El procés de desaparició de la llengua catalana és imparable, i el més trist és que no és pas per efecte de la persecució sistemàtica espanyola que fa tres segles que dura i que mai no s’ha aturat, sinó per efecte dels pactes inconfessables d’un sector de polítics catalans a Madrid. Estem parlant d’un pacte que es carrega l’únic espai en el qual la llengua catalana mantenia fins ara, ni que fos només una mica, el rang de llengua vehicular: l’escola. Ara aquest espai, fruit del pacte ERC-PSOE-Podemos, també salta pels aires. Junts per Catalunya ha fet bé de desmarcar-se’n, perquè és sagnant per a la llengua catalana. I si encara té dubtes, que sàpiga que claudicacions com aquesta queden per sempre en el registre de la història. Quant a la CUP, fa bé de blasmar l’acord. Però hem de tenir clar que cap desmarcada ni cap blasme trauran la llengua catalana de la ratera que suposa aquesta operació. La llengua catalana, per sobreviure, necessita menys discursos mediàtics i més acció conseqüent. I aquesta acció conseqüent implica tots els sectors socials. La llengua és cosa de tots, deia un vell eslògan, i és ben cert. Tots en som responsables, cadascú en el seu àmbit. Si el poble català no defensa la seva llengua, qui ho ha de fer? Una llengua permanentment assetjada que no té ningú que la defensi, mor.

Però aquesta defensa té un responsable màxim: el govern del poble assetjat. És, doncs, el govern de Catalunya qui té el deure de mantenir-se impertèrrit fins a les últimes conseqüències davant les ordres, les amenaces i els deliris de l’assetjador, atès que la llengua és l’ànima d’un poble i Catalunya no s’explica sense la llengua catalana com no s’explica cap poble sense la llengua que articula el seu pensament.

Això significa que cal que prenguem consciència de la gravetat de la situació, perquè el pacte infame de Madrid consisteix a fer realitat precisament allò que el nacionalisme espanyol feia tants anys que perseguia: convertir la llengua espanyola en llengua vehicular a l’ensenyament català. Ara ja ho tenen. El pacte de Madrid ho fa realitat. Però per no posar en evidència la part catalana, la seva materialització es portarà a terme de manera “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. És a dir, per mitjà d’un discurs negacionista que entabani la militància, que freni la fuita de vots i que amagui la covardia i la submissió. Se’n recorda, el lector, de les moltes vegades que ens han dit que les “noves” disposicions blindaven la llengua catalana a l’escola? Se’n recorda? És una cantarella d’anys. Doncs bé, el que tenim és la collita d’aquella immoral mentida.

Ara fa uns dies, una veu d’Esquerra Republicana blasmava per ràdio la concentració de mestres davant la seu del seu partit i els deia que no és allà, sinó davant del TSJC, on s’haurien de concentrar, ja que l’ordre contra la llengua catalana parteix del TSJC, no pas de la Generalitat. El tertulià amagava dues coses: en primer lloc, que l’origen del decret d’imposició de la llengua espanyola no és ni molt menys el TSJC. Si l’origen fos aquest, rai! El TSJC només és un dels molts instruments de l’Estat per anorrear la llengua catalana; i en segon lloc, que la Generalitat té l’obligació indefugible de defensar la llengua i l’escola de tots els atacs que rebin. És justament l’incompliment d’aquesta obligació el que els mestres retreuen a Esquerra Republicana i al seu pacte de Madrid: que els deixi sols davant de l’Estat tot deslliurant de responsabilitats el Govern en cas que es mantinguin lleials a la llengua i no compleixin el decret. Ras i curt: el pacte traspassa al ciutadà la responsabilitat del governant.