El carrer i els despatxos són ara més lluny que mai. A les portes d’una nova Diada, aquella Via Catalana per la Independència del 2013 que era la llavor de l’1-O és un record totalment difuminat. De fet, l’independentisme, el gros de la societat civil catalana, ha tornat a una pantalla prèvia al 2010, quan tot just el carrer començava a prendre la iniciativa per defensar la dignitat d’un país humiliat pels pactes polítics. Bé, de fet, han estat els líders polítics independentistes els qui han empès el carrer a la pantalla anterior.

El 52% arribarà a la Diada aparentment sense cap possibilitat que els líders polítics i sigles en què han confiat tossudament puguin oferir absolutament cap avenç. Al Parlament, una ferida sagnant entre ERC, Junts i la CUP per la suspensió de Laura Borràs i l’embolic amb el vot delegat de Lluís Puig costarà de recosir. El govern ERC-Junts s’aguanta amb pinces des del primer dia. Però una eventual sortida de l’executiu dels junters pel cas Laura Borràs –naturalment, ja sabien en proposar-la de presidenta del Parlament que el xoc de trens amb el seu soci arribaria abans o després– deixaria el partit sense representació institucional potent a les portes d’unes eleccions municipals. I, sobretot, obriria la porta a acords alternatius per part d’ERC amb el PSC i els comuns que podrien provocar danys greus en el ja tocat procés independentista.

En paral·lel, la taula de diàleg no passa de ser una fotografia grotesca de com el PSOE pretén distorsionar la política catalana abonant falses esperances sobre una resolució del conflicte polític que tothom sap que no arribarà per la voluntat de Madrid de respectar les llibertats polítiques de Catalunya celebrant un referèndum vinculant d’autodeterminació. D’una banda, ERC necessita justificar el seu suport incondicional a Pedro Sánchez i el PSOE i defensa amb dents i ungles una taula de diàleg inexistent, i, de l’altra, Junts ven una via de la confrontació amb l’Estat inexistent i sense cap perspectiva d’èxit futur si només aquest partit tria la unilateralitat. Al capdavall, tots dos falsegen la realitat i deixen a l’estacada els seus votants. Però el 52% fa patxoca i serveix per autolegitimar-se.

En aquest context, la Diada 2022 serà una celebració passiva. Malgrat el lema engrescador de l’ANC –Tornem-hi per vèncer, independència–, sense la connexió entre el carrer i els despatxos polítics, ni es torna a intentar ni es venç. Tothom és molt lluny d’aquell esperit que va fer possible que l’1-O tot un estat i les seves clavegueres fessin fallida a Catalunya i fossin humiliats democràticament. Si no és que es produeix un gir argumental total, l’independentisme arribarà a la Diada amb una feblesa política tan extrema que ni la riuada de gent que tornarà al carrer no podrà amortir. Una Diada sense avenços, sense missatges actius a Madrid, sinó a la defensiva, pendents d’una farsa de diàleg amb l’Estat, amb la repressió ben viva i amb una pugna fratricida entre ERC i Junts a pocs mesos de les eleccions municipals. Panorama desolador.

A Madrid, en canvi, l’estiu és més plaent. El president del govern espanyol ordena als seus ministres que es treguin la corbata per no tenir tanta calor i estalviar en aire condicionat i recomana a les empreses que siguin més laxes amb la indumentària masculina. Després, se’n va als Balcans a negar el dret d’autodeterminació dels pobles, i ja ho tenim. Ni els àudios de Villarejo, ni l’estafa de la llei de secrets d’Estat –que es reformarà per tal que els responsables polítics de torn estiguin morts quan algú els pugui demanar responsabilitats per segons què–, ni la monarquia corrupta no treuen la son a ningú Ebre enllà.

Ara bé, l’independentisme és una capsa de sorpreses. I no seria la primera vegada que marxa de vacances amb una ferida sagnant a brolls i torna ben recosit i sense marques aparents. Això sí, amb la farmaciola a punt per a la propera ferida.