L'augment d'independentistes escocesos ens permet somiar. Una vegada teníem un somni... Oh i tant: de somnis, en teníem molts. Encara hi ha qui en té. Però el que més abunda és l'horror al somni. Si el somni és perniciós, diuen, encara són pitjors els somiadors, perquè no serveixen per a res, perden el temps i són irrellevants en la realpolitik. Si tot això és cert, per què es posen tan nerviosos quan somiem?

El cas és que un dia Escòcia va descobrir rics jaciments marítims de petroli, i l'independentisme va créixer i el govern anglès, cobejós d'or negre, va haver d'iniciar una política de devolution que els ha permès, als escocesos, viure més còmodament. Han passat els anys i els independentistes han crescut: l'any 2000 eren un 23% i ara són majoria: un 44%. I ara somiem: quan la independència de Timor Oriental, els espanyolistes es van afanyar a assegurar que això no té res a veure amb nosaltres, que queda molt lluny i que això i que allò. Ara fa poc, la independència ha entrat a Europa, i li ha tocat a Montenegro, i els espanyolistes han tornat a dir que res a veure, que allò i això no s'assemblen, i tot plegat. Però si li toqués el torn a Escòcia, s'armaria el deliri. Per diverses raons: una, les evidents semblances entre els Països Catalans i la seva situació sociopolítica i Escòcia; en segon lloc, perquè això és Europa occidental, amb una renda per càpita semblant i un camí autonomista molt proper; en tercer lloc, en aquest tema Anglaterra s'assembla a Espanya tant com França; i en quart lloc, perquè es produiria l'efecte mirall i animaria el flàccid múscul de l'autoestima catalana. És un bell somni, no?