La primera afegia la competències de «legislació sindical» a l'article 10 que parla de les competència exclusives de la Generalitat. La segona afegia la competència «treball» en l'article 11 que parla de les competències que la Generalitat podrà desenvolupar legislativament i executar en la pràctica.
Els ponents m'han indicat que no són viables tècnicament, perquè ho impedeix la Constitució.
Però, en particular, Solé Barberà i, en públic, Solé Tura i Martín Toval, m'han avisat que políticament tampoc no són convenients. En el fons, els arguments que ells esgrimeixen es poden reduir a un: «No està prou dividida la classe obrera? Encara la voleu dividir més?».
Tant en una esmena com en l'altra, la classe obrera podria tenir un tractament diferenciat al Principat de Catalunya i això esborrona els comunistes parlamentaris.
Crec, tanmateix, que en això s'equivoquen. La divisió de la classe obrera ve en el moment en què es destrueixen els sindicats i es transformen en un front obrer de cada partit polític. No és revolucionari convertir un sindicat en corretja de transmissió d'un partit i són molts els partits que no respecten l'autonomia sindical. Per això la classe obrera està dividida.
No val l'argument de l'internacionalisme proletari. Internacionalisme vol dir «entre nacions». A cada nació un sindicat de classe i tots els sindicats nacionals federats en una Internacional sindical. Això fóra l'autèntic internacionalisme proletari. Però els clàssics del marxisme travessaren un temps del racionalisme polític que confonia nació amb Estat. Per això imposaren «un Estat, un sindicat estatal», com també «un Estat, un partit». Però la història va fent reeixir les nacions subjugades que ara s'alcen per realitzar l'autèntic internacionalisme. Encara no hi han reeixit. Encara els Estats clàssics plurinacionals resisteixen, però els Estats clàssics van essent substituïts per superestats que arribaran algun dia a l'Estat universal que somniaven els revolucionaris francesos i, més tard, Lenin. I les nacions tornaran a recuperar el seu lloc en la història, contra certes prediccions de Lenin.
Mentrestant, cal dir que si a Catalunya o a qualsevol altre territori autònom guanya l'esquerra i té «treball» i «legislació sindical» pròpies, la classe obrera pot avançar sense esperar que en tot l'Estat guanyin les esquerres. Que ho pensi la classe obrera!
*La digitalització d'aquest article es deu al treball i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina