Quan vaig sentir la ministra espanyola Margarita Robles dient allò que va dir, aquell «què ha de fer un estat...?» vaig pensar, d’entrada, que no l’havia entès bé. Ja passa, de vegades, que el cervell ens reordena els inputs que rep i en fa recomposicions de macramé. Però no, no: en aquest cas, la cosa era literal. Li havien preguntat per l’escàndol monumental que ha tret a la llum la revista nord-americana The New Yorker i que ha rebut el nom de Catalangate perquè mostra l’espionatge massiu contra catalans. L’atac més gran contra la privacitat dels telèfons mòbils documentat fins ara: una seixantena d’aparells de polítics, advocats, activistes culturals, metges, periodistes, informàtics o empresaris han estat intervinguts emprant un programari el servei del qual tan sols es ven a governs i que ha estat batejat amb el nom del mitològic cavall alat, Pegasus. Li havien preguntat sobre això, dèiem, i allà al congrés espanyol, Robles, agafada al prim micròfon com per apuntalar-s’hi mentre llegia (que no va ser cap estirabot improvisat, que ho llegia!) amb la veu trencada qui sap si per l’emoció del moment o per què, pronunciava aquella pregunta que era simple retòrica afirmativa: «què ha de fer un estat, què ha de fer un govern, quan algú vulnera la constitució, quan algú declara la independència?»

Vaig quedar parada.

No pas perquè a aquestes alçades de la vida (i de la història, podríem dir, si és que l’experiència de segles s’acumula) ens pugui sorprendre la intrínseca manera de fer de l’estat espanyol, que ja tot ell és claveguera, sinó pel reconeixement, per l’evident confessió. Perquè no és gens usual sentir una persona responsable de la cosa militar d’un estat declarant públicament que sí, que en els afers de l’estat, del seu estat, d’aquesta mística i resclosida idea de l’estat que tenen i que pasten a la meseta, el fi justifica els mitjans.

I que no hi ha ni democràcia ni drets fonamentals ni llibertats que s’hi valguin. Tot és el fi. Tot és l’estat. Sí que devia de ser emoció, sí, la tremolor de veu de la ministra espanyola: emoció d’estat.

Després d’una declaració com aquesta, greu com aquesta, hom podria esperar un gran temperi. Hom podria esperar-ho si el regne borbònic d’Espanya es guiés per paràmetres mínimament democràtics. Si en cerqués ni que fos l’aparença. Perquè és significatiu de constatar com, això que aquí trobem tan escandalós (aquí: al món), allà és rebut amb esfereïdora aquiescència (allà: a Espanya). I és clar que sí, pensen i diuen: que són catalans, que volen la independència, que què esperàveu que féssim. Quan la ministra espanyola Robles fa la pregunta i mostra tan clarament les vergonyes autoritàries (autoritaristes? autoritàriques?), sap perfectament com serà rebuda pel seu públic, al seu estat. I que la resposta no serà res que s’assembli a una democràtica obligació de respectar la voluntat democràtica, sinó un anguniós és clar que sí: això i més.

Ja veurem quines conseqüències acaba tenint tot plegat. Jo no sé amb quina idea els responsables de l’empresa privada israeliana (aquesta és una altra: l’espionatge ha estat perpetrat per una empresa privada) van escollir el nom de Pegasus per al seu programari. Però el mite grec explica què li va passar, finalment, al seu genet. Perquè Bel·lerefont, fill del rei de Corint, va vèncer a tort i a dret gràcies al regal que li va fer Atena (o Posidó: ja els passa, a les llegendes, això de tenir versions diferents): dalt de Pegàs, el poderós i volador cavall amb ales que havia sorgit de la sang del coll tallat de la Medusa, va superar tantes proves com li van posar al davant, i va matar la Quimera (un enorme lleó amb tres o quatre caps o amb un cap de cabra a l’esquena i amb cua de drac i que escopia foc), i va massacrar les indomables amazones i també els indomables psidis i es va casar amb la princesa i etcètera. Fins que un dia, sentint-se totpoderós i botit del seu orgull, va voler arribar fins dalt de tot de l’Olimp. I va muntar el vigorós cavall alat per fer-hi cap. I ja s’hi enfilava. I els déus ho van veure. I van pensar que demà m’afaitaràs. O que ara riurem. I plop! van materialitzar un dípter branquícer sobre la pell de Pegàs. Un tàvec. Tan menut. Tan decidit a picar. Pegàs va ventar guitzes a l’aire, enfellonit, i després va continuar la seva via. Força més lleuger. Del vanitós Bel·lerefont ja no se’n va cantar ni gall ni gallina.