Yo soy español, español, español... Aquest és el lema oficiós de l’espanyolisme. Sembla estúpid però no ho és tant perquè connecta amb un fals sentit comú que vincula nació amb estat, identitat amb projecte polític. Itàlia seria el país dels Italians, Vietnam el dels vietnamites, i la RASD el que voldrien els sahrauís. Una lògica que és també un dels motors de l’independentisme: puix que som catalans, volem viure en un país que, a tots els efectes, es digui Catalunya (o Països Catalans, d’acord). Els dos verbs, ser (catalans) i fer (la independència) en indestriable vinculació. Després hi hauria altres arguments, per descomptat: el drenatge fiscal, la oportunitat de fer un país més modern i millor, etc... però el principal trumfo, que no el més explícit, seguiria sent la identitat.

I com que la identitat, o la identificació, en aquest país i en tots no és ni lineal ni única ni homogènia, els que entenen l’independentisme d’aquesta manera tendeixen a pensar que el moviment ha arribat ja al seu sostre potencial. Els que fins ara no han fet el pas –diuen- ja no el faran, perquè –pensen- no viuen la catalanitat (o la catalanor...) de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat. És un plantejament que comporta algunes conseqüències polítiques gens menors. Si el moviment ja no pot créixer (o no gaire), té poc sentit buscar nous arguments o intentar arribar a altres sectors de la societat catalana. No hi ha més cera que la que crema –repeteixen sovint- i el què ens caldria no és eixamplar la base sinó estar més determinats (posar-hi més pebrots...). L’estratègia (proclamada més que practicada) de tirar pel dret i fer la independència demà mateix parteix doncs d’aquest concepte de poble (de subjecte polític) acotat i exhaurit.

Hi ha, però, un altre corrent a l’independentista, que sense obviar que aquí hi ha una identitat construïda (amb no poques dificultats i enemics) al llarg dels segles, conclou que el projecte ha de dirigir-se –i pot dirigir-se- al conjunt del país. Que cal posar l’independentisme a disposició de tothom per modular-lo i adaptar-lo a necessitats i visions diverses. I si això vol dir utilitzar altres canals (menys nostrats), altres codis (també lingüístics), altres arguments i altres aliats, doncs es fa. I si això significa que la república ha de ser menys nacional, que hem ajornar l’horitzó per fer-lo més obert i compartit, o que cal prendre distàncies amb aquells que posen per davant la identitat a la pluralitat, doncs amen. Perquè la Catalunya pura és enemiga de la Catalunya lliure. I perquè cal ser més no per tenir més força, que també, sinó i sobretot per assegurar que la república es realment el projecte de la gran majoria d’homes i dones que ara, a la tercera dècada del segle XXI, vivim o sobrevivim en aquest racó de món.