Pietat Bou, vídua i jubilada, cobra de la Mutualitat del Comerç el quaranta-cinc per cent del sou que cobrava el seu marit, en concepte de pensió. M'explica que el novembre passat el govern prometé un augment del trenta per cent de les pensions, que restaven endarrerides d'una manera vergonyosa. La Pietat cobrava l'any passat nou mil tres-centes quaranta-cinc pessetes al mes. (Cinc mil cinc-centes setanta de pensió i tres mil set-centes setanta-cinc de millores).
Però l'Estat és pobret i pel gener només augmentà el quinze per cent. que no sé amb quins misteriosos càlculs resultaren deu mil quatre-centes setanta pessetes. (Cinc mil cinc-centes setanta de pensió i quatre mil nou-centes de millores). L'altre quinze per cent restava ajornat fins al maig.
Arribà el dia de la pujada però el consell de ministres d'aquell dia se suspengué per no sé quines raons i els vellets tornaren a casa decebuts i neguitosos. En iniciar-se el mes de juny els diaris diuen que ja és aprovat l'augment.
–Veus. Pietat? –li dic– tot s'ha arreglat.
Els vells cuiten a cobrar i els diners encara no havien arribat. Finalment, la Pietat té sort. Dijous, dia 15, li diuen «Avui cobrarà. Els diners ja són aquí». A la finestreta li donen cent cinc pessetes d'augment!
–Apa. deixi anar el verd!
–No hi ha cap verd. Això és tot.
Li ve suor. Tremola. No vol cobrar. Telefona a una amiga entesa.
–Cobra i signa, altrament perdràs la pensió. Han retallat molt l'augment.
Cobra i signa i ve a explicar-ho tot als amics.
–Deu ser un error.
–No és un error– i continua suant i tremolant. Divendres anirà a la manifestació si no li fallen les cames.