Article publicat originalment a Lluita (IPC), núm. 114 (des. 1984), p. 24-28, amb el pseudònim Ferriol i posteriorment penjat a internet al web racócatalà.cat/eltalp

Prosseguim amb la sèrie d’articles dedicats als antecedents polítics de l’independentisme, centrats en les diferents organitzacions polítiques del marxisme nacional i del separatisme insurreccional dels anys trenta. Aquesta vegada, commemorant el cinquantenari dels fets del Sis d’Octubre de 1934, recordarem la personalitat de patriotes com Jaume Compte i Manuel González Alba, morts en enfrontament amb l’exèrcit espanyol als locals del CADCI, i donarem una ràpida visió sobre la trajectòria i plantejaments polítics d’unes organitzacions, reduïdes però altament significatives, com van ser Estat Català Partit Proletari i Partit Català Proletari.

(...) Als lectors que ens han fet arribar les seves felicitacions per l’interès d’aquesta sèrie d’articles, els anunciem que, quan aquesta finalitzi, se’n farà una recopilació editada en un opuscle especial, profusament il·lustrat, amb la inclusió d’un recull de textos fonamentals i una àmplia bibliografia. [Nota de l’editor de la versió web: desgraciadament, no ens consta que aquest projecte tan atractiu arribés a realitzar-se. Ara, en reproduir aquests mateixos articles de cara a la difusió web, la redacció de El Talp, ben modestament, malda per prosseguir l’exemplar tasca pedagògica endegada per Lluita el 1984; i ho fa perquè en comparteix la consciència de la importància vital que té conservar la memòria històrica i, encara més, transmetre-la a les noves generacions]

L’home de Garraf

L’any 1897 va néixer a Castelló d’Empúries (Alt Empordà) Jaume Compte i Canelles. De seguida s’interessà per la política i fou un militant ben conegut dins l’òrbita d’allò que, aleshores, es deia "separatisme intransigent". Membre de primera hora d’Estat Català, va ser un dels fundadors, l’any 1925, de La Bandera Negra, suborganització d’Estat Català, grup armat encarregat d’efectuar accions militars contra les autoritats espanyoles. Pel juny de 1925 Jaume Compte comandava un escamot que atemptà contra la vida del rei Alfons XIII quan, de tornada de Barcelona cap a Madrid, passava en tren pel túnel de Garraf. Fallit l’intent, foren detingudes una sèrie de persones, entre les quals Compte, que fou condemnat a mort, pena més tard commutada per la de cadena perpètua. A la caiguda de la dictadura fou amnistiat i objecte de grans homenatges. En proclamar-se la República Catalana, l’any 1931, va dirigir els escamots en defensa de la naixent i efímera república. Decebut pel gir de la política de Macià i les claudicacions que conduïren a la instauració de la Generalitat i a la subordinació autonòmica, no acceptà la Conselleria de Treball quan li fou proposat formar part del govern. Mesos més tard convocà una assemblea d’Estat Català a Barcelona en la qual atacà la decisió d’integrar Estat Català en l’Esquerra Republicana i criticà la dissolució de la República Catalana. Escindit Estat Català, el sector dirigit per Compte expulsa de l’organització els addictes a ERC i adopta uns postulats socialistes revolucionaris independentistes. Al moment de l’escissió aquest sector va rebre el nom de Estat Català, Força Separatista d’Extrema Esquerra; més tard va ser anomenat Estat Català, Partit Proletari i, finalment, a partir de 1934, Partit Català Proletari. El Sis d’Octubre de 1934 s’atrinxerà als locals del CADCI, entitat dirigida per elements del seu partit, tot vigilant els moviments dels soldats de la caserna situada a les Drassanes. Quan l’exèrcit espanyol obrí foc d’artilleria a la façana de l’edifici, Compte fou un dels morts. Tenia trenta-set anys. Al seu costat, juntament amb Amadeu Bardina, [militant del PCC], cau ferit i mort Manuel González Alba, nascut a Valls l’any 1896, professor de català i col·laborador de Pompeu Fabra. Anys abans, González Alba havia estat empresonat pels fets de Prats de Molló; més tard, [el 1927], havia fundat [a Valls] l’editorial L’Arc de Barà, on publicà obres de caràcter socialista. [Nota de l’editor de la versió web: de fet, fou la primera editorial catalana d’orientació marxista] Sempre es mogué políticament dins l’òrbita del Bloc Obrer i Camperol i d’Estat Català Partit Proletari. El seu nom el trobem, juntament amb el de Jordi Arquer, en diverses publicacions de l’Ateneu Obrer de la vila de Gràcia (Barcelonès), que intentava ser escola de formació per a la classe treballadora. A l’edat de trenta-vuit anys morí en acció de combat contra les tropes espanyoles, en aquella nit del Sis d’Octubre, "nit plena de dignitat per als uns i de vergonya per als altres".

