Barcelona, 11 de setembre de 2022
L’objectiu de l’educació hauria de ser aconseguir caràcter com a ésser humà,
independentment del sexe al qual es pertanyi.
Mary Wollstonecraft
Impera una desfilada de models, al carrer, als mitjans o a les xarxes socials, que sota la bandera de la llibertat individual, reprodueix els rols de la feminitat convencional. Sorprèn la proclama que afirma que una persona nascuda “home” no pot posar en qüestió el que diu o fa una persona nascuda “dona”, perquè aquest fet és considerat, en si mateix, masclista. Malgrat viure en l’era de la nova deconstrucció del subjecte i l’alliberament del gènere, sovinteja un feminisme que opera sota els criteris de la feminitat convencional; classifica els éssers en funció de la biologia, fabrica eslògans que criminalitzen per “gènere” els seus potencials aliats i obvia, que l’exercici del patriarcat rutinari, no és qüestió única i exclusiva de l’anomenada masculinitat fràgil.
Amb ànim de denunciar l’exercici del patriarcat i donar veu al feminisme crític i activista, tornem a l’any 1792 i recuperem amb afany positiu, els valors constructius i d’empoderament d’una figura clau del feminisme combatiu. Una treballadora, lluitadora i pensadora, que ens ofereix una visió revolucionària contra els postulats del patriarcat i que aixeca una veu crítica amb la feminitat autocentrada, basada en espais de poder fruit del victimisme i de l’acceptació del constructe de la fragilitat com a bellesa: Wollstonecraft.
Mary Wollstonecraft
Entre les seves obres trobem La Vindicació dels drets de l’home que és de l’any 1791 i la Vindicació dels drets de la dona de l’any 1792. En aquesta segona obra, Wollstonecraft crítica el model educatiu que s’oferia a les dones. L’autora argumentava que aquesta educació les feia més artificials i més febles de caràcter que d’una altra forma haguessin estat i assegurava que deformava els valors amb nocions equivocades d’excel·lència femenina.
Wollstonecraft es va oposar al model social que promulgava la revolució i va qualificar de deplorables i empobridores les opinions de Rousseau sobre l’educació de les dones. L’educació preparava les noies per complir de manera correcta el seu futur rol d’esposes. L’objectiu de l’educació, però hauria de ser aconseguir caràcter com a ésser humà, independentment del sexe al qual es pertanyi. Crítica amb el matrimoni, exigeix a l’Estat que intervingui per alliberar les dones dels marits cruels i d’aquells que abusaven de la seva força.
“Vull a l’home com a company, però el seu ceptre no s’estén fins a mi, a no ser que la seva raó, com a individu, reclami el meu homenatge. Fins i tot en aquest cas, la submissió és a la raó i no a un individu”.
Un dels punts més atractius del seu pensament gira al voltant de la idea que afirma que les dones han estat espoliades de les virtuts que vesteixen a la humanitat. A les dones, diu Wollstonecraft, se les ha engalanat amb gràcies artificials que les possibilita a exercir una breu tirania. Com és l’amor la cosa que ocupa el seu pit, lloc on resideixen les passions més nobles, l’ambició de la dona és ser bonica per suscitar emocions en lloc d’inspirar respecte. Aquest desig innoble, com el del servilisme a les monarquies absolutes, destrueix qualsevol fortalesa de caràcter.
Les dones, sovint, es vanaglorien de la seva debilitat, obtenen amb astúcia poder al representar la debilitat dels homes. L’educació de les dones hauria de treballar per aconseguir no destruir la seva constitució per nocions errònies sobre la bellesa i l’excel·lència femenina. No s’ha de permetre que la noció de debilitat sigui assimilada per les joves, basada en la perniciosa idea, que el seu defecte, el fet de ser dones i, per tant, febles, es converteixi en una mena d’excel·lència.
Les dones, per mantenir el poder que se’ls ha atorgat, han de renunciar als drets naturals que l’exercici de la raó els hauria procurat i escullen ser reines efímeres en comptes de treballar per obtenir els plaers que neixen de la igualtat. Exaltades per la seva inferioritat (tot i que sembla una contradicció) demanden constantment homenatge com a dones, tot i saber que els homes que concedeixen aquest respecte arbitrari, puntual i escrupolós, són els més inclinats a tiranitzar-les i a menysprear la mateixa debilitat que animen.
Confinades en gàbies com la raça emplomada, no tenen res a fer més que decorar els seus cossos amb plomatge i passejar-se de penjador en penjador. Són les passions dels homes les que han col·locat en trons a les dones i fins que la humanitat es torni més assenyada, no s’ha de témer que les dones aprofitin d’un poder que assoleixen sense esforç i que és el més incontestable.
Prenem posicions crítiques amb els postulats d’un sistema que permet la desigualtat per raons de naixement. Apropem les lluites feministes a les persones, eduquem-nos més enllà de les nostres biologies i els constructes socials. Fem-nos fortes, juntes, siguem crítics amb els actes que constitueixen rols convencionals i fràgils, perpetrats per uns o altres, en funció d’un programari. La igualtat és un projecte per construir en comú, en tant que subjectes. La igualtat requereix una crítica ferotge contra les violències, els assetjaments, les discriminacions, però també, contra les visions que es disfressen d’avantguarda i són reproductores de velles regles de jocs de poder i de tiranies efímeres i superficials.
Sumem forces conscients.
Mary Wollstonecraft. Per saber-ne més.