L’operació política actual que ha combinat la propaganda d’uns indults aplicats a algunes persones, amb la proposta de la famosa ‘taula de diàleg’, té com a funció primordial la divisió i la domesticació del moviment independentista.

D’altra banda, els pactes d’investidura, enrevessats i moguts per tacticismes sovint impenetrables, han estat una bona exhibició sense pal·liatius de les limitacions del sistema de partits del règim autonòmic dins la monarquia borbònica espanyola que patim. Tot plegat ha ajudat a escampar la confusió fins a extrems difícils de pair.

Per això pensem que aquesta situació complexa (d’ofensiva d’una estratègia domesticadora de l’estat espanyol i els seus aliats; i de tacticismes de partit) demana un esforç de clarificació per part nostra. És urgent destriar ben clarament el gra de la palla: ‘què és autonomisme’ i ‘què és independentisme’ en aquest guirigall. Cal aprofitar que el moment actual ha ajudat potser involuntàriament a aquesta clarificació i per això hem de treballar per a convertir aquesta conjuntura actual en un primer pas clar cap a la fi de les diferents formes de fals independentisme.

Contingut de l’article:

1. Les formes del neo-autonomisme
2. La independència, objectiu polític fonamental
3. Línies d’acció prioritàries
4. Estructures per al poder republicà
5. Tothom a lloc i un lloc per a tothom

1. Les formes del neo-autonomisme

Hi ha grups polítics o sectors que s’autoanomenen independentistes i que -si ens hem de fonamentar en llur pràctica política- no ho són, realment. Molt sovint aquesta mena d’assignacions es basen en simples autodefinicions i aparences, i és per això que parlem d’un independentisme ‘de façana’. Alguns polítics simplifiquen la crítica al neo-autonomisme centrant-la en la proposta d’un fet només: l’activació d’una DUI (declaració unilateral d’independència) com a mesura quasi-màgica. A parer nostre hi ha aspectes més clars i determinants; n’assenyalaré uns quants, que tot seguit enumero:

1. El col·laboracionisme amb la repressió de l’estat espanyol;
2. L’immobilisme en la lluita;
3. La propaganda desmobilitzadora;
4. El menysteniment del moviment i la seva acció;
5. Treballar contra l’autocentrament lingüístic i cultural.

Anem a pams:

1er aspecte. El col·laboracionisme amb la repressió. Els partits que gestionen l’Autonomia de Catalunya i el govern sorgit d’ells, han de tenir clar que si faciliten o s’ofereixen a col·laborar amb la repressió de l’estat espanyol (activant denúncies, utilitzant els ‘Mossos’ per a reprimir manifestants etc.) voldrà dir que han passat a l’altre bàndol, el de l’ocupant, i que ja no poden gosar anomenar-se independentistes.

2on aspecte. Una altra mostra de defecció envers l’independentisme és el que hem anomenat l’immobilisme en una situació de confrontació entre l’independentisme i l’estat espanyol, i en un context d’una repressió continuada. Tenir i defensar una posició immobilista en les condicions presents, és a dir, no elaborar ni exposar cap proposta sòlida i creïble per a avançar cap a la independència, es posa en evidència no fent res per a combatre l’ocupació de l’estat espanyol. L’immobilisme és també una forma clara de negació de l’independentisme.

3r aspecte. Paral·lelament cal denunciar la propaganda desmobilitzadora que des de diferents instàncies mediàtiques es practica amb una virulència sorprenent, seguint els dictats de l’espanyolisme. Els arguments desmobilitzadors són diversos: des de propagar la idea que l’estat espanyol (i també el règim monàrquic actual) és poderosíssim i invencible, fins a manipular la idea que l’independentisme ha perdut força relativa en les darreres eleccions (quan ha guanyat justament amb un 52% dels vots!), sense fer cap valoració comparativa amb els altres sectors d’opinió ni mostrar tampoc que, el poder contrari, el règim monàrquic espanyol, té un suport insignificant al nostre país. Desmobilitzar, com a discurs polític, és una altra manera de situar-se a l’altre bàndol.

4t aspecte. Com a element complementari cal assenyalar el menysteniment del moviment i la seva acció. Ben sovint l’antiindependentisme pren la forma del negacionisme davant l’opressió nacional amb la intenció de restar força a les raons de la lluita. El menysteniment es manifesta també per mitjà de la difamació o la ridiculització dels sectors més combatius o més molestos als poders de l’estat espanyol (com ho són la lluita dels CDR, el Consell per la República o el President Puigdemont etc.). Els qui mantenen aquesta mena d’actituds disgregadores no poden tampoc pretendre ser considerats independentistes.