Els anys vint, temps de conspiracions

Cap a finals de la dècada dels anys deu s’inicia un capgirament en la situació política del Principat amb la pèrdua progressiva de l’hegemonia que fins al moment havia tingut la Lliga Regionalista i amb l’ascens de la CNT com a organització de lluita dels treballadors catalans. El procés d’acumulació ràpida de capital i els beneficis obtinguts per la burgesia catalana durant la Primera Guerra Mundial van crear una nova capa de nou-rics, cosa que contribuí a empitjorar les relacions amb la classe treballadora, que patí durament la crisi provocada per la caiguda de les exportacions un cop finalitzada la guerra. Per altra banda, enfront dels postulats conservadors i tradicionals de la Lliga, el republicanisme catalanista anava consolidant el seu ideari i començaven a sorgir posicions més desplaçades a l’esquerra, com les del doctor Martí i Julià, que argumentaven la confluència del moviment social i el nacional: "el nacionalisme sense el socialisme és una aberració immensíssima". La classe treballadora, però, escaldada encara dels fets revolucionaris del 1909 (Vaga General Revolucionària, o "Setmana Tràgica" com en diuen els historiadors de la burgesia) no es refiava de qui la va deixar abandonada a les barricades i continuava allunyada de la política, tal i com preconitzava la CNT.

Diversos motius abonaven l’enfortiment del nacionalisme català en aquells moments. En primer lloc, la Primera Guerra Mundial va significar un despertar per a moltes nacions oprimides d’Europa. La majoria de la població del Principat era aliadòfila i, malgrat la neutralitat del govern espanyol, milers de voluntanis catalans van morir lluitant per la causa aliada. [Nota de l’editor de la versió web: es refereix a catalans del Principat; també hi moriren milers de nordcatalans, és clar que mobilitzats com a ciutadans francesos] La doctrina nacionalitària de Thomas W. Wilson, president dels EUA de l’any 1912 al 1920, que exposava el dret de les nacions "minonitàries", i la Revolució Bolxevic amb el reconeixement del dret a l’autodeterminació de les nacions sotmeses a Rússia, van significar una alenada important per a les aspiracions nacionals catalanes.

La simpatia despertada per la revolució russa i la intensitat de la lluita de classes al Principat determinen l’acostament, encara recelós, entre nacionalistes esquerrans i republicans i certs sectors de la classe obrera; aquesta tendència és ajudada per la repressió que els governs de la monarquia exerceixen sobre els obrers i els catalanistes. Entre els anys 1917 i hi ha 809 atemptats a Barcelona, la majoria contra la classe treballadora i protagonitzats pel Sindicat Lliure i eis seus pistolers a sou de la burgesia. El día 24 de març de 1919 esclatava la vaga general originada pel conflicte de la Canadenca. Cambó i la Lliga, atemorits per la força creixent de la classe treballadora, abandonen tota formulació catalanista, donen suport al govern espanyol i pacten amb Lerroux. Enmig de les lluites i els atemptats d’aquells naixents anys vint morien assassinats Francesc Layret el 30 de novembre de 1920 i Salvador Seguí el 10 de març de 1923. També s’intentà, sense èxit, liquidar Francesc Macià i Manuel Serra i Moret.

