L’organització i creixement dels ateneus, casals i centres socials o culturals és un fenomen que arrenca al segle XIX, al voltant del moviment obrer, del republicanisme i del catalanisme i que s’implanta primerament en gran nuclis urbans. Els centres republicans, lliurepensadors, els ateneus obrers, els Cors de Clavé, les lògies o el casals catalanistes són un expressió viva als Països Catalans fins l’ocupació del territori per part de les tropes feixistes el 1939 i la dictadura subsegüent. D’altra banda, l’existència de casals en la diàspora catalana, especialment a Llatinoamèrica, no es pot obviar. Es tracta d’un correlat de l’expressió associativa, per motius d’exili polític o bé per migració econòmica, que es va implantar a l’estranger i va mantenir el pols reivindicatiu i la resistència cultura i política, fins i tot més radicalitzada que a l’interior, com va passar des del segle XIX i durant les dictadures dels generals Primo de Rivera i Francisco Franco. Més encara quan en aquests casals de la diàspora van sorgir les primeres afirmacions netament independentistes. En són un exemple l’associacionisme a Cuba al voltant del Grop Nacionalista Radical.
Tal i com afirmava l’historiador Josep Termes, un dels elements més importants que han contribuït a la pervivència de la identitat catalana i popular ha estat la intensa activitat associativa de la nació catalana. Sense aquests casals i ateneus, junt a l’associacionisme esportiu, cultural o excursionista, no haguéssim mantingut l’actual identitat com a poble.
Durant els anys vint i trenta aquests casals i ateneus de tota mena van adquirir una gran politització, no exempta de funció social (instructiva, excursionista, cultural, esportiva... amb lligams amb entitats com Palestra). Molts d’aquests espais van evolucionar cap a posicionaments del nacionalisme radical, bé fossin en l’evolució dels centres republicans o catalanistes existents, en casals de filiació partidista (com els d’Estat Català) o sindical, com en el cas del CADCI o els ateneus Politènicum, l’Ateneu Enciclopèdic, etc.
Abans de la mort del dictador i durant dels primers anys de la dictadura, que va perseguir i confiscar les antigues fórmules de casals i ateneus (catalanistes, republicans, obrers, etc.), van aparèixer les primers expressions associatives de participació veïnal i de solidaritat, esbarjo, educatives, sovint sota l’empara del teixit parroquial. Òmnium Cultural, entitat promotora de la llengua i la cultura catalanes nascuda el 1961, va patir ben aviat la persecució i clausura, i no va poder reiniciar legalment una tímida activitat cultural fins el 1967. No es tractava, però, d’una funció associativa oberta com els ateneus i casals precedents.
Com a exemple de la tímida aparició d’aquest centres associatius populars i catalanistes convé destacar el Centre Social de Sants (1971) i el GER, Entitat Cultural i Esportiva de Sant Pere de Ribes (1972), molt compromesos amb les reivindicacions populars i que van entroncar amb l’espai l’independentisme contemporani. Es tracta d’entitat amb una cinquantena d’anys de vida que van contribuir a decididament i activament en les consultes per la independència o el referèndum de 2017.
En els primers anys de l’anomenada Transició molts altres espais associatius als Països Catalans estaven situats en l’òrbita del moviment llibertari i de la CNT, especialment durant la segona meitat dels anys setanta. Són destacables els ateneus llibertaris existents a barris i poblacions, que en la major part de casos allotjaven i coincidien amb activitats independentistes. Per un altra banda, en aquells anys existia una gran xarxa d’espais al voltant de la infraestructura impulsada des del PSUC, CCOO i partits de l’esquerra extraparlamentària (Vocalies, associacions de veïns...), espais que van ser lentament desballestats per la pròpia dinàmica de les renúncies polítiques i socials de la Reforma, fins pràcticament desaparèixer.
No és fins anys després de la irrupció de l’independentisme combatiu a finals dels setanta que van aparèixer les primeres expressions de casals i ateneus independentistes tal i com els coneixement actualment. Durant els anys més actius de l’independentisme combatiu (1978-1992) l’activitat política es desenvolupa en locals de les organitzacions d’aquest moviment o d’entitats afins. I els espais de socialització de l’independentisme poden ser festes populars, balls de sardanes, tavernes, o les pròpies manifestacions, però no casals o ateneus.
Durant aquest anys existeixen, però, bars o tavernes regentades per independentistes esdevenen espai d’esbarjo i socialització militant, però també teranyina d’activitats més o menys clandestines: bars com el Novecento del Clot, L’Imperdible del Poble Sec o el Xic i el Trops de Girona. I no és fins a la segona meitat dels anys vuitanta que apareixen els primers casals independentistes: el Casal Independentista de Girona (1985), vertebrat al voltant de l’MDT, i el Casal Independentista de Mataró (1988), o anys després el Casal Independentista “Jaume Compte” de Sants (1990), existent des de 1988 com a local de l’MDT, o l’Ateneu Popular l’Estel (1990) al Gòtic de Barcelona.
Els casals i ateneus independentistes emergeixen justament en els primers anys noranta, una aparició coincident amb el declivi del moviment independentista combatiu, l’aparició d’ERC com a partit amb assumpció independentista, el trencament del projecte de l’MDT i l’atomització organitzativa. Els casals, en definitiva, transformen l’enquadrament militant en un refugi per a unes activitats més laxes i més obertes, que paradoxalment eixamplen socialment el discurs independentista. Aquesta transferència es produeix, és clar, en uns anys de canvi econòmic i de l’aparició del fenomen del Rock Català, un context polític marcat per la criminalització de la lluita armada als Països Catalans a causa de les accions d’ETA, de la caiguda de l’URSS i de la irrupció de l’independentisme parlamentari d’Àngel Colom i ERC.
Tot i el precedent del Casal Independentista de Girona, el primer casal independentista que marca el model que seguiran tants altres és Casal Independentista “Jaume Compte” de Sants (1990). Posteriorment s’inauguraran el Casal Independentista de les Corts, el de Nou Barris, el SOROLL de Gràcia, l’Ateneu Independentista de Ponent, Casal Desperta Ferro de Reus, el de Poblet, el de Banyoles, l’Ateneu Caratallada de Poblenou, l’Ateneu La Seca de Manresa, el Casal Poca Broma de Gràcia (i la Torna), Jimmy Jazz d’Igualada (1995)... Alguns d’aquests creats a partir de l’onada repressiva de l’Operació Garzón el 1992, que van agrupar persones vinculades a l’independentisme combatiu la dècada anterior.
Des de la segona meitat dels noranta els casals i ateneus independentistes van créixer com a bolets i exponencialment, sovint emmarcats un aiguabarreig en què es feia difícil discernir si es tractava pròpiament d’una entitat explícitament independentista. Una de les causes són la coexistència amb el moviment okupa i els centres socials de les cases ocupades, que fa difícil determinar la filiació independentista de molts d’aquests espais socials i destinats especialment a l’oci alternatiu.
Per una altra banda, una altra xarxa més institucionalitzada o comercial va convergir amb els casals independentistes existents i creixents: l’experiència dels espais “gastronòmics” del ‘Via Fora’ (bars o restaurants), que va teixir un conjunt de complicitats i activitats independentistes a diferents llocs del territori, amb expressions similars com el ‘Visca la teca!’ (1998) i més endavant el ‘Terra d’Escudella’. També la xarxa d’espais ‘Tio Canya’ (bar-casal) en diferents poblacions del Principat, en aquest cas de filiació partidista i vinculada a les joventuts d’ERC.
Al País Valencià, en canvi, aquesta vitalitat es va iniciar amb la xarxa de casals Jaume I impulsats per Acció Cultural del País Valencià es va iniciar el 1997, amb el primer nucli a Alacant.
Actualment hi ha comptabilitzats més d’un centenar de casals independentistes vinculats a la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans. Al quals cal afegir tota la xarxa de casals Jaume I arreu del País Valencià i Perpinyà i una suma de casals d’entitats sobiranistes, veïnals, culturals i socials emmarcades plenament en la lluita independentista. Una xifra de difícil enumeració, i una mostra que l’independentisme és un moviment actiu i socialment arrelat.