Lleida, 23 de gener de 2023.

Nancy Fraser l’anomena un segon nivell de representació fallida i concerneix  l'aspecte polític de delimitació de fronteres. Fraser ens diu: “la injustícia sorgeix quan les fronteres de la comunitat es tracen de manera que algú queda injustament exclòs en absolut de la possibilitat de participar en les confrontacions sobre justícia que li competeixen”. La representació fallida, en aquests casos, adopta una forma més profunda, que anomena desemmarcament (misframing).

Aquest caràcter més profund, d’aquesta manca d’emmarcament, o injusta delimitació del marc, és per la funció de crucial importància de l'emmarcament per a cada qüestió de justícia social. Fraser argumenta: “lluny de tenir una importància marginal, la delimitació del marc és una de les decisions polítiques que té majors conseqüències. En instituir d'un sol cop a membres no membres, aquesta decisió exclou efectivament a aquests últims de l'univers dels quals tenen dret a ser tinguts en compte a l'interior de la comunitat, en assumptes de distribució, reconeixement i representació política ordinària”.

D’aquesta manera, el resultat pot constituir una greu injustícia. Per aquest motiu afirma que: “quan les qüestions de justícia s'emmarquen de tal manera que exclouen injustament a alguns de ser presos en consideració, la conseqüència és un tipus especial de metainjustícia, que nega a aquests mateixos l'oportunitat de pressionar amb reivindicacions de justícia de primer ordre, en una determinada comunitat política. A més, la injustícia persisteix fins i tot quan els que han estat exclosos d'una comunitat política queden inclosos com a subjectes de la justícia en una altra, mentre el resultat de la divisió política sigui deixar fora del seu abast determinats aspectes rellevants de la justícia”.

Més greu és el cas en el qual a algun subjecte se li exclou de la condició de membre en tota comunitat política. Hannah Arendt, recorda Fraser, va fer seu el “dret a tenir drets”. Aquesta mena de desemmarcament és una espècie de “mort política”. “Els qui sofreixen aquesta injustícia, però, privats de la possibilitat de ser autors de reivindicacions de primer ordre, no són persones pel que respecta a la justícia”.

Va advertir Westlake: “Els deures i els drets dels estats no són més que els deures i drets dels homes que els componen i els drets a la integritat territorial i a la sobirania política pertanyen als estats, però es deriven en últim terme dels drets dels individus, i d'ells obtenen la seva força. Els estats no són ni totalitats orgàniques, ni unitats místiques”.

Les vivències dels éssers humans a escala global, són una manifestació continuada i repetida de representacions fallides, de manca de reconeixement i d’injustícies redistributives. Aquesta vivència, observada al fet local, es pot aplicar al concepte de desemmarcament dels subjectes en la justícia en conjunció amb aquella consigna poètica de Maria Mercè Marçal: subjectes exclosos per haver nascut dona, per haver nascut de classe baixa i per haver nascut en un territori on no existeix el reconeixement, i la representació més que fallida, és digna d’estudi.