A hores d’ara, després de quatre anys d’ençà dels fets d’octubre del 2017 i dels diferents esdeveniments ulteriors, ens trobem en més bones condicions per a entendre aquesta tendència política -el Junquerisme- que, a parer meu, és desorientadora, tal com ho explicaré.  En donarem una explicació raonada. El fet que ja no sigui a la presó el principal impulsor d’aquesta tendència (identificada i anomenada pel conegut sociòleg Ramon Grosfoguel), pot ajudar a desapassionar un debat necessari.

La primera cosa que s’ha de tenir clara és que aquest corrent ideològic -el Junquerisme- no afecta només els dirigents del partit-mare (ERC) sinó que és present, en diferents graus, en un ventall ideològic i polític prou ampli, fins al punt que no es pot dir que els altres espais electorals independentistes (Junts i la CUP) i fins i tot àmbits favorables al règim monàrquic), en siguin totalment aliens.

Què és, doncs, el Junquerisme des del punt de vista ideològic i polític?

En síntesi podem dir que el Junquerisme es pot definir pels cinc trets fonamentals següents: 

1-L’Institucionalisme

2-El Partidisme

3-La Reducció mediàtica

4-L’Antirupturisme

5-La Dilució ideològica

Les cinc errades bàsiques del Junquerisme

Les descrivim tot seguit en els seus termes més generals:

1-L’Institucionalisme Les tesis polítiques fonamentals del Junquerisme (i de les diferents versions de l’autonomisme que hi són pròximes) es basen en el fet de situar de ple l’acció política en les institucions autonòmiques, unes institucions que sabem que són estructures de l’estat espanyol i sotmeses a les seves lleis [1*]. És impossible que per mitjà de les soles actuacions exercides per les institucions autonòmiques es pugui arribar a la ruptura política que representa la independència del nostre país. El fet és que el Junquerisme es defineix per aquesta adhesió fonamental a l’acció exercida per aquestes institucions; i l’actuació política esdevé així reduïda a una simple intervenció propagandística a la recerca del vot fàcil. Aquest errada reduccionista de l’acció política té conseqüències severes en el conjunt de l’activitat política i ideològica del Junquerisme, com ho podrem observar tot seguit. 

2-El Partidisme. La reducció de la política a la gestió de l’autonomia que hem descrit al punt precedent és paral·lela a la idea de considerar el partit com una estructura fonamental a promoure per damunt dels objectius que aquest mateix partit diu defensar. El partit així esdevé un objectiu en ell mateix i entra en la deriva de convertir-se en un engranatge orientat a la preservació dels càrrecs polítics, convertits en una forma de contractació en funció de la fidelitat a la direcció. En un entorn envoltat de precarietat laboral, ‘treballar pel partit’ es converteix en una mena d’assegurança per a retenir una feina segura, un fet que va reproduint diferents formes de fanatisme partidista i erosiona la capacitat per a la crítica interna. El partidisme (entès com aquesta defensa d’interessos particulars) és un dels elements que ha contribuït i contribueix a la rivalitat entre partits, els quals perceben l’adversari polític com un perill per a la pròpia estabilitat social i ‘laboral’, fet que enverina els debats fins a límits que són incomprensibles des d’una anàlisi política que se centrés en les propostes polítiques i programàtiques. La lluita es redueix així a una simple rivalitat en el terreny mediàtic, tal com ho explicarem tot seguit.

3-La Reducció mediàtica. L’Institucionalisme i el Partidisme, tal com els hem descrit, giren doncs al voltant de l’activitat mediàtica. El control dels mitjans de comunicació es converteix, per tant, en l’objectiu fonamental del Junquerisme i de totes les tendències polítiques creades d’acord amb aquest model reduccionista. És només a causa d’aquest marc en què el Junquerisme ha reduït l’acció política que la famosa ‘taula de diàleg’ pot tenir alguna mena de justificació. La famosa ‘taula de diàleg’ esdevé, doncs, un simple efecte mediàtic que difon una aparença perquè no segueix cap dels fonaments polítics que podrien fer efectiva una negociació: a) Que l’altra part negociadora (l’estat espanyol) tingués necessitat de negociar dins els termes en conflicte (República Independent / Continuació de la subordinació al Règim monàrquic espanyol). b) Que es donin les condicions d’inici d’una negociació, com ho seria la fi de les hostilitats (que per part de l’estat espanyol seria l’alliberament de tots els presos i exiliats, i l’anul·lació de les causes endegades fins al moment de les converses). Al contrari, les raons per a recórrer a una ‘taula de diàleg’ tenen un fonament tan sols mediàtic, en el sentit que beneficien la imatge del govern espanyol (en la mesura que serveix per a amagar l’existència de la persecució repressiva de l’independentisme). De la banda del Junquerisme pot tenir la utilitat de fer veure que es fa alguna cosa quan de fet, des d’aquest sector, es manté una actitud favorable a l’immobilisme en el plet independentista.

4-L’Antirupturisme. Aquesta concepció, circumscrita a l’acció institucional i a l’activitat mediàtica, promogudes des del Partidisme, fa que la ideologia Junquerista sigui frontalment oposada a qualsevol mena de ruptura política. Tot possible canvi és concebut com una mena de transició aconseguida per mitjà dels vots parlamentaris dins les institucions existents, una premissa que és mancada de tot fonament polític. Sense l’existència d’una ruptura en què la República catalana independent substitueix arreu del país el poder ocupant espanyol no tindria lloc mai la Independència. És per això que les proclames d’Independència del Junquerisme no són altra cosa que un simple recurs mediàtic per a atreure alguns sectors políticament ingenus cap a les seves maniobres mediàtiques de distracció.

