No fa ni quatre dies amb un e-mail en Jesús, em criticava un article meu i encara no he tingut temps d’explicar-li les meves raons. Com també ja he fet tard de rebre el seu escrit de Memòries Personals del Front que em va prometre per publicar. I tantes coses inacabades que el Jesús ha deixat i ens feia falta que fes. Molta falta.

Vàrem ser companys de militància en la nostra joventut independentista i antifranquista al Front i ja en aquell moment en Montserrat donava tranquil·litat. M’interessava la seva opinió com a contrapunt de qualsevol rauxa. Jo buscava discretament la seva opinió per dirigir bé la militància.

Jesús Montserrat fou un dels tècnics de tots els artefactes de la nostra propaganda que la policia en deien subversiva. La seva especialitat era les transmissions tranquil·les i no cruentes i en vàrem fer moltes, públiques i privades, de control, de seguretat i de logística.

Aquesta manera de fer de precisió tècnica, també influïa en les seves opinions. Desconec com era a casa seva entre els seus, però a la “casa política” que és un partit politic clandestí: era de gel, sensible, però molt rigorós.

No us podeu ni imaginar el que significa de positiu tenir al costat aquest tipus de militant, perquè dona gruix i seguretat a la militància.

Ara que estic ficat en aquest petit homenatge cívic al meu pare, que és penjar un tuit diari al compte de Twitter @100jcolomines, precisament avui s’ha escrit:  

 “ ... El Dr Colomines va tenir un curt període de debilitat i desànim i va escriure l'obra de teatre "ELS POSTERGATS" (1967) Reivindicava els lluitadors ignorats pels que transitaven per una dictadura de manera còmode ...”.

Això em porta a reivindicar amb força i estimació a tots aquells militants que des de diverses posicions, varen i estant reivindicant les nostres llibertats catalanes. Molts son coneguts, molts d’altres son anònims, però tots ells son d’un gruix moral que cal reivindicar amb contundència, enfront tanta frivolitat i engany politic i històric.

Jesús Montserrat, -com acaba el tuit d'avui sobre el pare amb una fotografia de la repressió durant el referèndum de l’1 d’octubre-, també fou i serà sempre “ .. la vitalitat de l’independentisme històric de compromís”.

Trobarem a faltar al Jesús i ja us ben asseguro que sense l’acompanyament tranquil i rigorós de “l’estil Jesús”, mai aconseguirem la nostra llibertat.

Fins aviat Jesús, ja parlarem.