Ens van asseure en pupitres afilerats i van endreçar les cadenes de muntatge en el mateix ordre i posició. Com si fos un disseny de l’art de la guerra, com si es tractés de sotmetre l’enemic sense lluitar. Són coneixedors que la millor espasa si resta submergida en aigua salada, finalment, s’oxida. Ens ho va deixar escrit Sun Tzu com advertència universal. Van sedar i anestesiar la paraula i van restringir la consciència de classe i d’altres classes.

Dormen les societats fruit d’un cansament que tot ho impregna. Aquesta somnolència instaurada i global ha detonat els lligams i comportaments de resistència antics. L’enemic a batre no mostra el seu rostre, no vesteix roba militar ni projecta escenes de terror manifest. No amenaça la vida de manera directa amb camps d’extermini ni amb bombardejos expressament televisats, tanmateix, el perill es fa present d’una manera subterrània.

El conformisme avança i s’escampa com una taca d’oli. Les seves tropes no tenen pietat i capten adeptes sense mirament. La desfilada d’exèrcits, gairebé cecs, que segueixen a les palpentes la ferum de les banderes, es fa rutinària. L’obediència es transforma en adaptació i en defensa inexplicable dels amos i senyors. S’aplaudeix el saquejador i el lladre és adorat. No es qüestiona la violència exercida contra el dissident perquè el dissident ha esdevingut el perillós.

La pressió dels reis amenaça de tancar el llum, d’apujar els impostos fins a un punt inacceptable, instaura el preu de l’energia que ofega la terra i la vida, la teulada i el que s’endrapa. Però el control és absolut, silenciós. No s’espera cap resposta. Les banderes i el circ tapen les vergonyes de palau.

La qüestió problematitzada de la deslleialtat (1) en la defensa del comú suma una nova incògnita a l’equació. El problema de la docilitat. Una subjectivada i assumida actitud de passivitat que, per activa i per passiva, sosté els règims de desigualtat i de control. Per acció i per omissió, el conformisme i l’obediència es difuminen a la riba humida del control de masses. Subjectes convertits en objectes dòcils que defensen l’anestèsia com a mal menor en el joc contemporani.

El que hauria de ser entès com un càstig, com un greuge a la vida, a la justícia, al fet comú, s’abraça fruit de la desmemòria i la manipulació sistèmica. Es defensa l’obediència fervorosament, com qui besa passionalment  la corda que l’ha de penjar.

El problema de la docilitat.

(1) El problema de la deslleialtat

https://www.llibertat.cat/2022/01/el-problema-de-la-deslleialtat-51867