Dins d’aquesta espiral vertiginosa el catalanisme es radicalitzava i adquiria més contingut social. Davant el regionalisme de la Lliga cada cop més sectors es reclamaven separatistes i partidaris d’endegar un combat en tots els fronts contra Espanya. L’exemple d’lrlanda marca molt profundament aquest naixement del separatisme català dels anys vint. Els contactes entre ambdós moviments van ser intensos i els catalans s’emmirallaven sovint en la realitat irlandesa, copiant fins i tot el nom de les seves organitzacions més prestigioses: Sinn Féin per Nosaltres Sols o Germandat Republicana Irlandesa per Santa Germandat Catalana (La Bandera Negra). Dos anys després de la revolta de Pasqua de 1916, el Sinn Féin guanyava les eleccions al Parlament de Dublín, cosa que significà l’inici de la guerra entre irlandesos i britànics. En finalitzar el conflicte, l’any 1921, Anglaterra reconeix l’!rish Free State, però es consuma la divisió d’Irlanda. L’IRA (lrish Republican Army) no accepta la partició de l’illa i decideix continuar la lluita per la independència i la reunificació. L’IRA, fundat l’any 1857 per emigrants irlandesos a Nova York, va començar a ser conegut pels fets de Pasqua del 1916, sota la direcció d’Eamon De Valera (cap polític del Sinn Féin) i Michael Collins (cap militar de l’IRA).

És en aquests moments que la figura de Francesc Macià començà a perfilar-se. Ja durant l’Assemblea de Parlamentaris de l’any 1917 havia mantingut una postura radical abonant un plantejament insurreccional, fet pel qual va haver d’exiliar-se. A la Conferència Nacional Catalana de l’any 1922 propugnà que aquesta desemboqués en una assemblea constituent de l’Estat Lliure de Catalunya i al parlament espanyol defensà la proclamació de República Catalana, si calia amb actuació armada, cosa per la qual la seva formació militar semblava predestinar-lo. La joventut més radicalitzada el seguia a ulls clucs mentre els "benpensants" deien que era un visionari. L’any 1922 Macià fundava Estat Català, que començà a organitzar la lluita armada; i aquell mateix any fou signat el pacte Galeuzca (11 de setembre de 1922) entre gallecs, bascos i catalans, en el qual es declaraven aliats contra l’Estat espanyol que els oprimia.

Estat Català

La Conferència Nacional Catalana del juny de 1922 havia estat convocada per joves intel·lectuals procedents de la Lliga desenganyats del seu regionalisme conservador, i per sectors a la seva esquerra propers a la Unió Catalanista. Hi assistiren tres grups més o menys configurats que, si bé confluïren a adoptar una posició republicana i separatista, no pogueren arribar a acords concrets. Els dos primers, formats per intel·lectuals com Jaume Bofill i Mates, Lluís Nicolau d’Olwer, Ramon d’Abadal i altres, juntament amb joves republicans com Soldevila o Rovira i Virgili, acabaren fundant Acció Catalana, mentre que Macià i joves radicals procedents de la Unió Catalanista fundaven en un acte als locals del CADCI, el dia 18 de juliol de 1922, l’organització Estat Català, que es diferenciava d’Acció Catalana per ser més radical, tant des del punt de vista nacional com social, i que preconitzava la necessitat de la lluita armada per a aconseguir la independència.

Estat Català va rebre des del primer moment el suport de la Federació de Clubs Separatistes, creada a Cuba. Al costat de Macià afluí gent molt diversa i amb continguts ideològics no sempre coincidents, units, això sí, per un nacionalisme intransigent i per un alt esperit de lluita. Eren més homes d’acció que polítics amb una ideologia definida. L’aparició d’una premsa lligada al nou partit intentava donar un cert cos teòric al núvol de simpatitzants que aviat s’estengué. Des de La Tralla, Vibrant (Daniel Cardona) fustigava la política d’Acció Catalana i defensava les vies més expeditives per a la lluita, a la manera irlandesa, i alçava el dilema del "tot o res". Malgrat les diferències amb Acció Catalana, Estat Català va donar suport electoral a Rovira i Virgili per a les eleccions d’abril de 1923. Aquell mateix any apareixia la Societat d’Estudis Militars, organització de caire paramilitar dirigida per Miquel A. Baltà i Josep M. Batista i Roca, integrada en gran part per gent procedent d’Acció Catalana.

Una de les primeres accions d’Estat Català al carrer va ser la celebració de l’Onze de Setembre de 1923. Milers de persones es manifestaren davant el monument a Casanova amb crits de "Visca Catalunya Lliure!", "Mori Espanya!". La policia carregà contra els manifestants i es produïren ferits i detencions. Al cap de dos dies el general Primo de Rivera donava el seu cap d’Estat amb el beneplàcit de la Lliga i la passivitat del PSOE. [Nota de l’editor de la versió web: de fet, més endavant el PSOE-UGT col·laborà activament amb la Dictadura, sense amoïnar-se gaire per la manca de llibertats públiques, ni per la persecució dels germans de classe de la CNT, ni, molt menys, per la repressió anticatalana] La CNT declarà la vaga general, però les mobilitzacions obreres van ser ofegades per la repressió. La Dictadura militar va declarar l’estat de guerra i les garanties constitucionals van ser abolides; va ser prohibit l’ús de la bandera catalana i el del català als actes oficials; la Mancomunitat tampoc no va resistir la sotragada i va ser abolida de manera oficial l’any 1925. Davant aquesta situació Estat Català va decidir d’emprendre l’acció revolucionària. El 10 de febrer de 1924 es constituïa a París el Comitè Separatista Català; Estat Català llançà l’emprèstit Pau Claris, avalat per Macià, per tal d’obtenir fons per a la lluita armada. A Barcelona és fundada La Bandera Negra (Santa Germandat Catalana), grup armat integrat en Estat Català però trencant-ne la disciplina orgànica. Dins d’aquest grup se situen els membres més activistes d’Estat Català, que, al mateix temps que els Clubs Separatistes d’Amèrica, pressionen per tal que Macià no s’allunyi dels seus plantejaments radicals; a la llarga apareixeran problemes polítics que portaran a la separació orgànica i a la formació de noves organitzacions a la recerca d’un més alt grau de solidesa política. A La Bandera Negra trobem, al costat de Jaume Compte, Daniel Cardona i Miquel Badia, els noms de Marcel·lí Perelló, Ramon Xammar, Enric Granier Barrera i Jaume Balius. Aquest grup va ser desfet després dels fets de Prats de Molló. De les seves accions les que tingueren més ressò es van produir, l’any 1925, amb la vinguda dels reis a Barcelona: una bomba esclatà en una finestra de la casa de la baronessa de Maldà quan s’estava celebrant un ball de gala amb la presència dels reis espanyols. Poc després la policia descobria un complot per a atemptar contra Alfons XlII quan, de tornada cap a Madrid, passés amb el tren pel túnel de Garraf. Com a conseqüència d’aquest fet, set militants d’Estat Català, entre ells J. Compte i M. Badia, van ser detinguts, acusats de col·locar una bomba de quaranta-tres quilos amb la intenció de fer saltar el tren dintre del túnel. En el judici, Compte va ser acusat de ser el dirigent del grup, i la sentència fou de pena de mort, després commutada per presó perpètua. Les coses, a més, se li van complicar per un intent de fuga amb agressió al sentinella. No sortiria de la presó fins a la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera.

Mentrestant, Macià i Josep Carner-Ribalta viatgen a l’URSS per tal de demanar ajuda per a la causa catalana. Hi van romandre del 24 d’octubre al 28 de novembre de 1925 acompanyats per Andreu Nin, que els feia d’intèrpret (vegeu Lluita núm. 111). Tornen de Moscou amb les mans buides, però es decideix fer un cop de mà i s’organitza una petita invasió del Principat, que hauria de tenir l’ajut intern de la CNT, la qual proclamaria la vaga general. Un petit exèrcit es reuneix a la banda nord del Pirineu, però la policia francesa avorta l’intent i deté Macià i tota la plana major d’Estat Català a Prats de Molló (Vallespir). El govern francès no accedeix a la demanda d’extradició que fa el govern espanyol i es munta un procés durant el qual Macià i els seus quaranta-tres companys processats internacionalitzen la seva lluita. A partir del procés de París, Macià adquireix un gran prestigi tant a l’interior del país com a fora i es converteix en un mite vivent. Expulsats de França, Macià i Gassol fan una gira per tot l’Amèrica Llatina recollint fons i adhesions. El fet més important d’aquella època fou l’Assemblea de l’Havana (octubre de 1928) i la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya. L’incompliment posterior per part de Macià dels acords presos a Amèrica serà un factor de desmembrament dins d’Estat Català; el directori de l’interior presidit per Jaume Aiguader tampoc no accepta el canvi de nom. Aquell mateix any, joves procedents d’Estat Català i comunistes independents fundaven a Lleida el Partit Comunista Català, que intentava lligar a la més profunda catalanitat la lluita comunista per l’emancipació de la classe obrera. Caiguda la Dictadura, aquest partit es fusionaria amb la Federació Comunista Catalano-Balear i formarien el Bloc Obren í Camperol (Lluita núm. 112/113).

