Crec que cal alertar al poble desconcertat sobre el que s'amaga darrere d'aquesta baralla. En una democràcia liberal, com la que volem instaurar, el poble vota a uns parlamentaris que, per tant, passen a ser els dipositaris de la voluntat popular, és a dir, de la sobirania. Les Cambres legislatives tenen el suprem control de tota la realitat social. El poder executiu és nomenat pel legislatiu i ha d'actuar segons les pautes que el Parlament li marqui. El Parlament ha de tenir unes comissions que vigilin cadascun dels ministeris del Govern. I qualsevol parlamentari o comissió parlamentària té dret d'inspecció de com duu les seves tasques l'executiu.
Tot i això, l'executiu dels Estats moderns ha crescut desmesuradament. Els seus pressupostos són gegantins. Els parlaments van sent arraconats. Els seus pressupostos van sent retallats. Mentre un ministre disposa de centenars d'empleats i pot fer viatges per tot arreu, un parlamentari no disposa d'un trist despatx, no es pot pagar un secretari i amb prou feines es pot desplaçar del seu lloc de residència a Madrid per assistir a les sessions de les Corts.
Jo m'he promès no fer servir ni cinc cèntims de les meves percepcions com a senador per les meves necessitats o conveniències privades. Només ho empraré, quan ho cobri –encara no hem cobrat res–, en les despeses de la meva feina com a senador, però crec que, sempre amb comptes clars, correspon obrir l'aixeta al pressupost parlamentari i, en canvi, correspon a l'Administració l'estrènyer el seu cinturó quilomètric.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina