En converses personals sempre m’he referit a la idea que, en el passat, el paper dels representats dels treballadors, els antics sindicalistes de finals del XIX i de principis del XX, acomplien dues funciones complementàries en el combat ètic per l’emancipació social: per una banda plantaven cara davant la patronal, amb el cop de puny o les pistoles sobre la taula de negociació, si s’esqueia; però per una altra exercien l’autoritat moral en el treball diari a les fàbriques o obradors: advertien els qui esquivaven i defugien la feina, i els recordaven que l’havien de fer com els seus companys i no carregar-los la seva. Que no era ni just ni honest deixar-la per als altres quan s’hi estava prou capacitat. En definitiva, feien de guardians contra els escaquejats.

Es tracta d’una imatge molt distant de la contemporània, quan tant al treball com a l’associació sindical abunden el recurs reivindicatiu en el col·lectiu però en què preval la queixa, la reclamació i l’atenció de serveis en l’individual. Un parany que té com a origen la voracitat alienadora de la societat de consum i, més concretament els Pactes de la Moncloa. Un parany que hauríem de combatre.

Tothom sap que la distribució del treball en la nostra realitat quotidiana no és sempre honesta, que algunes persones evadeixen la seva responsabilitat, no com a resposta a l’explotació sinó com a tècnica de profit particular. Que uns carden la llana i uns altres s’emporten la fama. I que hi ha sous desorbitats per a treballs absurds i despreocupats mentre una gran part del salariat sua la cansalada amb unes minses retribucions. És la lluita de classes, és clar, que aquells vells sindicalistes subdividirien encara entre “la classe de persones.”

Escric aquestes reflexions després de la lectura del fantàstic treball de Manuel Vicente, el llibre Rafael Farga Pellicer (1844-1890). Forjador de l’anarquisme català, editat fa uns mesos per Lo Diable Gros. Es tracta d’un estudi biogràfic del tipògraf, pioner del sindicalisme català i impulsor de la Internacional a Catalunya. Una figura poc coneguda i poc divulgada, a diferència, per exemple, de Francesc Layret, o fins i tot Anselmo Lorenzo, a qui se li ha atribuït l’ascendència de la CNT.

El llibre, Rafael Farga Pellicer (1844-1890), reprodueix uns valuosos documents del sindicalisme i de la Internacional de l’època –escrits originalment en castellà o francès, que mostren el nivell de diglòssia existent- i exposa dades poc conegudes com, per exemple, el fet que durant els anys del trencament de la Internacional, amb majoria d’implantació Bakunista a Catalunya, el conegut patriarca del socialisme llibertari Anselmo Lorenzo restà dubitatiu durant uns anys en l’òrbita del corrent marxista de la Internacional, molt minoritari a Catalunya.

S’hi descriu molt bé l’evolució del sindicalisme i del socialisme del XIX a través de Rafael Farga, actiu membre de l'Ateneu Obrer de la Classe Obrera i destacat republicà federal que, com molts altres treballadors contemporanis, van ingressar a la Internacional desenganyats per les limitacions del federalisme i admirats per la revolta de la Commune de París. També s’hi descriuen les dures condicions de persecució, prohibicions i repressió que patí l’associacionisme obrer. O les conseqüències de les accions violentes de l’anarquisme de la propaganda pel fet, que van produir el desballestament de l’anarquisme col·lectivista i de l’associacionisme obrer com a conseqüència de la repressió. I, és clar, el conjunt de congressos, viatges, manifestos i una munió de periòdics d’agitació en què, quasi sempre sense signar, escrivia Farga Pellicer.

S’hi expliquen detalls molt interessants, com la gran amistat que va mantenir amb Mikhaïl Bakunin, qui delegà tota la responsabilitat a Farga en el desplegament de la Internacional a l’Estat espanyol (a la “Regió espanyola”, en nomenclatura de l’època). Una vincle i una estreta relació afavorida per la melomania d’ambdós dirigents de la Internacional: Rafael Farga Pellicer, un treballador manual d’una àmplia cultura, no es perdia les òperes al Liceu, a les quals assistia setmanalment des del galliner.

Un altre detall o anècdota interessant que s’hi descriu és el fet que Bakunin, que ja havia visitat Barcelona, tenia a Sant Gervasi una casa preparada per Farga Pellicer i el seu entorn per passar els seus darrers anys de vida, amb identitat falsa, després que s’hi agreugés el seu estat de salut.

El llibre conté un apèndix amb documents biogràfics o parlaments del sindicalista biografiat. Les seves intervencions o escrits són doctrinaris, amb els llocs comuns de l’anarquisme vuitcentista (la Religió, la propietat, l’Estat, l’emancipació, la ciència, etc.), però també amb recurrents apel·lacions als drets i els deures dels treballadors, allò que apuntava al començament. L’ètica del treball i del sindicalisme. En reprodueixo un fragment –traduït al català- corresponent a un prospecte que anunciava La Federación, Òrgan del Consell Federal de Societats Obreres de Barcelona, del qual fou el director i redactor:

Gran és la missió del nostre periòdic.

En ell sostindrem, acomplint el seu objecte, que el TREBALL ha de ser una llei precisa de vida, per la qual cosa NINGÚ TÉ DRET A EVADIR-SE DEL TREBALL. Només hi haurà ordre, llei i llibertat quan el treball estigui basat en aquests principis; ja que la mala organització del treball és el germen del malestar social.

Avui, tal com ahir, s’esdevé que el qui més edifica, qui més teixeix, qui més conrea... és el pitjor allotjat, el més mal vestit, el pitjor alimentat... Ni els millors i més abundants fruits del treball són per al treballador... El més pobre és qui més treballa.