L’esquerra, igualitària i internacionalista per definició, és intrínsecament antifeixista. Evidentment. Això no vol dir que no hi pugui haver ponts, punts en comú reals o forçats, que permetin transvasaments d’una banda a l’altre, del roig al negre, o fins i tot terrenys ideològics a mig camí. Serien exemples, discutibles però il·lustratius, d’aquest apropament el social-xovinisme (la postura ultra-nacionalisme de la social-democràcia en temps de guerra), el complicadíssim peronisme argentí, l’anomenat nacional-bolxevisme rus o l’evolució de determinats personatges (Mussolini en seria el cas emblemàtic) des del socialisme, el comunisme o inclús l’anarquisme fins al feixisme
La connexió entre l’esquerra clàssica i l’extrema dreta es pot establir de dues maneres i en dues direccions. La més habitual, la que ja es va utilitzar ara aviat farà 100 anys, és l’apropiació per part del feixisme de determinats discursos, estètica i propostes puntuals de l’esquerra socialista, però també, com en el cas espanyol, anarquista. Per això el roig de la bandera nazi o el roig-i-negre de la falange, per això l’ús de paraules com revolució, (nacional)socialisme, treballadors o sindicalisme, per això les (cíniques) referències a Júlio Anguita per part de dirigents de vox.
L’altra via, igual o més perillosa, és la què en castellà s’anomena “rojopardismo” (no he sabut trobar-ne l’equivalent ni en català ni en anglès) i que partint de plantejaments formalment socialistes i amb llenguatge marxista-leninista comparteix cada cop més punts de vista i propostes amb l’extrema dreta pura i dura. Es tractaria més d’una tendència, d’un corrent, que d’un espai definit i acabat i el podreu reconèixer per una sèrie de característiques ideològiques diverses i complementàries, cap d’elles per si sola determinant.
Fem-ne un primer decàleg: 1. Obsessió amb el passat i por al futur. 2. Visió molt nacional i nacionalista dels fenòmens socials i polítics. 3. Menyspreu per altres lluites i contradiccions que no siguin la nacional o la clàssica capital-treball. 4. Defensa de la família tradicional, de la natalitat i del nativisme. 5. Alineament geo-estratègic al costat de Rússia i Xina. 6. Revisió i reivindicació del passat imperialista. 7. Posicionament obertament favorable a restringir la immigració. 8. Rebuig a la construcció política d’Europa i a la Unió Europea (i en el cas espanyol, substitució pel marc llatinoamericà). 9. Menyspreu per la democràcia parlamentaria i “burgesa”. 10. Fascinació pel militarisme i inclinació per la justícia punitiva.
De formacions o projectes polítics que compleixin tots aquests requisits n’hi ha però són minoritaris i viuen sobretot a twitter i a youtube. Però de plantejaments puntuals que van en aquesta direcció o que adopten algunes d’aquestes característiques en trobem sovint en líders i portaveus de l’esquerra i la post-esquerra espanyola (quan abusen del llenguatge patriòtic, quan es neguen a disculpar-se pels genocidis colonials o quan idealitzen l’Espanya pre-europea) però també -admetem-ho- en alguns sectors de l’independentisme d’esquerres.