Ja en el tardo franquisme, el dictador va pronunciar la sentència: “todo está atado y bién atado” Tenia raó, els seus interminables anys de poder absolut afermats sobre milers de morts, assassinats, depuracions, empresonaments i tota mena de represàlies van crear una pesada llosa sobre la població que havia perdut la guerra i que va restar esporuguida fins la seva mort. Comprovat, la por guarda la vinya. 
 
Es va gestar el neofranquisme aterrant sobre una població afeblida que havia sofert tota mena de penalitats, en canvi, al seu costat sempre pendents de la seva voluntat, uns poderosos grups socials als que deixava fer el que els vingués en gana perquè l’havien ajudat a guanyar la guerra. Uns grups de poder fàctic que dins el component espanyolista es van anar desenvolupant sense ideologia, però constituint un poder que es va anar desinhibint i prenent força.
 
Són una bona part dels sectors de sempre: terratinents, alta burgesia, part del clergat, monàrquics, gran banca, extrema dreta i una esquerra igual d’espanyolista, comandaments militars i la seva guàrdia de “corps” proveïda de gran nombre de furs privilegis i prerrogatives amb una exaltació extrema de l’espanyolisme. 

Un neofranquisme transversal que va d’esquerra a dreta, de baix a dalt, saltant per damunt de tota la geografia de l’actual Estat espanyol. Basat en un espanyolisme intransigent, falsari, hipòcrita, que utilitza totes les males arts d’un idealisme xovinista que actualment s’ha qualificat de banal per tant que imperceptible.

Un espanyolisme banal sí, però infiltrat com un verí a les entranyes de la societat catalana i omnipresent; comerços on et parlen en castellà introduint tractaments forans com el tracte de “caballero”, com deia un conegut; “encara que no portis cavall” la “exaltación de los valores patrios” a tots els moments del dia, tant a la televisió pública com a la privada, que si “La Roja” o les sèries de contingut espanyol com “Hispania”. Un polititzat Tribunat Superior que absol els quatre responsables de la llibreria neonazi “Kalki” de Barcelona o el Constitucional que esmicola un Estatut aprovat per la immensa majoria del nostre Parlament.
 
La voluntat de tergiversar per unificar la història de l’Estat espanyol incloent-hi Catalunya en tots els seus discursos tant divulgatius com pretesament científics espanta. Ara ens presenten un “Diccionari Biográfico Español” de la Real Academia de la História finançat amb diner públic (de moment per 6,4 milions d’€) iniciat per l’inefable J.M. Aznar i que en el volum número 20 que acaba de ser presentat amb la participació del rei Juan Carlos s’assegura que el generalíssimo no era un dictador sinó un senyor autoritari. (llegir l’article de l’ historiador Ian Gibson)
 
Més que un diccionari és un pamflet farcit de mentides, tergiversacions i silencis, on no s’esmenta que durant l’època franquista es torturava a les comissaries i a les presons, que s’utilitzaven presoners per construir el “Valle de los Caidos” que tots sabem de quins caidos parlaven, de com l’Església passejava sota palio un criminal que es va perpetuar en el poder prop de quaranta anys.
 
La voluntat del president de la FAES i la dels exfranquistes autors del diccionari no és altra que la d’utilitzar la perspicàcia de Joseph Paul Goebbels, ministre de propaganda nazi (1933) que assegurava “una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat”. El neofranquisme s’ha alimentat copiant aquesta fórmula i ha aconseguit inculcar-la a una bona part dels pobladors d’aquest Estat.