La Unió Soviètica no és el socialisme, és el gendarme del socialisme. La gendarmeria no és un país, és només un estament i, per cert, ben «sui generis» del país, com l'escorça aspra d'un pi no és el pi.
La Unió Soviètica té una agricultura deficient, té una petita indústria deficient i una indústria feixuga impressionant amb un exèrcit descomunalment desproporcionat per al país que li dóna suport. Això no passa ni a Xina, ni a Cuba.
L'exèrcit soviètic és la gran muralla històrica oposada a la rapinya insaciable del sistema capitalista.
Fa venir esgarrifances el contrast entre aquesta transcendental missió planetària i les cantúries i danses d'aquest conjunt militar, que ha aconseguit la màxima categoria artística dintre d'aquest gènere.
No s'amaguen pas de la missió militar. Els vestits, els botons daurats, les gorres de plat amb visera, la posició marcial, la disciplina fèrria, certs himnes, marxes i danses, uns moments d'extrema duresa en el cant, àdhuc en entonar el nostre himne català:
«Endarrera aquesta gent, tan ufana i tan superba».
«Que tremoli l'enemic... quan convé seguem cadenes».
«Per quan vingui l'enemic, esmolem ben bé les eines».
Especialment en el «bon cop de falç». Semblava que aquest himne fos el seu.
Però vénen ara en missió de pau i germanor entre els pobles. A més de fer-nos present de bellíssimes cançons i danses líriques dels pobles de la Unió, han treballat per aprendre i executar, amb gràcia i geni, una munió de temes musicals d'altres pobles. Andalusia, Castella, Euskadi, València, Catalunya.
Guerra i pau. Difícil diftong. Guerra contra els guerrers i pau amb els pacífics. Com feien els jueus, en una mà l'espasa contra els enemics i en l'altra la paleta per a reconstruir un poble pacífic.
¿Sabran els soviètics evitar l'embriaguesa que dóna el poder militar? ¿Sabran fer minvar les armes i fer créixer l'art, la cultura, la llibertat a mesura que minvi la gent ufana i superba?
*La digitalització d'aquest article es deu al treball i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina