Així qualificava el sistema de funcionament del capitalisme ja fa més d’un segle, el naturalista, geògraf, historiador i pensador polític àcrata Piotr Kropotkin. Més de cent anys després aquest esperit continua sent encara més depredador i més suïcida però probablement s’ha incrementat aquella part de la humanitat que és cada dia més conscient que cal barrar el pas a aquesta deriva i que és possible i necessari fer-ho tallant o estripant les xarxes que estan en la base del funcionament i l’esperit del sistema capitalista.

Cal analitzar el sistema i adonar-se de com funciona per veure com podem aprofitar aquest esperit d’insaciable saqueig  que conté en si mateix la llavor autodestructiva. Si examinem i partim dels grans conceptes que estan en la base de l’engranatge capitalista no ens equivocarem gaire si anem a buscar precisament els seus contraris: si el capitalisme necessita la guerra, el militarisme i l’armamentisme, per un incessant destruir/reconstruir com a negoci, la pau,la solidaritat mútua entre els grups humans, la convivència i la cooperació són la base de les societats comunitàries; si per una banda tenim el capital i les classes socials , base del capitalisme per l’altra tenim el treball i les classes socials base del treball obrer, pagès, dels treballadors del mar, dels sectors terciaris i de les organitzacions sindicals de treballadors i treballadores que asseguren un avanç permanent dels seus drets; si el capitalisme és substancialment patriarcat, apartar-se del funcionament capitalista és avançar en els drets de les dones que són una mitja part llarga de la humanitat; si la cultura i la creativitat capitalista està lligada al profit i al negoci i a l’acumulació de diners o fama transformada en dividends, la cultura i la creativitat populars té uns objectius de benestar social i de gaudi i creativitat col·lectives i individuals, de profit per a tota la comunitat.

       La sanitat, l’educació, el tenir un sostre que t’aixoplugui i una feina digna lliguen amb el capital només des del punt de vista i l’objectiu que produeixin uns beneficis quantificats en diners i poder, en general per a una petita part de la comunitat; però no té l’objectiu de produir un benestar general, universal, fruït d’una visió del benefici i el repartiment col·lectiu equitatiu, lluny del pillatge capitalista.

       El capitalisme desenvolupa unes societats de classes en que està establert i naturalitzat que el peix gros es menja el petit, que l fort esclafa el feble i l’individualisme predomina sobre el col·lectiu i la comunitat humana.

Si ets petit- des del punt de vista de la comunitat nacional i del territori que ocupes, si parles una llengua que no és dominant ni té centenars de milions de parlants, si no tens un exèrcit aterridor, ni una capacitat descomunal econòmica, de monopolis de tot tipus, el capitalisme no et convé en absolut per viure i i sobreviure en una comunitat de tals característiques: perquè aleshores la teva capacitat de desenvolupament i de viure amb una sobirania i un esforç propi serà atacada, ridiculitzada, menyspreada, titllada de insolidària i racista, considerada una antigalla decrèpita sense cap possibilitat de projecció en un futur en que triomfa la globalització planetària i el diner global; aleshores no és que no  vulguis entrar en la roda capitalista, és que no vols , segons ells, senzillament existir.

Nosaltres,- la comunitat dels catalans- no és que tinguem enfront per una banda un Estat espanyol molt dotat de monopolis i de poder depredador i un Estat francès igualment potent, però si que tenim uns estats veïns que són un allargar més el braç que la màniga, un voler i doler , sobretot l’espanyol, que els fa uns veïns molt perillosos i que per damunt de tot viuen de les fronteres, les deixalles i les vores del capitalisme més brutal. Són més febles del que ens imaginem i poden donar-nos més ocasions de fer-los forats i estrips a les xarxes depredadores capitalistes. La lluita  d’alliberament nacional i social dels Països Catalans, la lluita per l’autodeterminació i la  independència i pel trencament amb aquests estats és, des del meu punt de vista, un dels estrips més grossos que  podem fer al sistema capitalista: més que fer discursos anticapitalistes més o menys abstractes, cada línia energètica que col.lectivitzem, cada pam de terra, de litoral i de les ciutats que rescatem de la depredació, cada mot que salvem de la nostra maltractada llengua, cada organització popular que eixamplem i mantinguem, cada unió sindical de la gent treballadora que enfortim, cada llei d’estrangeria que fem retrocedir, cada esser vivent que salvem de la desaparició, cada votació democràtica i lliure que activem és un pas ferm cap a la ruptura amb el sistema polític i social del capitalisme.