Aquest títol que inclou la Ruptura i la República, resumeix en poques paraules la perspectiva estratègica del moviment independentista en el camí de l’alliberament.

Tot i l’aparença trivial d’aquests mots tan esmentats, no han estat uns objectius gens fàcils d’establir perquè, com sabem, la ideologia pròpia de l’autonomisme ha procurat d’anar frenant l’avanç de la consciència col·lectiva i, ben bé fins a la meitat de la segona dècada del segle actual, no s’ha començat a generalitzar l’objectiu de la República catalana independent com a fita política. D’altra banda, la Ruptura (definida ja l’any 2004 en els termes d’una “Ruptura Democràtica per la Independència” [1*]) resta encara, a hores d’ara, un aspecte mal assumit pel conjunt del moviment.

Amagar el cap sota l’ala

Alguns sectors recelosos amb la confrontació independentista s’oposen d’una manera obsessiva a acceptar la necessitat d’una ruptura [2*] per a poder assolir la Independència i es tapen els ulls davant l’evidència. Les causes són diverses: en algun cas es veu clarament que ha estat com un reflex de la por de ser objecte de la repressió; en altres casos, la causa és ideològica: una ideologia subalterna que s’expressa limitant a l’autonomisme el marc d’actuació; i encara es poden trobar desviacions d’aquesta mena per raó d’un espanyolisme sovint “banal” (no declarat ni assumit com a tal).

Sóc del parer que les responsabilitats davant aquesta mancança greu del món independentista han de ser compartides pel conjunt de moviment perquè ha estat tot el col·lectiu els qui no hem estat capaços d’aconseguir que els falsos raonaments que s’han exhibit per a rebutjar la ruptura fossin rebatuts amb arguments sòlids i assumits majoritàriament. Sovint el que s’ha fet és contraargumentar aquesta mancança amb el recurs a eufemismes com el de la ‘confrontació’ que no expressen amb plenitud la idea de la ruptura que té lloc amb el desplaçament obligat de poders que comporta la independència. O bé també s’ha substituït un argument seriós pel simple atac personal una actitud que ha permès el detractor de la ruptura mantenir l’ambigüitat refugiant-se en un victimisme còmode.

En l’àmbit de l’anàlisi política general podem dir que només algunes elaboracions recents [3*] han entrat de ple en la descripció i el desenvolupament d’aquest concepte de ruptura. Aquest fet penso que mostra uns primers indicis clars de la possibilitat de superar l’estancament del moment actual.

Ocupació, guerra psicològica i legitimació

A l’hora d’abordar les tasques de la ruptura és convenient de definir-la a partir de la situació present respecte del poder espanyol: es tracta d’una situació que es pot descriure com d’ocupació en el sentit que es fonamenta en una exacció econòmica permanent, acompanyada d’una subordinació política que propicia una minorització cultural i lingüística sota la dominació repressiva d’unes estructures jurídiques i armades (exercit i forces repressives) omnipresents.

Aquesta característica pròpia de la situació d’ocupació (que afecta el conjunt de la població) és un factor important en el procés independentista pel fet que generalitza el possible suport social a un poder republicà alternatiu al règim monàrquic espanyol, dins la societat catalana

En aquest esforç de contextualització convé també fer esment al concepte de la guerra psicològica perquè la veritable “guerra de baixa intensitat” que està portant a terme, a casa nostra l’enemic per mitjà d’una repressió persistent i la pràctica sistemàtica de l’abús, és en molt bona part, de caràcter psicològic. I cal ser conscients que aquest factor enverina fortament el debat que es veu interferit a causa dels sentiments de por i de neguit que genera i que poden afavorir desconfiances i fins i tot comportaments paranoics [4*].

En aquest context d’ocupació, la ruptura només es podrà assolir per mitjà d’una tasca persistent de reforçament de la legitimació del poder emergent en construcció, al voltant de l’objectiu de la República Catalana Independent; i de deslegitimació del règim monàrquic espanyol arreu del territori. Aquesta pugna (o torcebraç) de legitimacions és una dialèctica fonamental per a avançar cap a la ruptura independentista [5*]. El rebuig al règim monàrquic espanyol per mitjà de diferents expressions de no acceptació i boicot; i treballant per l’erosió de puntals del seu poder com els monopolis de l’IBEX-35 etc. és una tasca imprescindible i que s’ha de portar a terme de manera permanent.

Els col·lectius republicans que s’estan implantant arreu del territori són uns subjectes polítics imprescindibles en aquesta dinàmica necessària. Són, a la pràctica, uns pols de reforçament de l’organització nacional i popular i de construcció de consciència política en el camí de la República catalana independent.

Institucions autonòmiques i institucions republicanes

No descobrim res de nou si afirmem que aquesta dualitat és una de les contradiccions principals que tenim avui enclavades al cor mateix de l’independentisme parlamentari: els partidaris de prioritzar l’actuació dins les institucions autonòmiques menystenen les institucions republicanes; i els qui han treballat per la construcció del Consell per la República i el desplegament dels Consells Locals valoren l’existència de les institucions republicanes i la potencialitat rupturista que hem descrit.

La concepció, que defensa ERC, de limitar l’acció política a la gestió de l’Autonomia, tanca el camí a la preparació necessària de les condicions per a la ruptura perquè la ruptura només pot avançar si l’acció es dinamitza des de fora de les estructures de l’estat espanyol. La institucionalitat autonòmica ha de tenir forçosament una funció subordinada en el procés independentista que haurem d’articular d’ara endavant. La institució autonòmica és un element (important, però no pas únic) dins el conjunt del moviment independentista i ha de servir com a mur de contenció de l’Estat espanyol en els camps en què aquesta funció sigui possible i també ha de servir per a ajudar a arrelar el moviment en el conjunt de la població.

La direcció del moviment s’ha de construir independent de les estructures autonòmiques espanyoles, en un àmbit alliberat del seu control repressiu. Només així serà possible avançar en el desplegament de les condicions de ruptura que permetran de fer-la efectiva.

Carles Castellanos

----------------- ------------------------------------------------------------- ------------------------------------

[1*] “Ara és el moment de la Ruptura Democràtica per la Independència” és el títol d’un opuscle publicat pel Moviment de Defensa de la Terra l’octubre de l’any 2004.

[2*] ERC s’ha erigit en la gran promotora del rebuig a la ruptura, però cal tenir clar que no és una posició que es pugui atribuir a aquest partit en exclusiva. Ni tot ERC es troba en aquestes posicions (és un tret atribuïble sobretot a les seves estructures dirigents) ni l’antirupturime és absent d’altres formacions polítiques perquè és de fet el lloc comú d’on beu el gruix de l’antiindependentisme mediàtic.

[3*] Remetem a diferents documents sorgits d’àmbits que avui no són majoritaris (cosa que posa en evidència la tasca encara pendent en el conjunt del moviment). Recordo, per exemple, els documents publicats per l’organització Poble Lliure l’any 2018 (Estratègia i acció republicana) i aquest any 2021 (La lluita per la República catalana independent, abril 2021); i els treballs individuals d’Albert Botran (L’Art de la Ruptura) i Albert Noguera (Canviar de paradigma per sortir de l’atzucac. Una estratègia per un nou cicle de l’independentisme) a la revista Idees; i també el meu recent treball de síntesi a la revista La Veu d’aquest mes d’abril (Teoria i Pràctica de la Ruptura Democràtica per la Independència).

[4*] Cal afegir finalment, com a contrapartida, que la por no és exclusiva del poble català. Els sectors dominants espanyols tampoc no se n’escapen com ho mostren els comportaments ridículs recents envers el reconeixement de Kosova en l’àmbit esportiu que expressen una pulsió paranoica provocada pel contenciós català. També mostren una manca d’autoconfiança les ofensives repressives de caire obsessiu d’algunes seves estructures de dominació (jurídiques o policíaques).

[5*] Aquesta “batalla de la legitimació” és una de les funcions primordials que han portat a terme els governs provisionals (o estructures rupturistes semblants) en les experiències reeixides de conquesta de la Independència que s’han anat produint arreu del món des de fa més d’un segle.