Explicar la vida del Josep Digon Balaguer no és fàcil. La clandestinitat, també entre nosaltres, i allò que deien els antics companys de temps passats: "el que fa la mà dreta que no ho ha de saber l’esquerra."

Fa més de vint anys de la mort de Josep Digon. Una mort trista i no pel fet de morir ni la manera de morir, sinó perquè deixava un germà amb una disminució física, sense suport, sense cap familiar per atendre’l. I aquesta fou seva gran pena.

El Josep va viure al carrer Arizala del barri de Sants, nosaltres al carrer Badal; érem tots una colla del mateix barri. Allà vam iniciar-nos en el món de la muntanya, i també de la política. Es pot dir que el nostre "bateig de foc" va ser el consell de guerra de Burgos. A partir d’aquell moment va ser un no parar. Detencions, presó, exili van ser les conseqüències de la nostra activitat política. No entraré en detalls. El que sí vull és el que jo sé de la vida de Josep Digon, vida intensa, compromesa i desgraciada en el seu final.

A finals dels anys setanta vam tornar de l’exili i ens vam establir a Barcelona, A Catalunya es respiraven aires de llibertat. Crèiem que tot allò pel que havíem lluitat podia fer-se realitat. No va ser així. Els pactes dels "miserables" ens tornaven enrere.

Jo vaig muntar un bar musical al Poble Sec. I van ser els anys en què van tornar els avalots i manifestacions als carrers de Barcelona. En aquell bar teníem un reservat on en Digon elaborava tota mena de ginys i artilugis per defensar-nos de l’agressivitat dels grisos a les manifestacions.

En Digon tenia una gran capacitat per convèncer la gent. Vam aconseguir, després de contactes i reunions, crear una cosa que li dèiem "grups d’autodefensa", en què participaven, peceís, anarcos i nosaltres, amb la finalitat de defensar las manis dels atacs dels grisos. En Digon era l’interlocutor dins del grup.

D’aquelles reunions va sortir la proposta que no podíem enfrontar-nos amb les forces de ordre públic amb una mà davant i l'altra darrera. Calia armar el poble. Vam crear un grup de persones que s’havien de dedicar a les expropiacions econòmiques, per després poder adquirir armes. Digon n’era el responsable, junt amb Joan Carles Monteagudo i El Tupa. Amb el temps Digon va incorporar el grup dels anarquistes valencians. Jo no vaig estar d'acord amb aquella incorporació. En aquells dies, a més, vaig marxar fora de Barcelona, al Ripollès concretament. a Gombrèn una granja on criàvem porcs.

Em vaig allunyar i em vaig desentendre d’aquells episodis. Amb el pressentiment que allò acabaria malament, com així va ser. Ens vam tornar a retrobar quan el cop d'estat militar del Tejero i companyia, en un bar d’uns amics que tenien al carrer Carretes de Barcelona.

Digon i Joan Carles, pel que jo conec, no militaven a Terra Lliure. Sí que hi va haver un intercanvi de diners provinent de les expropiacions.

Finalment, en Josep Digon va ser detingut amb el nucli d’anarquistes valencians. Després d’aquelles detencions Monteagudo es va exiliar. Digon va sortir en llibertat cap d’uns anys, gràcies a un indult gestionat entre altres la família Martínez de Foix. Però Digon ja no era el mateix. La repressió havia fet el seu efecte.

En aquells anys m’explicava que tot i haver estat indultat la policia el seguia pertot arreu i li trucaven per telèfon, de nit i matinada, l’amenaçaven de mort, una pressió de terrorisme psicològic, en definitiva. Tot plegat li va provocar una malaltia que va acabar amb la seva vida. Molt trist, així ho deia quan uns dies abans de la seva mort, quan l’acompanyava a l’Hospital Clínic de Barcelona. I la seva gran pena fou deixar sol el seu germà, que patia una discapacitat física i que no comptava amb el suport de cap familiar.