Estem dolguts perquè els nostres representants polítics ens han deixat tirats. Fa tres anys que arrosseguem aquest sentiment d’impotència. Sentim dolor davant del descrèdit dels qui lideraven la nostra Causa. El president Pere Aragonès, que governa amb Junts, ha fet una crida a la desmobilització que ens fa mal. Que un govern independentista desarmi i desmobilitzi el poble és un retrocés inaudit.
Salvant les distàncies, farem servir una cita de les memòries de Joan Garcia Oliver, un anarquista d’acció que va arribar fer de ministre de Justícia de la República espanyola durant els anys de guerra, per a comprendre el context polític en què ens trobem avui dia després del cicle revolucionari de 2017-2019.
“Qualsevol revolució porta amb ella la contrarevolució. Revolució és una marxa endavant a partir d’un punt donat. La contrarevolució és la tornada al punt de partida i, de vegades, més enrere.”
Tenim un govern de la Generalitat de Catalunya que es declara independentista, però que nega el conflicte, que té por de la gent mobilitzada fora del control partidista, que ha tornat a l’autonomisme i que acata, sense cap mirament, el marc constitucional espanyol.
Aquest camí no només és un retorn al punt de partida sinó una rendició i una victòria de la contrarevolució, que ha aconseguit que els pretesos revolucionaris els compressin els seus postulats més reaccionaris. A hores d’ara, algú dubta que Inés Arrimadas ha assolit tots els seus objectius polítics?
Esperem trens que no arriben (Puta Renfe!), però tenim clar que no podem viure de les engrunes ni de les falses promeses de l’Estat espanyol. Ara mateix el benestar de la ciutadania catalana està en joc. Les dades objectives posen de manifest aquesta afirmació: el 2021 l’Estat espanyol només va executar un 35% de la inversió pressupostada a Catalunya i fa pocs dies el conseller autonòmic d’economia, Sr. Jaume Giró, reconeixia que la xifra de l’espoli fiscal que pateix Catalunya ronda els 20.000 M€.
Les estrofes del “Romanç dels catalans de 1947”, atribuït a Josep Carner-Ribalta, ens ofereixen una perspectiva independentista imprescindible per a no perdre la xaveta:
“Tots els pobles es fan lliures
al crit de: “Mori del tirà!”
Que els braços plens de cadenes
són per a colpir i no abraçar
Sols Catalunya sotmesa
A l’opressor diu germà (...)
És que els fills de Catalunya
Obliden els temps passats?
Sota Rei, Franco o República
Ens volen endogalats”
Dins l’Espanya castellana
No creixen les llibertats!”
Si el nostre govern fos realment independentista tindria com a principal propòsit afeblir políticament i econòmicament l’Estat espanyol, de manera que la seva dominació damunt nostre no resultés ni viable ni rendible.
Malauradament, els pretesos representants polítics de l’independentisme català fa temps que es dediquen a riure les gràcies i a cedir davant de l’opressor. En comptes de preparar la ruptura, estan obsedits a esmorteir qualsevol espurna de revolta i ho fien tot a la governabilitat de l’Estat espanyol a mans del PSOE, obviant que aquest partit sempre ha estat al costat del PP i VOX per a reprimir-nos. Arribats a aquest punt, moltes persones es pregunten atònites:
- Per què han pactant amb el PSOE a diputacions, consells comarcals i ajuntaments?
- Per què, tot i l’evidència del canvi climàtic, insisteixen en l’organització en clau espanyola d’uns Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu?
- Per què han acatat la imposició del castellà dictada pels tribunals espanyols i han pactat amb els nostres botxins per a carregar-se la immersió lingüística als centres d’ensenyament?
- Per què no desobeeixen quan ens tomben lleis socials com la que regulava els preus dels lloguers?
ERC, Junts i, tot sovint, la CUP, ens generen frustració, incomoditat i vergonya aliena. Si callem i els deixem fer, la mediocritat ho empastifarà tot. Només hi ha una certesa (emulant les paraules d’Andreu Nin): “El poble, per cap motiu, s’ha de deixar desmobilitzar. La mobilització és la garantia de la nostra victòria”.
Alhora, la solidaritat antirepressiva, és la garantia de la nostra llibertat col·lectiva. I, amics i amigues, això no ve d’ahir! Justament, abans de la derrota de 1714, les classes populars van resistir a ultrança perquè rebutjaven l’article 13 del Tractat d’Utrecht, que concedia una amnistia tramposa, igual que els indults als quals s’han acollit recentment els nostres representants polítics.
El 1714 hi havia botiflers que llepaven les botes de Felip V, però el poble, majoritàriament, va mantenir una actitud patriòtica i els va plantar cara fins a les últimes conseqüències (“fineixi la nació amb glòria”). Avui tornem a tenir una corrua de botiflers que ens volen agenollats i llepant les botes de Felip VI, però igual que va succeir fa tres segles, cal plantar cara i dir-los que no hi ha amnistia sense autodeterminació i que viurem lliures o morirem!
Alhora, a la Diada Nacional de l’11 de setembre d’enguany cal denunciar la repressió i la criminalització que pateix l’independentisme com a opció política; així com també la repressió contra els sectors més combatius exercida tant per l’Estat espanyol com per la pròpia Generalitat de Catalunya:
- Quantes denúncies i acusacions contra independentistes han estat retirades?
- Què se n’ha fet de la promesa de depurar el cos de Mossos d’Esquadra?
- Quin suport psicològic, econòmic i jurídic tenen les gairebé 4.000 persones represaliades en la Causa General contra l’independentisme català?
En qualsevol litigi, la millor defensa, la millor estratègia per a una negociació (que es farà igual que ha succeït arreu) és un bon atac!
Per això, encara que els autonomistes s’esbatussin per controlar la menjadora, el nostre objectiu ha de ser clar i diàfan: MOBILITZAR – ORGANITZAR – UNIR –SUMAR el poble perquè la independència sigui un fet consumat al més aviat possible i perquè la negociació amb l’Estat espanyol giri entorn dels termes de la nostra separació i no pas sobre les engrunes i les falses promeses d’un Estat que porta més de tres-cents anys maltractant-nos i espoliant-nos.
No deleguem la nostra responsabilitat i actuem d’acord amb la clarivident consigna del President Lluís Companys: “Totes les causes justes del món tenen els seus defensors, Catalunya només ens té a nosaltres.”