«Xoriços al carrer, no». Això vaig sentir dir a molts polítics, tancats en banda a la concessió d'un indult per als presos socials. Això mateix em va venir a dir al carrer Entença un pobre obrer que aquell mateix matí havia estat desvalisat en una cantonada fosca per dos atracadors, quan anava al seu treball. La gent no vol lladres al carrer, no vol ser robada.

Ahir, una senyora que ajuda als presos i col·labora en una nova campanya d'indult em preguntava: Com contestar als que no volen lladres al carrer i s'oposen a l'indult?

Jo li vaig contestar que ens rabejàvem en el petit lladre perquè per covardia no ens atrevíem a acusar els grans lladres. Aquest mateix obrer, que es va haver de desprendre de tres mil pessetes davant d'uns atracadors, no sap que la inflació que patim li roba cada mes al voltant de 5.000 pessetes sense que se n'adoni, sense que se sàpiga qui és el lladre. El gran robatori no només no és perseguit sinó que està beneït per la llei. I parlo només del robatori per inflació, quan hi ha moltes altres formes de robatori legal.

En el dia de la primera sessió plenària de Parlamentaris Catalans, anàvem cap a l'històric palau de la Ciutadella de Barcelona, al mateix cotxe, Laureano López Rodó i jo. Li vaig preguntar:

–La inflació. ¿És un robatori?

–Evidentment,– em va contestar–.

–Doncs, que jo sàpiga, ningú no es confessa d'haver produït inflació. Ni molt menys, a ningú se li ocorre restituir o retornar allò robat per inflació. Qui és el lladre?

–El Govern– va dir ell. Resposta, potser, una mica simplista, comprensible en una conversa informal. S'endevinava al polític orgullós dels anys en què va governar, anys de desenvolupament fulgurant amb relativament poca inflació, i ara atacava als governants actuals, naufragats en un mar d'inflació i recessió. Jo hagués dit:

–El Govern i certa oposició i molts més.

Amb frase dura, però crec verídica, he dit sovint: els petits delinqüents van a la presó. Els grans van al poder.

I pensem que la inflació i l'augment del cost de la vida afecta sobretot les classes passives, als marginats socials que no disposen de palanques de pressió per aconseguir augments. La tercera classe social, els febles d'entre els febles. I d'aquests es nodreix la presó. I per això, vull que d'ells també es nodreixi l'indult.

 

 

 

*La digitalització d'aquest article es deu al treball i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina