A la publicitat sovint es donen situacions xocants. Una de destacada és el reiterat anunci de Mutua Madrileña, que, almenys a Catalunya, s'anomena “la Mútua”, sense l'adjectiu de lloc. Un cop i un altre cop ens en parlen, però el mot “madrilenya” només apareix, en gris, en el rètol, no en l'èmfasi oral de l'anunciant.

Més divertit encara és estar atents al llenguatge polític, dins del qual “relat” es diu reiteradament, amagant el noble mot de “discurs”, i “posar sobre la taula” és tan freqüent que mareja una mica; em penso que va ser la CUP qui ho va posar de moda, si bé això pot fer una mica de malícia als “posadors sobre la taula” endreçats, kumbaiàs o carques, tan abundants en el panorama polític català.

Fa pocs dies i en un encimbellat diari català vaig tenir la sorpresa de veure una esquela que ocupava una pàgina, feta amb coloraines i el text de la qual no s'acabava d'entendre.

I ara mateix acabo de rebre un e-mail de Teresa Vilaplana on s'insereix un text de Gabriel Bibiloni sobre els castellanismes que sonen en la ràdio i la televisió públiques. Me n'he avergonyit, la veritat.

I això passa mentre els sipais de Catalunya, amb un autoodi exemplar, proposen fer fora la immersió lingüística, perquè escrivim i parlem encara pitjor la nostra llengua pròpia, car deuen pensar que l'espanyol és superior i per tant més desitjable. Hi ha una frase de Jesús Tuson que diu: les llengües internacionals, totes elles, sempre han anat precedides per un exèrcit. Exactíssim.

Per cert, ciutadans sipais: jo hi veig una flagrant contradicció amb l'article 3.3 de la Constitució espanyola, que diu: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.” Això no s'ha complert mai, i tanmateix s'omplen la boca de les inconstitucionalitats que cometem nosaltres, sense adonar-se que només es fixen en els drets de l'Estat, no en les seves obligacions. Quines coses.