Afirmar amb rotunditat que som classe treballadora i que ens omple d’orgull és quelcom poc valorar  en aquests temps líquids que corren. Certament, el sistema capitalista triomfant s’ha encarregat de marginar i fragmentar la ideologia obrerista fins a esmicolar-la,  marginar-la i recloure-la a la irrellevància política.

Avui, les esquerres hereves de les lluites obreristes, s’han enfonsat electoralment i s’han reformulat políticament per a poder sobreviure en els sistemes parlamentaris dels països regits pel  capitalisme. I ho han fet adaptant-se a la globalització, mutant el seu relat i rebaixant continguts ideològics.

I és que les modes ideològiques que el capitalisme accepta i promou son la normativitat hegemònica. I òbviament, l’obrerisme i les alternatives al capitalisme que aquest, en tant que subjecte polític i històric sempre havia ofert, estan bandejades, ridiculitzades i minoritzades.

A Occident imperen modes ideològiques que han cimentat el capitalisme i que no el qüestionen. I és que la sacralització del lliure mercat i la creació de referents que arrosseguen masses  de joves sense ideologia i educats en la cultura del consumisme, ens han abocat a una situació cada cop més complexa i inquietant. No parlo només de youtubers evasors fiscals, o de futbolistes milionaris, o d’artistes hedonistes i embotits de diners.

Parlo també de persones normals i de classe treballadora, que aspiren a una vida de luxes i desitgen imitar les fastuoses vides dels rics i les riques. Persones com tu i com jo, persones que haurien de ser subjectes subversius de ple dret i militar per la causa solidària d’ un món millor i més just. Malauradament,  els valors neoliberals de la competitivitat, el consumisme, l’individualisme, l’hedonisme i el passotisme son freqüents i cada cop més generals.

I ara per ara, no hi ha signes d’esgotament del sistema capitalista, capaç d’adaptar-se a les crisis i renéixer de les seves pròpies cendres. Molt probablement, la conjuntura internacional i nacional seguirà dominada per l’hegemonia sense rival del sistema capitalista, un sistema que actualment es troba en una fase globalitzadora que sembla no tenir aturador. El sistema ha demostrat una resiliència enorme, i ha superat crisis econòmiques, pandèmies, catàstrofes naturals i fins i tot el canvi climàtic. Fixeu-vos si n’és de paradoxal el fet  les grans empreses responsables del canvi climàtic ara son els referents a l’hora d’impulsar la transició energètica i fer-hi negoci.

Dit això, i més enllà de derrotes, desànims i dures realitats, ens cal reaccionar,  perquè hi ha sobrades raons per fer-ho. Hi ha molts àmbits sobre els quals cal incidir: món laboral, preu de l’energia, educació pública, pensions, sanitat pública….Malauradament quan les esquerres governen no posen prou atenció en millorar la situació d’aquestes qüestions i és  vergonyós copsar que des que l’esquerra espanyola i autonòmica (llegiu Podemos-Comuns) governa, la situació ha empitjorat més que mai.

Mai des de l’any 1978 la situació de l’habitatge havia estat tant dramàtica com ara. L’habitatge s’ha tornat un bé de luxe i és inabastable per a la classe obrera. Les immobiliaries i les propietats tenen més poder que mai, les màfies promouen les ocupacions, els preus del lloguer s’enfilen sense aturador, i mentrestant la  classe treballadora no arriba a finals de mes. I enfront d’aquesta dramàtica situació,  les polítiques públiques d’habitatge son irrisòries, gairebé insultants. I mentrestant l’esquerra parlamentaria s’ha instal·lat a les institucions i permet que les diverses extremes dretes que operen al país ( als àmbits polític i religiós) manipulin a la població i s’aprofitin de la situació.  Ara mateix tenim una esquerra que permet que la situació de la classe treballadora es segueixi degradant a tots els nivells, però és especialment latent en els àmbits de l’habitatge, les condicions laborals o les pensions, que empitjoren a diari.

El nucli de la qüestió, la part substantiva, és que el capitalisme s’ha apoderat del relat polític de les esquerres, i mentre aquest capitalisme segueixi tant fort i sense rival, la situació seguirà empitjorant. Què cal fer doncs?

En primer lloc constatar que la realitat que tenim és dura i complexa i que és urgent recuperar la consciència de classe És condició indispensable recuperar la consciència que ens ha de permetre reaccionar amb força. En segon lloc assumir que les esquerres han estat desactivades pel sistema capitalista i que poca cosa es pot esperar de les vies institucionals i les vanguardies  on s’ha situat l’esquerra.  I en tercer lloc cal reaccionar, reaccionar amb la batalla de les idees, amb l’acció més enllà de la simple agitació, cal un rearmament moral, ideològic i de praxi per a poder fer front a la deriva actual.

I des del meu punt de vista l’àmbit sobre el qual cal reaccionar amb més contundència és precisament el de l’habitatge. Es fa del tot necessari fer una ofensiva ideològica que posi l’habitatge en l’epicentre de la societat, com el bé d’ús més valuós i preuat, en contraposició al malaltís consumisme que està arruïnant les vides de la classe treballadora.

És lloable el paper d’algunes cooperatives i iniciatives comunitàries en relació a l’habitatge. Però l’experiència i les dades demostren que aquestes opcions minoritàries i de vegades fins i tot elitistes no son una alternativa seriosa i a l’abast del conjunt de la classe treballadora. Cal defugir refugis ideològics d'avatnguarga i cal legislar i lluitar pel conjunt de la població treballadora, i per això és imprescindible no només impulsar polítiques públiques sinó replantejar de dalt a baix el dret a l’habitatge, treure’l de les urpes del sector especulatiu; l’objectiu hauria de ser una intervenció pública i un pla de xoc seriós i profund.

El repte és majúscul però no es pot defugir la responsabilitat de tornar a ser protagonistes de ple dret de la història. Som-hi?