Les paraules s’entrellacen i conformen arguments que retorcen els significats. Mots que són espremuts fins a l’extenuació, esquifits en la seva essència primària, perden el seu sentit, si mai l’havien tingut. En aquest joc de menyspreu crònic, els pacificadors bombardegen els civils. Els actors i les actrius de la imatge, l’empren com a estructura única d’un teatre de traïcions despullades d’empatia i veritat. I que és la veritat si no una trampa en si mateixa? No hi ha una veritat que puguem indexar com a real, només és la construcció d’un ideari.

A l’altra banda, però sense cap ànim de respectar les realitats en construcció, hi ha la mentida, bruta i quotidiana, qui sap si potser més fàcil de detectar, d’assenyalar, de corregir, del que ens imaginem abans de sentir-la clavada a l’esquena. No és la mentida construïda de coalicions condemnades al divorci, en què tothom juga un paper conegut, sinó una ficció venuda a consciència per perpetrar una estafa: la farsa emocional, l’enganyifa mostrada com a èxit, la mentida mil vegades repetida de qui coneix la seva derrota i amaga les cartes, en una pretensió detestable de canviar les regles, per ell o ella, prèviament establertes.

Perduts en el pou de la infelicitat perpetua, aquell que mai pot emplenar-se perquè la necessitat és infinita, traeixen i emmascaren la seva traïció sota imatges prefabricades per aquest fi. Metàfores d’amor o llibertat (o de qualsevol altre abstracte que puguem imaginar) guarnides amb paraules i somriures forçats, serveixen a la construcció col·lectiva d’una realitat de servitud i d’esclavatge. Així marxen els vençuts en filera amb les cadenes als turmells. Així llueixen les corones de llorer aquells que es creuen els primers i tanmateix només són els campions de la docilitat.

La deslleialtat estén els seus tentacles i s’escampa arreu. El seu contrari mai podrà ser un garant de consecució d’èxits perquè la lleialtat, en si mateixa, no pressuposa cap victòria. No obstant això, la deslleialtat, si és per si sola un fracàs en la intenció d’aconseguir complir un objectiu. Suposa la fi de la confiança dipositada, el desmantellament de l’engranatge d’interacció comunitària en què havia confiat el subjecte passiu.

Ans al contrari del que pugui manifestar o percebre el subjecte actiu de la deslleialtat, el seu fracàs és si cap, més estrepitós. La seva deslleialtat el desposseeix de la màscara que el feia confiable. La imatge que retorna l’espill és la de la manca de compromís amb aquella cosa, acció, conjunt, emoció, tasca o persona i, per més mecanismes d’hipocresia interna que s’activin, la imatge resta immòbil.

Despullem-nos de morals i ètiques de silenci que perpetren una segona victimització d’aquells que treballen pel fet comú. I ho sabem bé, perquè en un altre temps, sense consciència, qui sap si també vam ser subjectes actius emmirallats en el buit. Avui, però, no parla pas de nosaltres aquest gest de menyspreu per la vida. En el moment en què la necessitat o el benefici desapareixen, els deslleials abandonen el vaixell sense recança.

Arrieu les veles. Deixeu anar amarres.