne d’Espanya i de la seva Constitució, encara més nosa i por. Això vol dir que s’ha incrementat el relat per terra, mar i aire d’un desinflament definitiu del moviment independentista, de la deserció dels activistes més conscients, del desengany col·lectiu, de la sensació generalitzada de presa de pèl... i es perden energies buscant traïdors i blasmant contra botiflers i pseudopatriotes.

L’últim 11 de setembre, el 1er d’octubre i les successives concentracions contra els nous codis penals i la continuïtat de la repressió, la protesta contra la trobada Sánchez-Macron... han mostrat una ANC i un Consell de la República que ajuntaven forces i palesaven que l’independentisme sortia de la seva letargia i tornava a desmentir el relat de la seva desaparició.

Quin ha estat fins ara el paper de l’autonomisme i del govern en solitari d’ERC en tot aquest panorama? Aquí apareixen de nou les eternes figures de “la puta i la ramoneta”, del “peix al cove” i un altre ectoplasma que apareix i desapareix que, a vegades es diu “taula de diàleg” i a vegades “taula de negociació” però que en realitat és una fotografia que fa pensar i molt. Sembla clar que de la taula de diàleg o negociació és pràcticament inexistent, però si que són existents i continuats uns intercanvis discrets, sense fotografies, entre homes i dones del parlament espanyol i dels partits que donen suport a l’actual govern estatal de Psoe-UP: de què es parla en aquests contactes entre governs i sottogoverns? Jo penso que estan servint per dissenyar dues coses: la continuïtat del suport sense fissures de l’autonomia catalana al govern Sànchez i la seva subordinació, sense fissures també, a la Constitució del 78 en tots els seus aspectes: això vol dir admissió del supremacisme lingüístic del castellà sobretot en el nostre sistema escolar, admissió de la Corona, admissió de l’espoliació fiscal sistemàtica en el sistema dels pressupostos espanyols, i renúncia a tot element que signifiqui la més lleu aproximació a referèndums i autodeterminació i sobirania pròpia. L’altra cosa és complementària de la primera: retirada lenta però contínua de tot suport explícit i implícit a les organitzacions i al relat de pensament sobiranista i independentista, des dels mitjans de comunicació, els seus programes i tertúlies, a les manifestacions i debats populars.

Tothom que segueixi el dia a dia del nostre país se n’adona de com han variat els continguts que tiren cap a una despolitització -que en realitat és una politització de nou encuny- amb una censura cada cop més interioritzada i més patent; el supremacisme lingüístic a favor del castellà s’expandeix arreu i acapara els tribunals, els mercats, les llibreries, les aules i patis, la vida quotidiana i els intercanvis orals de carrer amb una evident col·laboració i submissió de la comunitat catalanoparlant que, segons remarca Vicent Partal des de Vilaweb, tendeix a dissimular i ocultar l’existència i l’ús de la nostra/seva llengua.

L’ANC, doncs , conviu amb sectors que li tenen molta por i amb partits que, tot i dir-se independentistes- maniobren per minimitzar-la, aïllar-la, desacreditar-la i, a ser possible, eliminar-la del mapa polític; i així mateix amb el Consell de la República que també fa molta nosa.

Tots hem vist com s’ha pactat amb aquests condicionants unes mesures que han deixat de moment fora de la presó un quants dels polítics implicats en el referèndum i les accions posteriors de l’octubre del 2017, però ni les inhabilitacions polítiques ni el tema dels exiliats ha estat abordat; s’ha canviat la sedició –no pas eliminat- per una sèrie de mesures de contingut repressiu molt perillós per a tots els sectors dissidents, i la judicatura interpreta al seu gust arbitrari i involutiu les noves mesures. La repressió no s’atura sinó que s’expandeix i cobra nous perfils com l’ús de l’espionatge, les trames difamatòries de claveguera, les multes que busquen castigar les famílies, els procediments judicials que s’ eternitzen...

La segona pregunta : de què te por l’ANC? té unes respostes molt complexes i a la vegada molt simples: entraríem en l’anàlisi de les mancances i les dificultats que plantegen els fulls de ruta successius de què en hem dotat, de com interpretem els fets d’octubre de 2017 i les seves conseqüències, de com encaixem dins del moviment cap a la independència fets com la construcció del Consell de la República, de com evitem equivocar-nos d’enemic i de com avancem en la construcció d’un moviment sòlid i conjunt del poble català de resistència i confrontació amb els estats espanyol i francès.

Es evident que a hores d’ara cal admetre que hem superat una fase de lluita i cal admetre també tots els errors que l’ANC ha pogut cometre al llarg d’aquests anys: ara no ens calen més enfrontaments interns sinó un debat el més reposat possible sobre la forja d’una nova etapa i el sorgiment de vells i nous lideratges i no confondre´s d’enemic ni eliminar camins polítics que poden ser necessaris. Circula un paper llarg, que jo he signat, que com tot paper llarg conté consideracions i proposicions bones i altres de regulars. Però està clar que l’ANC actual també té por en aquesta nova etapa i això pot conduir-la a centrar-se més en els errors que no a sortir a forjar noves relacions entre el carrer, la lluita tota mena d’institucions i espais de país. L’ANC continua sent una peça imprescindible dins del moviment que ens encamina a la independència. Però això ha de ser objecte d’un altre text d’opinió.