La caiguda de Primo de Rivera és succeïda per un curt període de transició fins que l’almirall Aznar convoca eleccions i ofereix l’amnistia per als presos i exiliats. Surten de la presó els de Garraf i retornen Macià i els de Prats de Molló. De seguida es llança una convocatòria a una assemblea d’esquerres catalanes (27-29 de març de 1931), on s’ajunten Estat Català, el grup de L’Opinió, el Partit Republicà Català, nuclis federals i agrupacions nacionalistes independents; es forma l’Esquerra Republicana de Catalunya, que es presenta i guanya les eleccions municipals que havien estat convocades per al dia 12 d’abril. Dos dies després, el 14 d’abril, Macià proclamava la República Catalana.

Tres dies després de la proclamació republicana, Macià cedia a les pressions de Madrid i claudicava. Es ressuscita el nom de Generalitat de Catalunya com a expressió del nou govern que elaborarà un estatut d’autonomia que haurà de ser refrendat per les Corts espanyoles. Tota la vella guàrdia d’Estat Català, els seus elements més actius, se senten venuts i frustrats. Les dissidències internes s’aguditzen, especialment la que ja venia dels temps del comitè de Perpinyà entre Daniel Cardona i Macià. La dilució de plantejaments que significava el nou partit d’ERC, i la pèrdua d’independència orgànica que implicava per a Estat Català van fer que els més conseqüents se n’allunyessin. Una part del partit s’escindeix l’ll de setembre de 1931 (l’ala més conservadora) i funda Elements d’Estat Català; per altra part, a partir dels primers contactes amb la Internacional Comunista s’havia anat configurant dins d’Estat Català una línia obrerista encapçalada per Jaume Compte i un petit nucli que s’autodefinia com a marxista, anomenat Alta Tensió.

Estat Català Partit Proletari

A començaments de gener de 1932 Jaume Compte convoca una assemblea d’Estat Català per tal de clarificar el paper que ha de tenir l’organització davant la nova situació política i posar les bases d’un partit obrer independentista. Aquesta assemblea significa el trencament amb els que han seguit Macià en la formació de I’ERC: tots ells, Macià, Gassol, Aiguader, etc., són expulsats i s’elabora un manifest que es defineix en aquests termes: "El nostre separatisme no ha de ser mai interpretat com un exclusivisme ni com un egoisme del nostre poble, sinó que el posem al servei de la total emancipació humana. És a dir, que volem l’Estat Lliure de Catalunya —lliure completament als dictats de la seva autodeterminació--, per tal que el nostre poble sigui una forma més que impulsi el triomf complet de la redempció dels altres pobles del món i de tots els homes."

Respecte l’Estatut diuen: "no acceptem l’estatut com una fita, la nostra fita en aquesta qüestió del fet diferencial no termina fins al ple reconeixement del dret de Catalunya —i de tots els pobles— a regir-se i administrar-se ells mateixos". Accepten l’Estatut i estan disposats a defensar-lo en la seva totalitat, però quan les Corts espanyoles el retallen mantenen una postura similar a la del BOC, de crítica a "la intromissió estrangera en afers interns de Catalunya".

Quant a la figura de Macià, denuncien la posició poc clara que es dibuixava al seu costat, però el respectaven, ja que "Nosaltres recordem F. Macià en les lluites que menàrem amb el abans i durant les dictadures borbòniques. No hem oblidat que molts de nosaltres fórem soldats d’ell a Prats de Molló, companys d’ell d’exili, que sofrírem amb ell i com ell vexacions i privacions... Nosaltres no oblidem que fou la seva gosadia que ens féu viure unes hores la República Catalana".