5è aspecte. Finalment també es pot identificar un agent contrari a la lluita independentista observant les mancances en aspectes relatius a l’autocentrament de la pròpia comunitat lingüística i nacional. A l’hora de posicionar-se en la qüestió de la llengua i també quan es difon informació pels mitjans de comunicació, el fals independentisme es posa en evidència a causa del seu contingut espanyol de caire regionalista. L’oblit (i fins i tot la crítica) envers l’àmbit nacional dels Països Catalans és una expressió concreta d’aquesta tendència a defugir el marc de la llengua i la nació [1], una actuació que situa els seus propagadors clarament fora de l’independentisme.

És important que el nostre moviment, en el seu conjunt, combati aquestes greus mancances i contradiccions i ajudi a superar les falses propostes de diàleg i l’abús de paraules buides o enganyoses [2] que amaguen la realitat i són tan sols instruments de propaganda al servei d’interessos electorals de caire partidista. Cal tenir clar que l’insult, en ell mateix, no és un mitjà útil per a apujar el nivell de la reflexió al si de l’independentisme perquè permet, a la persona o entitat que ha rebut aquesta mena d’atac, emparar-se en el victimisme i treure rendiment encara dels seus errors sense corregir-los. Només és útil la crítica seriosa i condicionar, en el moment de les eleccions, el vot favorable a un comportament coherent amb els principis bàsics de la lluita del nostre moviment, tenint en compte aspectes clarificadors com els que hem exposat.

2. La independència, objectiu polític fonamental

Les formes de falsa consciència que hem comentat més amunt mostren d’una manera clara una mancança central en aquests moments que es reflecteix en el fet de no reconèìxer la funció de l’objectiu independentista. Per a tothom qui lluita contra el règim monàrquic espanyol i per la República catalana cal tenir clar, per damunt de tot, el paper central que té, en el conjunt de la lluita actual, l’objectiu de la Independència. Cap dels problemes, les injustícies o les amenaces que patim tenen solució dins el règim monàrquic espanyol. Tot projecte de futur, de justícia i llibertat, de drets socials i enriquiment cultural requereix un marc polític basat en la plena sobirania.

Cal entendre, doncs, que la lluita per la independència és, en el nostre context, l’eix central de tota lluita transformadora. La reivindicació independentista (és a dir, la sobirania política nacional) no és un aspecte lateral o sectorial de l’acció política, sinó l’estratègia central que permet canalitzar i donar sentit a les lluites populars i a la lluita de classes, en un horitzó factible de ruptura democràtica i transformació social. La manca d’idees clares entorn d’aquest principi estratègic, com a objectiu polític, ha estat la causa de gran part de la confusió existent entorn de les línies d’acció.

Un dels factors que han contribuït més a aquesta confusió ha estat el “neo-autonomisme anacional” [3], un tipus d’alienació que pren sovint la forma d’una mena de malaltia infantil i d’un acomplexament que fa que qui ho pateix es mostri extremament tímid i recelós en la defensa de la llengua o davant qualsevol proposta d’autocentrament nacional. L’independentisme real (el que no és tan sols ‘de façana’) es pot identificar clarament perquè combat el neo-autonomisme anacional i es proposa com a objectiu explícit la ruptura amb el règim monàrquic espanyol. És per les seves obres que els coneixereu, els uns i els altres – com expressa amb claredat la coneguda dita.

3. Línies d’acció prioritàries

Què cal fer, doncs, per avançar? Des d’un punt de vista general les nostres tasques es poden resumir en el fet d’afeblir la dominació monàrquica espanyola alhora que treballem per a legitimar les instàncies republicanes d’àmbit nacional. No hem de deixar d’intervenir en aquesta etapa crucial de crisi de la monarquia perquè el resultat de la seva evolució pot marcar d’una manera decisiva la profunditat de l’arrelament del projecte republicà català. Per a poder arribar a vèncer cal, com en qualsevol contesa,  d’una banda conèixer a fons el poder dominant. I, d’altra banda, desenvolupar dinàmiques de decantament de la legitimació com ho exposem tot seguit.

Cal dinamitzar aspectes defensius i aspectes ofensius. I cal assegurar la ruptura.

Per a actuar defensivament  cal, a grans trets, una tasca sistemàtica en aquests aspectes:

• Aconseguir que les institucions (començant per Generalitat de Catalunya), no es puguin fer, de cap de les maneres, còmplices de la repressió contra el moviment independentista. Cal denunciar, d’una manera implacable, la vulneració d’aquesta exigència fonamental.
• Dinamitzar una tasca ideològica constant de crítica a l’acció abusiva de la judicatura i a l’actuació i operacions provinents de qualsevol estament del “Complex monàrquic” [4] del règim.