5-Dilució ideològica. El resultat d’aquestes concepcions és forçosament un procés gradual de dilució ideològica, començant pels paràmetres que podrien comprometre les línies d’acció que hem exposat. Així quan el Junquerisme fa referència a un lema com ‘ampliar la base’, si situem aquest suposat fenomen polític en el marc de les concepcions que hem descrit, aquest lema es traduiria en el fet de renunciar als referents bàsics de l’independentisme de manera que s’aconseguexin votants en un àmbit no independentista i ni tan sols catalanista. En lloc de conscienciar el poble, com fan els partits conseqüents, el Junquerisme dóna peixet a sectors mancats de consciència amb l’objextiu d’inflar la bossa de votants. Són uns bons exemples de dilució programàtica l’ambigüitat en la defensa de la llengua catalana [2*] o la defensa d’un ‘monstre’ creat al seu laboratori, com ho és l’anomenat ‘independentisme anacional’ [3*]  una proposta que és una simple contradicció en els termes.

Hem apuntat més amunt que aquestes posicions del Junquerisme van més enllà del cercle dirigent del partit d’Oriol Junqueras i influeixen, d’una manera variable, en diferents àrees polítiques. Hi ha sectors de Junts que, per exemple, comparteixen tots els cinc punts del Junquerisme, tot i que fan esforços per a acceptar els aspectes rupturistes i una certa coherència ideològica que els acostaria a l’evolució que ha fet el partit després de la sotragada del 2017. Hi ha també sectors de la CUP que comparteixen aspectes de dilució ideològica (com l’anomenat ‘independentisme anacional’ i el manteniment d’esquemes sobre la consideració de l’esquerra i la dreta, propis dels Comuns i de la tradició d’algunes esquerres esclerotitzades). No cal dir que fora de l’independentisme les tesis del Junquerisme troben un terreny favorable en àrees pròximes al PSOE(amb el PSC) i els Comuns(amb Podemos). L’entorn mediàtic dominant en aquesta ‘zona difusa’ (Ràdio i Televisió incloent-hi TV3 i Catalunya Ràdio, diaris com l’Ara o El Periódico etc.) neda en aquest magma que podem anomenar, a grans trets, Junquerista en la manera de concebre i descriure el repte independentista i la seva desitjada involució. 

Ens podem queixar d’aquesta situació i l’hem de combatre d’una manera sistemàtica. Però no cal cercar culpables concrets per entendre com s’ha arribat fins aquí: és el resultat de la nostra malaguanyada història política i social. Dictadures espanyolistes, pressió ideològica constant etc. que han contaminat l’espai i les ideologies, un fenomen sinistre que ha fet que aquesta ideologia contrària a l’avanç del moviment independentista hagi tingut una certa facilitat per a difondre’s. Només l’expansió de la consciència política de la població podrà impedir l’extensió d’aquestes concepcions que van en sentit contrari a l’avanç del nostre moviment.

A tall de síntesi

Podem dir, a tall de síntesi, que la doctrina emesa pel Junquerisme porta a banalitzar els objectius, tot adoptant només les aparences dels objectius. I, a la pràctica, desplaça la política d’alguns sectors de l’independentisme i de l’autonomisme a situar-se en una posició pròxima a la dels sectors de l’enemic que cerquen la nostra desmobilització.

La conseqüència de tot plegat és simplement la d’enganyar i desmobilitzar. I desdibuixar el marc polític d’ocupació (explicant la ‘falsa veritat’ mateixa que la que explica el poder, sense tenir en compte la realitat de la repressió ni la necessitat de ruptura). La taula de diàleg (o de negociació) és una conseqüència d’aquesta concepció equivocada de la lluita política independentista. 

Si diem que l’autonomisme és una forma disfressada d’espanyolisme (en el sentit que es tracta d’un espanyolisme recobert d’algun efecte mediàtic catalanista sense canviar els aspectes principals de la subordinació a l’estat espanyol i a la seva ideologia), podem dir semblantment que el Junquerisme és una forma disfressada d’autonomisme perquè el seu marc mental es manté dins les mateixes coordenades. 

L’única sortida a aquestes posicions equivocades és treballar per a crear les condicions necessàries per a portar a terme i mantenir la ruptura independentista. Perquè, com sabem, sense independència no tenim futur. 

NOTES

[1*] És per aquesta raó fonamental que la Generalitat de Catalunya s’ha trobat compromesa tan sovint en la repressió de l’Estat espanyol contra l’independentisme i les reivindicacions populars. Es tracta d’un col·laboracionisme que un govern independentista hauria de rebutjar de soca-rel. 

[2*] Per exemple, la defensa de la doble oficialitat (català / castellà), seguint el model actual, per a la futura República catalana, un objectiu defensat pel Junquerisme; es tracta d’una proposta que l’anàlisi sociolingüística considera contrària a la normalització social de la nostra llengua. És oposada directament a la perspectiva de treballar per fer del català la llengua general de comunicació social al nostre país, en un entorn que sabem que és multilingüe. 

[3*] L’independentisme anacional parteix de la tesi segons la qual l’independentisme ha d’abandonar els referents nacionals catalans per tal de tenir més possibilitats d’incidència en la població d’origen no català. Aquesta proposta oblida que la necessitat d’aprofundir en les reivindicacions econòmiques i socials no té perquè portar a abandonar les reivindicacions nacionals històriques del nostre moviment. No fos cas que el llegir ens fes perdre l’escriure, com recorda la dita.

Carles Castellanos (10 d'octubre de 2021)