L’escissió estava ja consumada: havia nascut Estat Català. Força Separatista d’Extrema Esquerra [3 i 10 de gener de 1932]. La seva ideologia era encara bastant confusa, amb una definició separatista clara però sense fer gaire explícit què significava ser "d’extrema esquerra". Al mateix temps apareixia una altra escissió d’Estat Català, anomenada Nosaltres Sols, dirigida per Daniel Cardona, que posava l’accent en un cert apoliticisme paramilitar, com l’Estat Català de les primeres èpoques. [Nota de l’editor de la versió web: més concretament, Nosaltres Sols fou fundat el setembre de 1930, i formalment el 5 de desembre del 1930, tot i que de fet ja funcionava en pràctica independència del macianisme de molt abans] Més tard es constituirà el Partit Nacionalista Català, [fundat el febrer-març de 1932 com a concreció orgànica dels Elements d’EC], a l’entorn de les figures de Josep M. Xammar i J. Casamitjana, amb una clara vocació política i electoral, cosa que el diferenciava de l’organització de Daniel Cardona.

A l’inici de l’etapa republicana ens trobem, doncs, que l’organització fundada per Macià deu anys abans s’havia disgregat en una sèrie d’agrupacions separatistes bastant minoritàries: els que s’havien quedat a ERC eren enquadrats bàsicament a les joventuts, Joventuts d’Esquerra Estat Català; els que n’havien marxat es trobaven bàsicament en tres organitzacions diferenciades pel contingut social i per l’estil de treball: Estat Català Força Separatista d’Extrema Esquerra, Nosaltres Sols i Partit Nacionalista Català. La primera seguirà una evolució d’acostament a les organitzacions obreres i d’alineament ideològic marxista, mentre que les altres dues acabarien fonent-se amb l’Estat Català [reconstituït el 21-24 de maig de 1936] que dirigia Josep Dencàs, en una precipitada unificació que es va produir al començament de la guerra del 36.

El mes d’abril de 1932, Estat Català FSEE va proposar una Conferència Nacional Obrera per tal de dotar d’un nou marc de classe l’activitat del partit. La iniciativa no va tirar endavant, ja que aquesta Conferència es presentava com una alternativa a la CNT i els elements partidaris de treballar sindicalment a la CNT no acceptaren la idea. Josep Rovira, militant en aquell temps al partit de Jaume Compte (vegeu Lluita núm. 112/ 113), contrari a la celebració de la Conferència, explicava: "Una Conferència Nacional Obrera a Catalunya podria semblar, a l’hora actual, un moviment escissionista del nostre proletariat organitzat". Aquest plantejament fou majoritari, i pel juliol de 1932 eren expulsats del partit els principals propulsors de la Conferència, [el grup Treball, tendència] que van anar a situar-se dins els rengles de la Unió Socialista i de l’Esquerra Republicana. Per a acabar amb la polèmica suscitada es decidí anar cap a un congrés d’on sortís una línia política més definida. El nom del partit fou canviat pel d’Estat Català Partit Proletari [congrés de 8-9 d’octubre de 1932], que tenia la finalitat de formar una organització de classe, independentista i revolucionària. El seu òrgan de premsa fou L’Insurgent; a la seva capçaiera portava una bandera estelada amb l’estel roig [i, hom diria, triangle groc], que la distingia de l’estelada amb [estel blanc i] triangle blau adoptada per Estat Català des dels temps de l’Assemblea de l’Havana. [Nota de l’editor de la versió web: de fet, l’estelada originària, amb estel blanc en triangle blau, apareix ja la tardor del 1918, sembla que dissenyada per Vicenç A. Ballester, de la Unió Catalanista, poc abans dels disturbis de la Rambla que acompanyaren la campanya autonomista mancomunitària. Així, havia estat usada per Estat Català des del mateix acte fundacional, com sembla que ja l’havia enarborada la Federació Democràtica Nacionalista del mateix Macià el 1919]

La nova organització reclamava el mateix espai palític que en aquells moments era ocupat a Catalunya pel Bloc Obrer i Camperol; i les diferències de postulats polítics no sempre eren clares, encara que sí que era evident la diferent extracció social de la militància. L’escassa formació dels dirigents d’Estat Català Partit Proletari no podia competir amb un Maurín i altres dirigents del BOC, amb un bagatge de lluita en organitzacions de classe i amb una sòlida formació teòrica marxista. De fet, Jaume Compte i la direcció de l’Estat Català Partit Proletari eren més aviat homes d’acció que polítics, i la seva formació política provenia més del camp del separatisme insurreccional que no pas del marxisme. En un article titulat "Estat Català no és el BOC" acusaven aquest de sucursalisme i de condicionar la lluita nacional a les necessitats de ha revolució obrera. La realitat, però, és que ambdues organitzacions portaven una política sobre la qüestió nacional basada en les tesis de Lenin i Stalin, àmpliament difoses en aquella època entre la nostra classe treballadora.

Pel novembre de 1932 Jaume Compte encapçala la llista del partit a les eleccions al Parlament de Catalunya, però malgrat la seva popularitat el fracàs és estrepitós. Aquesta desfeta provocà una reducció d’activitat política i la desaparició temporal de L’lnsurgent. Malgrat això, l’estiu del 1933 arriben a controlar la direcció del CADCI tot desbancant l’Esquerra Republicana. Pel gener de 1934 Estat Català Partit Proletari, amb l’addició d’alguns petits col·lectius i d’independents lligats al CADCI, es transforma en Partit Català Proletari, que afirma: "Volem l’Estat Català independent dintre de la Comunitat internacional dels Estats Obrers". Al costat de Compte, a la direcció del nou partit hi havia Ramon Fabregat, Pere Aznar i Artur Cussó, que orientaran el partit a la mort de Compte.

Ja hem comentat en anteriors números de la revista els esdeveniments d’aquell 1934 que desembocaren en els tràgics fets del Sis d’Octubre. Arribat el moment de la revolta armada, els més decidits a portar-la fins a les darreres conseqüències seran precisament totes aquestes organitzacions que són objecte d’aquest seguit d’articles: el BOC i l’Aliança Obrera, Nosaltres Sols i el Partit Català Proletari. [Nota de l’editor de la versió web: cal dir que també hi va lluitar el Partit Comunista de Catalunya, del PCE; les bases de Dencàs, del PNC i de Palestra restaren abandonades per llurs direccions] El Partit Català Proletari no s’havia acabat d’integrar dins l’Aliança Obrera, però aquella nit s’atrinxerà al CADCI i lluità. Mesos després escrivien en l’òrgan clandestí Catalunya insurgent: "El Partit Català Proletari (...) preferí la mort abans que la vergonya, que la claudicació, i el local del CADCI, on, sigui dit de passada, les forces enemigues lluitaren amb més ferocitat que en cap altre centre oficial, emprant canons, bombes i metralladores, no passà per la vergonya del drap blanc; i si bé perdérem militants que tot Catalunya estimava, férem un bon nombre de baixes i aguantàrem la lluita fins ben entrat el dia, i, mancats ja de municions, que a Governació, el mateix que armament, ens negaren, preferint que anés a poder de les forces de l’Estat espanyol".

Mort Compte, Aznar i Cussó donaren una nova orientació al partit, que anà diluint el seu independentisme. En el procés d’unificació que es desenvolupà l’any 1935 en els diferents grups marxistes catalans, el Partit Català Proletari s’aná acostant al Partit Comunista "oficial" (el "partido", que deien els del BOC) i a la Internacional Comunista. Quan es fundà el POUM, el PCP en restà al marge, i posteriorment, juntament amb la Federació Catalana del PSOE, la USC i el PCC, fundà el [23 de] juliol de 1936 el Partit Socialista Unificat de Catalunya.

És interessant de destacar com les diferents organitzacions que constitueixen els antecedents històrics del modern independentisme revolucionarni no segueixen camins paral·lels sinó sovint antagònics i enfrontats, a vegades a mort, com succeí pels carrers de Barcelona el maig de 1937. Estem convençuts que altra cosa hauria estat si dues organitzacions amb plantejaments polítics tan propers com el BOC i el PCP haguessin sabut trobar camins d’acord; l’independentisme revolucionari hauria pogut tenir un paper important dins la classe obrera i, ben segur, la història més recent d’aquest país hauria estat diferent. Aquesta és la lliçó que planteja el nostre passat i que obliga a una reflexió en el nostre present.