I ha d’actuar d’una manera ofensiva en diferents camps:

• En la lluita contra els monopolis de l’IBEX-35, veritable cor i pilar de sosteniment del règim. La tasca d’oposar-se a aquests monopolis, alliberant el poble català de formes de consum captiu, té una importància cabdal.
• En el reforçament dels pols alternatius de legitimació de la República catalana partint de la crítica sistemàtica i permanent del caràcter profundament injust del règim monàrquic espanyol vigent, per a les classes populars [5].
• En la contraofensiva regular, unitària, política i massiva, als atacs de la repressió. La lluita contra la repressió no es pot limitar a una acció defensiva perquè s’ha d’enfocar com una lluita activa per a erosionar el poder del regim monàrquic espanyol i per enfortir la capacitat d’acció de la lluita independentista, tot restablint i reforçant la capacitat política a les persones i institucions que han estat atacades.

I, tot plegat, mantenint una tasca de denúncia oberta dels grups polítics i personatges defensors del règim ocupant actual, que cal situar clarament com a monàrquics, com ho és el PSOE-PSC (el terme ‘unionistes’ no descriu bé les seves actuacions en una situació d’ocupació).

La pèrdua d’influència del règim monàrquic al nostre país no és el nostre objectiu final; però és una fita imprescindible. Perquè neixi la República catalana independent cal que perdi la seva capacitat d’incidència el règim monàrquic espanyol al nostre país. I aquest objectiu demana una tasca sistemàtica, rigorosa, permanent i persistent.

Finalment cal assumir que hi ha unes regles fonamentals per a aconseguir fer realitat la ruptura i assegurar el manteniment de la República catalana independent. Es tracta d’establir uns fonaments amb valor estratègic que reforcin les condicions favorables a la ruptura: un fonament econòmic, el control efectiu del territori, el suport internacional, l’enfortiment de les bases nacionals.

És un fonament econòmic, per exemple, la creació d’una banca gestionada pel poble català. L’estat espanyol posseeix avui un control quasi absolut de la viabilitat econòmica de Catalunya perquè controla el conjunt dels recursos financers. Cal també desplegar un teixit productiu propi sobirà i autocentrat (contraposat a la turistificació actual promoguda per les oligarquies i espanyoles europees). Garantir un intercanvi comercial més enllà del marc espanyol i un model econòmic al servei de les necessitats i el benestar del nostre poble i sota control democràtic.

El control del territori vol dir la capacitat de la ciutadania autoorganitzada de gestionar el territori i neutralitzar els atacs de les forces del règim monàrquic, tant les de l’aparell de l’estat, com les irregulars. L’acció repressiva de l’estat espanyol sobre el territori es produirà i s’ha de preveure per mitjà d’una resistència que qüestioni tant de l’autoritarisme del règim, com de la legitimitat que es pugui autoatorgar per actuar contra el nostre poble i el nostre moviment.

És del tot necessari desplegar una veritable política internacional d’aliances basada en la multilateralitat. No és raonable pensar que els grans Estats i poders que controlen la Unió Europea afavoriran clarament un procés de ruptura democràtica com el nostre, sense abans haver interactuat (en un sentit o altre) amb nosaltres.

Cal també enfortir les bases nacionals de la llengua, la cultura i la identitat col·lectiva. Al llarg dels darrers anys l’estat espanyol ha passat a l’ofensiva en el seus intents d’extermini lingüístic, alienació cultural i fracturació social del poble català. La descatalanització i la fragmentació sectària de la nostra societat han passat a ser raons d’estat; i els poders fàctics, des de la judicatura a les indústries culturals i mitjans de comunicació, s’han lliurat a fons a aquesta tasca. I davant aquesta situació massa falsos catalanistes i peudoindependentistes han mantingut posicions liquidacionistes. Cal que l’independentisme recuperi el rumb, defensant i promovent polítiques de normalització basades en els principis de sociolingüística, impulsant la producció i difusió cultural a través d’institucions i entitats nacionalment autocentrades, i fent del català una eina d’acollida, d’integració i d’identificació amb els valors democràtics i republicans.

4. Estructures per al poder republicà

La construcció d’un poder republicà que pugui desplaçar i substituir el poder de la monarquia espanyola no és possible servint-se únicament de les estructures autonòmiques directament subordinades al poder monàrquic espanyol.

Cal una dinàmica mobilitzadora no subordinada a l’autonomisme; i el desplegament d’un poder popular alternatiu.

El moviment popular de masses és fonamental. I s’ha de mantenir independent de l’àmbit institucional tot i que ha de contribuir a esperonar la combativitat i el compromís de les forces independentistes amb els objectius del moviment en cada moment, condicionant llur actuació dins les institucions.

El poder popular alternatiu es fonamenta en l’estructura republicana formada pel Consell per la República i els Consells locals per la República i per la creació d’organismes de representativitat directa. Un Consell per la República, que es troba situat fora de l’abast de la repressió espanyola i que ha de ser independent de qualsevol tendència política, tant des del punt de vista orgànic, com ideològic i també representatiu. Pel que fa als Consells locals, a més de portar a terme una funció representativa de poder alternatiu, han de mantenir una activitat continuada de legitimació republicana i deslegitimació del règim monàrquic espanyol, una activitat especialment important en un moment de crisi profunda de la institució monàrquica espanyola. L’Assemblea de Representants del Poble Català (Assemblea d’Electes) ha d’ajudar a legitimar el procés amb l’aprovació de les grans decisions del conjunt del moviment independentista en la conquesta de l’hegemonia.

El moviment també s’haurà de preocupar d’incentivar estructures estratègiques de país que hauran de ser reforçades més enllà del que puguin cobrir les institucions autonòmiques en diferents àmbits, especialment en els àmbits de la llengua, la cultura i els mitjans de comunicació; en la promoció i dinamització de l’economia (tant en el camp financer com el comerç i les infraestructures) etc.

Tot plegat haurà de ser relligat i articulat per mitjà d’una estructura de coordinació i de direcció que ha d’abastar el conjunt dels instruments que hem exposat propis del moviment popular, de les estructures republicanes alternatives i de les institucions.

5. Tothom a lloc i un lloc per a tothom

La tasca de la lluita per la Independència i la construcció de la República catalana independent demanen i demanaran un esforç important a totes les persones vinculades d’una manera o altra al moviment. Ningú no ha de considerar que la seva acció no és important; tothom, des del seu lloc, pot fer la seva aportació en un sentit o un altre perquè no podrem prescindir de ningú. En aquest sentit Poble Lliure s’ha esforçat per a fer propostes [6] sobre les diferents maneres de com podem contribuir a l’alliberament del nostre poble.

Notes

1. La manca d’autocentrament en el discurs emès pels mitjans de comunicació i per una bona part dels polítics (fins i tot per alguns dels qui s’autoanomenen independentistes) és una mancança greu que afavoreix la desviació de sectors de l’entorn del moviment cap a posicions favorables a l’opressió . Al llibre Elements per a una sintaxi nacional (Benítez, Castellanos, Costa Pau – Llibres del Segle, 2018) s’aprofundeix en aquests errors i s’aporten propostes de correcció.
2. Un mètode d’engany particularment repugnant és el que han utilitzat aquests dies de juny, el ‘globus sonda’. Quan interessa a un polític concret, per exemple, donar mostres de rendició, s’afirma (fora del període electoral) alguna cosa que complagui el poder dominant i tot seguit es comenta que no s’ha volgut dir exactament allò. Aquesta maniobra haurà permès de sondar l’abast d’una primera reacció sense posar en un perill immediat l’emissió del vot; i serveix també per a preparar el terreny per a noves expressions de rendició ja més marcades encara.
3. Ferran Lupescu al número 8, precedent, d’aquesta revista –La Veu de Poble Lliure– explica molt bé aquesta tendència ideològica nefasta, a l’article intitulat Contra el neoautonomisme anacional, com una forma de liquidacionisme, d’abandó dels principis, bastida damunt la ideologia desmobilitzadora del postmodernisme.
4. Podem anomenar ‘Complex monàrquic’ el conjunt format per la figura del rei, establerta com a vèrtex estatal per la constitució espanyola mateixa. Aquesta figura es troba envoltada per quatre instàncies fonamentals: 1.-L’exèrcit i el conjunt de les forces armades com a element de coacció repressiva (amb un paper especial de la guàrdia civil per a la intervenció directa damunt la població). 2.-Les estructures judicials (jutges i fiscalia) com a instàncies de coerció de la vida política i social. 3.-Els monopolis econòmics estatals financers i de consum captiu (la gran banca, les grans empreses d’energia, de comunicació etc.), aplegats, a grans trets, en el conjunt de l’IBEX-35 (v. també L’enfonsament de la monarquia i les nostres tasques). 4. Els partits, institucions i mitjans de comunicació favorables al règim.
5. Els col·lectius locals republicans tenen una funció important a desenvolupar en l’extensió de la consciència política de rebuig al règim monàrquic tot difonent tant els orígens franquistes d’aquest règim com els mecanismes de dominació. I tot desenvolupant el suport al pol alternatiu de poder de la República catalana emergent, per mitjà d’activitats permanents de denúncia dels defensors de la monarquia, de memòria de la repressió, de conscienciació històrica, de promoció dels valors i personatges republicans del passat i del present etc. Les estructures alternatives republicanes haurien d’establir un registre de responsables dels ‘Crims contra el poble català’ que reculli tots els abusos que arribin al nostre coneixement per tal d’evitar que les persones i entitats que en són responsables puguin emparar-se en la impunitat. L’extensió de la consciència política arreu del territori és l’única manera d’aconseguir la conquesta i el manteniment de la República catalana independent.
6. Vegeu, per exemple, el document: La lluita per la República Catalana Independent. Línies d’acció política principals (Poble Lliure, abril 2021).